Abans que res, deixar ben clar que no sóc economista, ni res que s’hi assembli. Per tant, si dic massa rucades, ja em perdonareu. De tota manera, la professió d’economista em sembla que ha quedat una mica desprestigiada en el sentit que no són persones que els puguem fer massa cas a l’hora de parlar del futur i de recomanar receptes exitoses que evitin situacions com les que estem vivint. Ben pocs van preveure la magnitud de la tragèdia actual i ben pocs aporten solucions justes i ètiques per resoldre el daltabaix en el qual estem immersos.
Avui tenim els dirigents europeus reunits fins demà per cercar solucions. La Unió Europea sempre acostuma a ser reactiva. Sempre proposen solucions ad hoc. Rarament fan aportacions per bastir una Unió Europea com la que fa temps molts havíem somniat. Sempre tapant forats tot esperant que s’obri una altra via d’aigua per alguna altra escletxa.
Ara estan preocupats pel deute, per la viabilitat de la moneda única, etc. Quan han tingut l’ocasió de fer una unió fiscal, financera i política que ens hagués evitat en gran mesura el desastre actual, van mirar cap a una altra banda. Ara, correm-hi tots. Ara parlen d’una unió bancària. Ja tremolo.
Hi ha una cosa que no he entès mai. Perquè els països, o millor dit, els estats han de recórrer a l’emissió de deute per finançar les seves despeses? No ho he entès mai. No paguem impostos els ciutadans? No hauria de ser suficient? Segurament no. No paguen impostos les societats mercantils per la seva activitat econòmica? No hauria de ser suficient? No paguem tots plegats impostos indirectes per les nostres transaccions econòmiques, com l’IVA i altres cànons? No paguem impostos cada vegada que comprem o venem alguna propietat i paguem plusvàlues?
Ah, però n’hi ha uns que no paguen. Els especuladors i els que trafiquen amb capitals, ja sigui comprant deute, ja sigui participant en mercats de futurs que engloben coses tan essencials com aliments i altres productes de primera i bàsica necessitat. Persones amb cara i ulls, institucions i organismes gens democràtics que no dubten en ensorrar economies de milions de persones amb un clic damunt d’un teclat que transfereix en pcs segons capitals arreu del món i que sense haver produït, ni aportat res a la col·lectivitat, recuperen incrementats en desmesura. Aquests moviments no generen cap mena de benefici per les nacions, pels pobles, tan sols per a ells. Perquè el món no es posa d’acord per gravar tots aquests moviments sense cor, ni ànima que condemnen altra gent a la pobresa?
El que fem encara és pitjor. Encara els premiem perquè ens deixin uns quants diners a costa de pagar-los uns interessos descomunals que ells mateixos fan pujar o baixar segons el seu interès.
El pitjor de tot plegat, però, és que tot això ho fan davant els nostres nassos i amb la nostra connivència. Sí, nosaltres som còmplices d’aquest sistema. Ens pleguem davant aquest sistema com si estiguéssim davant d’un sistema intocable, que no té alternativa. Si els ciutadans del primer món, els que pertanyem a la UE encara ens hi considerem, no som capaços de defensar un model social bastit en acabar la segona guerra mundial, quina esperança han de tenir els habitants, les persones del tercer món?
La nostra actitud és una actitud egoïsta, i m’hi incloc. Tots pensem, mentre a mi ni em toqui, o mentre jo pugui anar tirant, rai. No som conscients que el món i la nostra societat no és una cosa que hem heredat gratuïtament, som on som gràcies als sacrificis dels nostres pares i avis. Però sobretot, som dipositaris d’un préstec que ens fan les generacions futures per tal que els deixem una societat més justa socialment, econòmica i política. El deute el tenim amb ells, amb els que ens vindran al darrera, els nostres fills o els nostres néts.
Si els hem dut a aquest món, és per donar-los una qualitat de vida digna i justa. No perquè vegin com uns pocs s’enduen la riquesa que ens pertany a tots per igual. A vegades diem que ells ja s’espavilaran. Com ho han de fer, si nosaltres no els hem ensenyat com fer-ho, si el que han vist en nosaltres és una colla de mesells que es pleguen als designis dels més forts?
El sistema econòmic i financer que ens engloba és immoral i mancat d’ètica. No sembla que ens preocupi. Ens ocupem de coses molt més supèrflues i deixem de banda les essencials que ens atorguen la categoria de persones i de ciutadans. No reaccionem. Nosaltres tindrem el que ens mereixem, possiblement. Però els nostres fills no s’ho mereixen. Reaccionarem? No ho sé. No sóc optimista, tot ser una persona optimista. Ens cal un compromís individual capaç d’originar un compromís col·lectiu. És l’única manera de resoldre la situació. Un món nou en una terra vella que no apareixerà per art de màgia. On a part de mirar el nostre melic, ens importi el melic del que tenim al costat. Algú ha de començar a marcar el camí.