Vaig tenir ocasió de conèixer una mica per dins Unió Democràtica de Catalunya abans de la fi del franquisme. Llavors jo era un jovenet amb consciència social i política i compromès, en la mesura de les meves possibilitats, amb el progrés social i amb el futur nacional del nostre país. Llavors estava estudiant per Barcelona. Anava a assemblees de diferents partits polítics, moviments socials, etc. Tenia coneguts més grans que jo i que eren membres d’UDC, persones per les qual sentia un gran respecte, com la tenia per persones d’altres ideologies. La Unió Democràtica d’aquells temps era un partit que enllaçava directament amb el partit de Carrasco Formiguera. Per qui li interessi, li recomano el llibre d’Hilari Raguer “Divendres de passió“, sobre la història de Carrasco. Carrasco representava genuïnament el pensament d’Unió. Un partit de vocació nacional inequívoca, amb un pensament radical democristià, en el seu sentit originari, no en el sentit que avui dia es dóna a aquesta ideologia totalment distorsionat. La democràcia cristiana era un plus que molts partits no d’esquerres, una càrrega molt forta de preocupació pel progrés social dels ciutadans i els pobles.
Aquella Unió Democràctica de Catalunya no té res a veure amb la d’avui. Quan Duran diu que no comparteix els postulats del CDC del passat congrés de Reus en el sentit de crear un estat per Catalunya, diu que ells són confederals. En això té raó, però Duran tergiversa el sentit de la paraula confederal. Una confederació es construeix a partir de la lliure determinació de diferents estats que concerten compartir alguns serveis, institucions, etc. La base rau en la sobirania de qui decideix confederar-se, no pas en la confederació. Per tant, Duran hauria de ser el primer a voler un estat per a la nostra nació.
La preocupació social d’Unió, basada en la seva ideologia demòcrata cristiana, no apareix per enlloc. Aquesta preocupació social deferenciava els democristians d’altres ideologies, com la liberal. Veure Duran donant la cara de forma xulesca menyspreant la gent que d’una forma compromesa expressa el seu rebuig a les línies socials marcades pel govern espanyol, ara del PP, o de la senyora Merkel, enllaça molt poc, o gens, amb la Unió Democràtica que jo vaig conèixer a inicis dels anys setanta. Duran em sembla més un digne representant del PP. Em sembla que ho fa molt bé en aquest paper. L’únic que el diferencia de l’Aznar, per exemple, és que ell parla català fora de la intimitat.
Estic segur que si Carrasco i Formiguera aixequés el cap no reconeixeria Duran com a membre del seu partit. Sí, Duran és el paladí del PP, no en tinc cap dubte. Fa el seu paper de meravella. Unió Democràtica té un problema. S’ha convertit en un paràsit enganxat a Convergència Democràtica sense la qual no sobreviuria. Unió Democràtica té una oportunitat en el congrés que celebrarà properament i que estic segur que desaprofitarà. No és el meu problema, ja s’ho faran, però cada vegada que veig aparèixer Duran sento un calfred que recorre el meu cos de dalt a baix.