Aquests dies hem pogut llegir la tossuderia del govern espanyol en aconseguir que la Unió Europea els compri la idea que l’anomenat corredor central espanyol de mercaderies és vital per a la Unió. Hem pogut comprovar que els únics que ho creuen són ells, els espanyols, segurament perquè els europeus no tenen aquesta dèria ideològica i política que tenen els diferents governs espanyols a l’hora de dissenyar infraestructures econòmiques que res tenen a veure amb l’economia.
També hem pogut llegir com haurem de desembutxacar-nos milers de milions d’euros per rescatar les autopistes madrilenyes de peatge que només els catalans que van a Madrid utilitzen i que són deficitàries per a les concessionàries que les van construir. O sigui que pagarem dues vegades com acostumem a fer. Els madrilenys no estan acostumats, ni disposats a pagar per circular, una cosa que nosaltres tenim ben interioritzat. Ells tenen alternatives, nosaltres no.
Tot plegat ha coincidit amb la lectura que he fet aquests dies de la declaració de la independència dels Estats Units d’Amèrica del 1776, signada a Filadèlfia el 4 de juliol. La declaració és una exposició de motius rotunda en què els signants manifesten la paciència il·limitada que els habitants de les 13 colònies han tingut respecte del Regne Unit:
que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat […].
Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern […].
M’ha xocat molt la coincidència de motius que allà s’exposen amb els que nosaltres, com a catalans, podríem redactar a l’hora de fer la nostra declaració d’independència. L’ofegament econòmic i fiscal al que eren sotmesos els habitants de les colònies americanes per part de la metròpoli, l’arbitrarietat del colonitzador, l’abús de l’exèrcit britànic, la injustícia de l’administració de justícia, etc.
El mateix 1776 van afegir, a la declaració, la dels Drets de l’Home en què es desgranaven els principis polítics que havien d’inspirar la forma de govern del nou estat.
He intentat posar-me en la pell d’aquells homes, alguns d’ells amb llaços sentimentals i familiars amb la metròpolis. Això m’ha fet pensar en l’argument que sovint s’utilitza pels nostres verals en què es posa èmfasi en els lligams sentimentals o familiars de molts dels ciutadans catalans amb Espanya. Sense posar en dubte l’existència d’aquests lligams que existeixen per molts ciutadans, no em sembla aquest un argument de pes que faci impossible que, malgrat aquests lligams, molts d’aquests ciutadans decidissin donar suport a l’emancipació de Catalunya.
Penso, per exemple amb Benjamin Franklin, un investigador reconegut a Europa que passà molts anys a Europa, a Londres. Investigador, científic, escriptor i periodista. Segur que tenia lligams d’amistat i sentimentals amb Anglaterra. Però aquestes relacions no el van privar del seu determini en participar i impulsar el naixement del nou estat. Va dir prou.
“Impostos sense representació són una mostra de tirania” era un dels seus lemes. El Boston Tea Party va ser un acte d’insubmissió respecte de la metròpolis. Ja en tenien prou. El Port de Boston es va omplir de te surant damunt les aigües. Dos anys abans de la declaració d’independència van elaborar un memorial de greuges que va ser la base argumental per a la declaració de la independència. Ningú no va preguntar-se, ni qüestionar-se si un nou estat amb quatre milions de ciutadans, més alguns esclaus negres seria o no viable. Ja s’espavilarien per fer-se un lloc en el món. I ho van fer prou bé. Deien, també, “enemics en la guerra, amics en la pau”.
Penso, també, amb Gandhi. S’havia format a Anglaterra, o sigui que també va fer llaços d’amistat amb els Britànics. Després del seu pas per Sud-Àfrica tornà a l’Índia. Veure la realitat del país que havia deixat per anar a estudiar a la metròpolis va refermar-lo en la idea que els indis tenien dret a gestionar el seu propi destí. Volia, tanmateix, mantenir la relació amical amb la metròpolis. Però això no era contradictori amb la seva determinació d’emancipació.
Els catalans hauríem d’aprendre de la història i dels seus personatges. L’espoli fiscal, la dèria d’acabar amb la nostra llengua (persistent des del 1714), la negació dels nostres drets polítics, haurien de ser motius suficients per superar les contradiccions que en la que volen fer caure alguns dels nostres ciutadans. No hi ha tal contradicció, com he intentat exemplificar.
Però cal reaccionar amb rapidesa, abans que acabin amb nosaltres, amb la nostra llengua (mireu el seu determini a les Illes o al mateix Principat), amb el nostre potencial econòmic, amb les nostres ganes de major sobirania. Estats Units i la seva declaració de la Independència i dels drets de l’home ens poden servir d’experiència. Tenim arguments i causa justa. Amb això n’hi ha prou.