Tunísia, Egipte, el Iemen, Síria, etc. Pocs es podien esperar que quan aquell ciutadà tunisià va decidir posar fi a la seva vida, va encentre l’espoleta de les revoltes arreu del món àrab. Els egipcis van fer caure Mubàrak, els libis, amb el suport de l’OTAN i la implicació de l’ONU, Gaddafi i al Iemen el mateix. Ara els combat es produeix a Síria, immersa en una guerra civil de facto. Només Rússia manté el seu suport a Bashad Al-Assad.
Fa mesos, quan els egipcis ocupaven la plaça Tahrir, vaig escriure en aquest mateix bloc que occident havia de jugar un paper discret i cautelós en aquestes revoltes. Calia que els mateixos ciutadans d’aquests països guanyessin la seva llibertat, amb el suport d’occident, però deixant el lideratge del seu destí a ells. Alguns d’ells han iniciat el camí i, ara sí, necessiten tot el nostre suport. Suport polític i econòmic. En el cas de Síria, la comunitat internacional ha de condemnar el règim que està massacrant el seu poble. Tard o d’hora, Rússia se n’adonarà que no pot seguir mantenint el sanguinari Al-Assad. Iran i Hezbollah li donen suport. Això sol ja hauria de ser suficient per fer-nos pensar.
Occident, però, té dubtes. Per diverses raons. Per una banda la crisi econòmica que assota la majoria de països fa que molts governs i ciutadans d’aquests països tinguin dubtes sobre si han de destinar recursos econòmics per al desenvolupament d’aquestes nacions àrabs. Per un altre cantó, la UE, com acostuma a passar, està mancada d’una política externa conjunta, mostant com sempre la seva debilitat política. En el cas dels nord-americans, immersos en una campanya electoral per a les presidencials d’aquest any, també dubten. Les pors als radicals musulmans els atenallen. No se n’adonen que ara és el moment en el què molts d’aquests moviments islamistes, els més moderats, estan disposats a dialogar amb occident. Israel no està tampoc massa contenta per les revoltes àrabs. La possibilitat que s’instaurin règims democràtics en els països àrabs no els satisfà. Pensen que això els afebliria davant la comunitat internacional.
Amb aquest panorama correm el risc de fer un paper no gaire galdós. Si no donem suport a aquests països, és possible que els més extremistes hi surtin guanyant. Després ho lamentarem. Si occident no els ajuda, ja hi haurà qui mirarà de treure’n profit de la situació. Només cal veure com la Xina es va obrint camí en multitud de països de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina. Ells sabran aprofitar l’oportunitat que els brindem en deixar-los el camí lliure. Ni que sigui per un sentiment egoïsta, occident faria bé de no perdre quasevol tipus d’influència en aquests indrets.
No estic parlant d’injerències, sinó de cooperació. Europa, malgrat les dificultats que travessa, s’ho hauria de rumiar. Si volem que les primaveres àrabs donin pas a un estiu esplendorós, caldrà implicar-s’hi. Si no ho fem, és possible que ens trobem davant un hivern ben glaçat.
