Fi de temporada

S’ha acabat la temporada per a la Colla Joves Xiquets de Valls. No parlaré de la colla, sinó d’un aspecte més personal. A finals de l’any passt la meva filla petita va començar a assajar i a aprendre el noble art de fer castells. Era just abans de la Candela i tenia ganes de provar si, a part de mirar-los, li podia agradar això de fer-ne. Feia dos anys que insistia que en volia fer, però havíem de comprovar que no era una dèria passatgera, sinó que anava de debò. La Xènia és una xiqueta que s’apunta a un bombardeig. No sabíem si realment volia fer castells o simplement s’havia cansat de les activitats que havia fet amb anterioritat. També val a dir que essent una activitat amb un cert risc, tot i que controlat, no volíem que s’hi llencés alegrament.

En començar l’actual temporada vam considerar que era el moment de no frenar-la més. Enguany ha assajat molt i ha pujat en alguns castells de set i de sis. El darrer a Vila-Rodona aquest passat diumenge. Crec que té bones maneres i, sobretot, la dèria pels castells segueix ben intensa. No ha rebut cap patacada, per tant, no ha passat la prova de foc que significa caure en un castell. Pot estar-se hores mirant castells, ja sigui en viu o gravats. Ha millorat la seva tècnica i se sent segura. Jo diria que ja està a punt per posar-se a disposició de la colla de cara a l’any que ve. Caldrà veure com evoluciona el seu creixement. Sobretot pel què fa a la seva alçada, perquè pel què fa al seu pes em sembla que no hi ha perill que n’afegeixi gaire. Aquest any han passat pel seu damunt enxanetes que pesaven més que no pas ella.

La Xènia és una xiqueta que sempre està a punt. Ha pujat quan li han dit i ha descansat quan ha calgut. I crec que ho porta bé. Ha fet noves amiguetes a la colla, cosa que li encanta. És una noia que fàcilment es fa amb tothom, fins i tot amb aquelles persones que majoritàriament no cauen bé pels motius que sigui. Aquest diumenge passat li va fer molta il·lusió pujar a Vila-Rodona, el darrer dia de la temporada. La mateixa il·lusió que li va fer pujar per primer cop a Manacor. Estic content per ella. No he d’amagar que a casa també ens fa il·lusió, però també passem aquella angúnia en pensar que en algun moment, i si a la colla li convé, pujarà en castells de més envergadura. Aquest és un petit neguit que suposo que mai ens podrem treure del tot, però pesa més el fet de saber que a ella la fa feliç, que no pas la nostra mesurada preocupació.

L’altre dia a Vila-Rodona, com a Manacor i Bellprat, estava satisfeta. Una satisfacció que no puc amagar que també jo compartia. Algú em va dir que ja havia nascut una altra figura. Ràpidament vaig contestar que d’això res de res. Intento explicar-li a ella que fer castells és una tasca col·lectiva, que demana esforç, treball, constància. Que sempre anirà aprenent trucs i recursos a través de l’experiència, tant si és una experiència positiva, com també si es tracta d’una experiència negativa. Assaborirà l’èxit, fruit del seu treball, però també haurà d’assumir el fracàs, fruit d’imprevistos o d’una mala preparació. Res no li vindrà regalat, però de tot en pot extreure lliçons positives.

L’insisteixo que això dels castells, com ja he dit, és un art basat en l’expressió d’un treball col·lectiu. Que és fruit d’una cultura arrelada a la nostra ciutat des de fa centenars d’anys. I el més important, que el coneixement i habilitats que vagi adquirint els ha de posar a disposició de la colla. No al revés. No ha de buscar l’èxit i el lluïment personal a través dels castells. Que del què ha d’estar orgullosa és d’haver contribuït amb el seu esforç individual a l’èxit col·lectiu de la colla. La seva contribució passarà unes vegades pujant dalt del castell, però unes altres vegades quedant-se a terra animant, fent pinya o el que la colla consideri millor, ajudant les seves companyes i companys per tal d’assolir l’objectiu proposat. I algunes altres vegades, haurà d’assumir el fracàs de no assolir un objectiu. Qualsevol peça d’un castell pot tenir un mal dia, una errada o un repte que no podrà superar. I això ho haurà de viure amb normalitat, intentant millorar la pròxima vegada, sense defallir. Sense buscar culpables, però amb ganes de superar-se i, per tant, amb capacitat d’analitzar els seus errors i els seus encerts. I si alguna vegada ha d’admetre que algun dels seus reptes la supera, caldrà admetre’l per donar una oportunitat a algú altre.

Bé, vull que entengui els castells en tota la seva globalitat, des de la perspectiva individual i intranferible, però sobretot des de la perspectiva que a través dels castells també hom pot adquirir saviesa, virtuts, aptituds, per tal d’encarar les viscissituds que la vida li anirà presentant. I que és en el treball ´fet en comú, en la cooperació que hom pot arribar a cotes que per si sol no podria abastar.

No tenia previst fer un escrit tan filosòfic, però m’ha sortit així. Deixo unes fotos de la Xènia gaudint dels castells.