Avui parlaré d’una cosa peluda i sobre la qual molts han jugat alegrament i perniciosa. Sense estendre’m gaire. La declaració d’ETA de posar fi a la lluita armada immediata és una gran notícia. No és la fi, no, però és la fi de la violència d’ETA. Avui s’inicia una nova etapa que no serà curta i no deixarà de ser una etapa plena de tensions. La majoria haurà de canviar el seu discurs. És un camí sense retorn sempre que se sàpiga jugar bé. Un camí que ha seguit els seus primers passos no pas amb improvisació, sinó ben cuinat, com no es pot iniciar un camí com aquest sense precuinar!
Ara toca que totes les parts segueixin el camí traçat. Caldrà fer el sord davant les veus que intentaran fer descarrilar el tren. N’hi haurà de tota classe. La conferència internacional era el vagó d’inici. ETA ha seguit en el segon vagó. És estrany que el lehendakari hagi estat sorprès als Estats Units. Sembla que no ha avaluat gaire el paper que ha de jugar en aquest procés. Les associacions de víctimes de terrorisme tampoc han sorprès. Segueixen amb el seu paper. Potser no se’ls pot demanar més. A Catalunya també tenim víctimes d’ETA i no són poques. La filla d’Ernest Lluch ha estat una veu assenyada, però em temo que serà l’excepció. El camí no pot començar com alguns demanen amb l’anunci de la dissolució, el lliurament de les armes, el reconeixement del mal sofert. Tot això vindrà segons es vagi avançant en la cuina del procés de pau. L’IRA no va fer alguns d’aquests passos fins passats quatre anys de l’inici de la fi de la lluita armada a Irlanda del Nord. Hem de situar, doncs, els fets en la seva justa mesura. Tenim una gran notícia, no l’espatllem. Caldrà fortalesa i veure amb claredat l’estació final per tal de no descarrilar. Els passos aniran arribant, però no volguem posar el carro davant dels bous, ni els uns, ni els altres.