Trilogia castellera. Punt i final!

En el Yijing, el mil·lenari llibre dels canvis xinès hi llegim: “La paraula frenètic indica algú que sap quan avança, però no quan ha de fer-se enrere; algú que sap com preservar la vida, però no com renunciar-hi; algú que sap com guanyar, però no com perdre. Com podríem dir que una persona així és un savi? Però quan una persona sap quan ha d’avançar i quan ha de tornar enrere, preservar la vida i saber com renunciar-hi, sense desviar-se ni una mica de la rectitud, d’aquesta sí que podem dir que és un savi.”

Amb aquest apunt vull posar fi a la trilogia que he dedicat al tema casteller arran de la delicada situació que la Colla Joves Xiquets de Valls està travessant. No vull dir que no parlaré més de castells, sinó que els tres darrers escrits, amb aquest inclòs, formen un conjunt harmònic.

Vull fer servir un paral·lelisme que hem viscut en les darreres setmanes i que pertany a l’àmbit de l’esport. Concretament al futbol. Els inicis de l’actual temporada han despertat veus d’alarma sobre el Barça. Hi havia qui deia que el Barça estava en crisi. Que s’acabava un cicle. Tot per uns resultats inusuals de l’equip blaugrana. Després dels partits amb el València i l’At. de Madrid, em sembla que ja ningú no sosté aquesta idea. El Barça de Guardiola ha demostrat a alguns incrèduls que el projecte esportiu del Barça ve de lluny i que està per damunt d’un resultadisme estret de mires. Està per damunt d’uns resultats no massa prometedors i conjunturals. És sòlid i, per tant, res no el fa desviar del seu camí. Són ja unes desenes d’anys d’èxit i il·lusió per damunt d’un mal resultat. Després d’un mal resultat, hom no es queda llepant-se les ferides, sinó que reemprèn el camí i es posa a treballar de nou, fidel a un projecte traçat.

En contraposició tenim el R. Madrid. Un club que no sap massa on va. Que ha tingut no sé quants presidents i entrenadors en els darrers anys. Que no té projecte. No hi ha constància, ni paciència. Un model que no els ha dut a l’èxit des de fa molt de temps. En canvi, el Barça dels nosters temps ha canviat entrenadors i directives però s’ha mantingut fidel a un estil i a una manera de fer que s’ha mantingut invariable. Combina el talent i el treball. L’un sense l’altre no obté resultats. El talent és important, però si va acompanyat del treball constant i seriós, és imbatible. Pot perdre un partit, però això no farà tremolar, ni qüestionar el model. Quan han desaparegut les urgències han vingut els resultats.

En els castells passa el mateix. La Joves vallenca ha semblat massa al R. Madrid. La Joves vallenca ha tingut, i encara té, talent, molt de talent. Però li ha mancat treball. I això no és nou d’ara. És un tret característic nostre. Ho hem confiat tot al talent i sovint el talent sol no és suficient. Ens ha faltat treball i constància. Fe. Creure en un projecte, en una manera de fer que demana esforç, sacrifici, constància, saber-se sobreposar. Tothom està exposat a un mal resultat, a una mala actuació. Però només els grans estan capacitats a sobreposar-se. Només els savis saben que cal saber guanyar, com saber perdre. Però guanyar o perdre és una cosa momentània. L’èxit a curt termini no és estable. Només el pot seguir el fracàs. Així, doncs, hem estat capaços del millor i del pitjor. Necessitem canviar el nostre model.

Ens cal un model que estigui per damunt de les individualitats. Per damunt d’uns dirigents o altres. Un model que combini l’aportació individual de tots i cadascun de nosaltres, amb la mirada posada en el conjunt, en la colla entesa com a col·lectiu. Tenim a les nostres files grans castellers i castelleres, xiquets i xiquetes que res no tenen a envejar d’altres. Hem tingut grans caps de colla, grans presidents, grans caps de canalla. Però ens ha faltat un fil conductor que ens donés continuïtat. Sembla que cada nou responsable hagi de trencar amb el llegat dels seus predecessors. I això és un error immens. Enlloc d’aprofitar els talents de les persones, els hem gairebé foragitats. No podem desaprofitar la saviesa castellera que hem acumulat al llarg dels anys. Ans al contrari, l’hem d’aprofitar. Si l’habilitat i la força de cada un dels dits de la nostra mà la volem utilitzar de forma individual, no aconseguirem el mateix resultat que si tanquem el puny i sumem tots aquests talents com una pinya inquebrantable. Si a això hi sumem un entrenament, una forma de treballar, un objectiu a mig i llarg termini, serem indestructibles, fins i tot davant del fracàs. No fer-ho així ens fa febles i petits.

Aquella fotografia que acompanya el meu primer apunt d’aquesta trilogia ha de ser el que hem de mantenir. Petits i grans, nous i antics, homes i dones. Aquella fotografia mostra la nostra força. Tot el que no s’assembli a aquella foto ens debilita. Per la nostra colla hi ha passat molta gent, moltes persones. N’hi ha que porten molts anys, altres s’hi han afegit darrerament. Però tots tenim unes habilitats i una capacitat de treball que si les posem en pràctica i al servei del col·lectiu ens durà a l’exit. No a un èxit efímer, sinó a un èxit indestructible. Un èxit que no farà trontollar ni una mala actuació, ni una mala estratègia puntual. Ens podem unir en un projecte que vagi més enllà del resultat temporal. Que vagi més enllà de si mana un o mana un altre. Una colla que sigui la suma dels valors individuals de petits i grans que donin valors i valor al que fem i perseguim.

Jo he estat uns anys inactiu. Ara torno a estar en condicions d’aportar el meu granet de sorra, no pas pensant en el meu èxit, ni en l’èxit d’un cap de colla o un president, sinó en el d’una colla sense la qual els castells no serien el que són. Cadascun de nosaltres tenim el dret a tenir la nostra opinió, la nostra idea, els nostres objectius, però per damunt de la nostra visió particular han d’imperar els valors de la Colla Joves Xiquets de Valls. Talent, treball, constància, saber guanyar i saber perdre, saber-nos aixecar, confiar en les nostres possibilitats. Però tot això no se’ns donarà com per art de màgia. Només ho obtindrem amb la nostra petita aportació, petites aportacions que bastiran un potencial envejable.

Acabo com he començat, amb unes cites del Yijing: “Tothom retornarà al seu origen, tot i fer-ho per diferents camins; finalment hi ha un acord total, malgrat els centenars de maneres diferents de pensar que hi ha. Si hom intenta sorgir saltant constantment, el resultat serà nefast. La persona noble, empobrida, no oblida la meta; quan està satisfeta, no oblida les pèrdues.”   I jo hi afegiria: I a l’inrevés.