Què li passa a la Colla Joves Xiquets de Valls?

Aquest no està essent un bon any per a la Colla Joves Xiquets de Valls. Crec que no descubreixo res amb aquesta afirmació tan contundent. Els números canten. Passada la diada nacional de Catalunya, la colla vallenca no ha aconseguit encara descarregar cap castell de nou pisos. És una dada inusual per a una colla com la Joves, però és ben real. En la passada diada de Sant Fèlix hi haurien pogut posar remei si haguessin descarregat aquell quatre de nou amb folre que va acabar el gas quan ja el tenien a l’abast. D’haver-ho aconseguit, no hagués canviat gaire cosa. La forma en què no es va descarregar aquell castell evidencia d’alguna manera el conjunt de problemes que pateix la colla. Alguns poden ser conjunturals, però altres, des del meu punt de vista, són més estructurals i gairebé consubstancials a la mateixa colla. El problema més greu que ha de solucionar la colla en aquests moments és recuperar la fe en si mateixa. Creure en les seves possibilitats. Això que és tan fàcil de dir, és més difícil d’aconseguir. Aquesta fe en si mateixa necessita arguments per a ser una realitat. Uns arguments que només es trobaran si hom s’imposa un seriós treball d’introspecció i autocrítica. Aquest és un exercici que a les colles vallenques sempre els ha costat de fer. Quan hom l’ha volgut exercir, sovint ha estat acusat d’opositor. En tinc experiència d’això que dic.

Fa més de trenta anys que sóc de la Joves. Durant més de vint anys llargs he estat dels fidels que complien al llarg de cada temporada. Els darrers anys m’he retirat una mica per problemes amb la meva esquena, però els meus sentiments han romàs inalterables. Els meus sentiments són vermells com la sang que corre per les meves  venes. Durant alguna breu època vaig tenir alguna petita responsabilitat en l’organigrama de la colla. En la gestió de l’assegurança quan aquesta es gestionava encara des de cada colla, amb un episodi molt dolorós que vaig viure. Anys més tard, amb la responsabilitat de recuperar la revista de la colla que feia anys que havia deixat de publicar-se. Va ser una experiència estimulant. Formar un equip de persones competent i compromès. Crear una nova presentació de la revista, introducció del color a les seves pàgines, autosuficiència econòmica. Vam aconseguir que fer la revista fos econòmicament rendible per a la colla, és a dir, a la colla no li va suposar cap pèrdua econòmica, sinó al revés, vam tenir sempre guanys. Ningú, però, no ens va regalar res. Vam haver de defensar a capa i espasa la nostra autonomia. No vam acceptar de cap manera la tutela ni la censura de la junta, cosa que van intentar. Malgrat aquestes dificultats vam aguantar dues temporades en què es van publicar tots els números que ens havíem proposat per temporada. Al final, però, vam llençar la tovallola, podíem admetre la crítica, però no els pals a les rodes. Vam deixar la revista en una situació envejable per tal que altres persones se’n fessin càrrec, però la revista va deixar de sortir.

En general, la revista crec que va tenir una bona acceptació, però les altes esferes no estaven contentes. Preferien una revista amb caire de patufet per a consum intern. Nosaltres volíem una revista de qualitat que fos valorada per tot el món casteller. No volíem un butlletí que presentés una realitat imaginària, no ens feia por l’autocrítica perquè enteníem que era la forma de créixer i millorar. Celebràvem els èxits, però miràvem de penetrar en les mancances de la colla. Alhora oferíem articles de prestigi i entrevistes de marcat caràcter humà dels nostres castellers. Alguns no compartien el nostre punt de vista. Però no volia parlar d’això ara. Volia intentar d’aprofundir en les causes que estan impedint a la colla Joves desenvolupar tot el seu potencial.

El primer problema té a veure amb la foto que il·lustra aquest apunt. La foto que es va fer enguany amb molta de la gent que ha format part de la colla al llarg dels anys. La foto és una mostra d’un dels problemes que històricament arrossega la nostra colla. A la foto hi ha centenars de persones. Ens mostra un fet important. La colla s’ha anat renovant. Molt. Per mi que ja sóc un carrossa, és difícil de conèixer molta de la gent que forma part de la colla actualment. És un bon senyal. Significa que en els darrers anys hi ha molta gent que s’ha incorporat a la colla. Això haria de ser una bona notícia. Hi ha renovació i, per tant, futur. El problema, però, és que no hi ha creixement. No aconseguim sumar. Les noves incorporacions no aconsegueixen sumar perquè tenim fugues per l’altra banda. Algunes fugues són degudes a gent que fa molts anys que fan castells i se n’han cansat, Seria bo poder sumar aquesta gent, ni que sigui amb un nivell de compromís diferent al que han mantingut durant desenes d’anys. A alguns assajos i a les sortides importants de la temporada, les més emblemàtiques.

N’hi ha d’altres que no han marxat per cansament. A alguns se’ls ha convidat a marxar. Se’ls ha empès a fer-ho. Hi ha castellers que pugen a qui no hem sabut explicar que mica a mica han de deixar pas a altres persones que tenen ganes de començar i que necessiten oportunitats. Això ha de ser compatible amb la concurrència i la complicitat dels que han d’anar deixant pas. El ventall de castells d’avui dia donen més oportunitats que mai perquè hi hagi castells per tothom. Els nous necessiten els veterans per a aprendre’n i els veterans necessiten als nous per a poder descansar una mica. Cal tenir habilitat per poder fer possible aquesta convivència que interessa a tota la colla. Tant als que pugen, com als que van als folres, com als que formen part de la pinya. Els que formem part de la pinya ho podem il·lustrar molt bé. Molts hem passat per llocs de major protagonisme. Mica a mica, però, hem anat deixant pas a saba nova, més fresca i vigorosa. Hem anat reculant. És llei de vida. Però això no significa que hàgim de ser menys valorats. Alguns, com jo mateix, no estem ja en condicions d’aportar la nostra força física, ja sigui perquè estem tocats o perquè l’edat ens fa quedar en un segon terme. Però seguim essent útils d’una manera o altra. Per tant, els responsables de la colla han de tenir l’habilitat per transmetre a tothom, ocupi la posició que ocupi, que la seva aportació segueix essent útil. Reubicant-nos. Es tracta d’un simple reciclatge. No tothom ha de pujar en tots els castells. Els uns ho haurien de poder fer en el quatre i descansar en un tres, per exemple. És una manera d’estimular més gent, alhora que tothom pot anar més descansat. A ningú, per tant, se li ha de dir que no cal que vingui perquè no es compta amb ell. Això només ha d’estar reservat als professionals de portar problemes.

Un altre aspecte que, des del meu punt de vista, caldria millorar és l’organització. Ara que jo em miro els castells més de fora, ho puc fer amb una certa distància. Talment com un observador. Veig molt moviment de gent sense gaire esma. Fa bastants anys havíem aconseguit crear equips de persones que solien treballar sempre juntes en alguna posició del castell. Hi havia una persona que liderava cada grup i tot un equip de gent que l’acompanyaven sempre. Ara em dóna la sensació que molta gent no sap on posar-se i veig algú que va posant gent a la babalà tot tapant forats que queden a la pinya. Crec que cal buscar una major eficiència de les persones de la que tenim, d’aquesta manera també donem una responsabilitat individual a cadascun de nosaltres.

Una altra qüestió que crec que ens cal revisar és l’estratègia. Hi ha d’haver una estratègia global del què volem aconseguir durant la temporada i del procés que ens ha de dur a aconseguir aquests objectius. Una estratègia adequada a la realitat de la colla i prou flexible per anar-se adaptant a les circumstàncies, és a dir a la consecució o no dels objectius al llarg de la temporada i als recursos de què disposem en cada actuació i assaig. Després hi ha una altra estratègia més concreta a cada actuació. Pot ser que ens haguéssim proposat un castell d’inici que el nombre de gent o les garanties que ens surti bé facin aconsellable de modificar. Per exemple, en la darrera sortida, la de la diada nacional, volíem sortir de dos de vuit amb folre. A l’hora d’iniciar l’actuació crec que era objectivament raonable modificar aquesta sortida. Ho escric així perquè ho vaig comentar a la mateixa plaça, no pas perquè ara ja sàpiga que les coses no van anar bé. Anàvem justos de gent Crec que amb perspectiva de les nostres actuacions anteriors, el raonable era sortir de quatre de vuit, el millor castell que tenim enguany. També crec, i així ho vaig comentar amb anterioritat a la plaça, que un cop caigut el dos de vuit amb folre, no havíem d’haver tirat el tres de vuit. El tres enguany no ens ofereix garanties. Crec que el quatre hagués estat una opció més raonable. I després un tres ben assegurat. A vegades actuem amb inèrcia. Històricament el tres ha estat el nostre castell, però enguany hi hem tingut problemes seriosos. No el podem donar per fet. Menys després d’una caiguda.

Voldria que tots aquests comentaris ningú no els vegi com una crítica agra contra els actuals dirigents de la colla. Més aviat són comentaris i reflexions oberts que volen tendir a un debat entre tots els que volem el bo i millor per la nostra colla, que crec que som la majoria. Jo no sóc ni de Pau, ni de Pere. Sóc de la Joves. Imagino que aquesta afirmació us resultarà creïble si us dic que enguany la meva filla petita ha començat a assajar amb la colla. Per tant, no desitjo el fracàs de ningú a costa de posar en risc la marxa de la colla. Entre altres coses perquè no tinc cap ganes que la meva filla es foti una garrotada. Però crec que valdria la pena pensar en totes aquestes i altres coses.

En un altre ordre de coses, em sembla que enguany anem justets de canalla. Tenim problemes al pom de dalt. Aquesta manca de fe en les nostres possibilitats, crec que s’ha encomanat a tot el pom de dalt. Caldria fer-hi alguna cosa. La canalla és més llesta del què sovint pensem. I la poca fe que tenim la palpen. I se’ls encomana. Dubten, se senten insegurs, s’atabalen a la sortida. Els hi hem de donar confiança. Tot això no es fa per si sol. Tots hi tenim responsabilitat, començant pels actuals dirigents de la colla. Però els problemes els hem d’arranjar entre tots. I tots vol dir tots. Amb un diàleg franc i sincer, deixant de banda enveges, rancúnies, buscant consensos amb l’aportació de tothom.

No sé qui llegirà aquestes línies, però si ho fa algú a qui l’importi la colla Joves, m’agradaria que hi rumiéssim. Els capdavanters i tota la resta. Tots podem ajudar si mirem endavant, reconduint el que calgui reconduir, però sense fixar-nos massa en el passat, en les picabaralles i gelosies. Pensem que la colla la formem majoritàriament gent que mai no sortirem a les fotos, ni mai tindrem un protagonisme en les pàgines d’història. En canvi sí que passaran a la història els nostres encerts o els nostres desencerts. Parlem, parlem i fem castells que és el que ens agrada. I si cal fer un pas endarrera per poder-ne fer dos endavant, fem-ho. Els castells són una activitat de grup que requereix constància, perseguir objectius i posar-hi tots els elements necessaris per a aconseguir-los.  

No vull acabar aquestes línies sense desitjar als nombrosos lesionats que tenim una bona recuperació i que sàpiguen que pensem en ells. Fem net i bon vent i barca nova. Pit i amunt.