El cas de la vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, m’ha suscitat reflexions arran de com s’exercita un càrrec que es relaciona amb el servei públic i en la representativitat. Veient la reacció defensiva de la vicepresidenta enyoro l’assumpció de responsabilitats europea, per exemple en el cas de l’exministre alemany Zu Guttenberg. Ja sabeu, aquell ministre alemany de defensa que havia copiat el 80 % de la seva tesi doctoral. Un home amb una popularitat in crescendo a Alemanya i que un cop descobert no ha tingut més remei que presentar la seva dimissió. Ortega no ha seguit els seus passos, això és un altre país i ens regim per uns altres paràmetres. M’agraden més els estàndars europeus que no pas els nostres, però què hi farem, no sóc pas alemany i m’he d’aguantar.
Però no volia parlar de Joana Ortega, sinó d’algunes coses que la seva actuació m’indueix a pensar.
El primer que m’ha vingut al cap és la manca d’autoestima que les persones acostumem a patir. Necessitem revestir-nos de títols, mèrits i honors per a sentir-nos valorats pels nostres conciutadans. Alguna cosa ens falla quan ens hem de recolzar en aquest tipus de mèrits per a presentar-nos davant dels altres. És una actitud força comuna. Si a més resulta que algun d’aquests mèrits ens l’atorguem nosaltres mateixos, ja il·lustra una manca de confiança important en si mateix. Ens costa molt de presentar-nos davant dels altres com som, de mostrar la nostra persona, amb virtuts i mancances, per altra banda ben humanes. Ens hem de posar un vestit que doni més relleu a la nostra persona. Penso que això ens deixa no massa bé. Potser ens deixa com aquell emperador del vestit, o sigui despullats. Jo crec que això ens resta autenticitat. Sempre he pensat que si algú m’ha de valorar pels meus mèrits més que no pas per ser una persona normal, no hi he de posar la meva confiança. Convindria, doncs valorar-nos més per nosaltres mateixos que no pas pel currículum que podem presentar.
Una altra cosa que m’ha suggerit l’afer té a veure en quina preparació professional hem d’exigir als nostres representants. Si és que els hi hem d’exigir alguna cosa d’aquestes. La realitat, en el camp polític, ens diu que la majoria dels nostres representants polítics tenen una formació universitària. Però a continuació veiem que molts d’ells mai han dedicat la seva vida a l’exercici professional relacionat amb els seus estudis. La majoria s’han dedicat a la funció pública. És a dir, són funcionaris. Això no és ni bo, ni dolent, però jo sempre he pensat que el funcionari, en general, acostuma a perdre un cert contacte amb la vida real en diversos àmbits. Però m’estic desviant. Acostumem a demanar a qui exerceix o vol exercir una responsabilitat pública de representació un currículum brillant. Això comporta, sovint, que admetem que ha de ser una persona amb una posició social i familiar benestant. He de confessar que a mi mai m’han agradat aquest tipus de valoracions. Estem valorant més el vestit que no pas la persona.
Jo sempre he estat més partidari de pensar en els valors personals. Honestedat, autenticitat, integritat, voluntat de servei. En quant a la formació acadèmica o al currículum professional sempre he valorat més les ganes, la capacitat permanent d’aprendre, la curiositat pel saber, la capacitat de deixar-se assessorar pels que en saben més, la capacitat de delegar, de donar confiança. Crec, però, que vaig una mica a contracorrent. Crec que aquests aspectes no tenen gaire valor social avui dia. I em sembla que és una equivocació.
La nostra societat admira al triunfador més que al lluitador. Al qui ha assolit l’èxit que a qui el vol assolir d’una manera altruïsta. Conec més d’un llicenciat i doctor a qui no confiaria mai cap dels meus afers, ni la representació i defensa dels béns públics, etc. En canvi, coneixo més d’una persona que sense gaires títols, jo no dubtaria a confiar-li tot això. Com he dit, l’esforç, la curiositat per aprendre, la preocupació pel benestar de la col·lectivitat i dels individus, són aspectes que crec que caldria valorar molt més. Però som lluny d’aquest model.
Quan algú es veu en la necessitat d’enganyar per tal d’aparèixer davant dels altres com a una persona respectable, no dubtarà a seguir en l’engany com a via per a assolir els seus objectius i satisfer les seves ambicions personals. En el nostre país, però, encara que ens omplim la boca d’europeïtat, no la practiquem gaire. I ja se sap, aquí és més difícil dimitir que ser investit vicepresident.