Pere Almeda signa, en nom del Consell de Nova Esquerra Catalana, l’apunt setmanal que es transcriu tot seguit.
L’admissió a tràmit en el Congrés dels Diputats de la Iniciativa Legislativa Popular presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i que ha recollit més d’un milió de signatures, és segurament una de les fites més rellevants per interpretar les contradiccions del moment que vivim.
Amb el crit de “Sí, se puede” els activistes de la plataforma presents en el Congrés van celebrar amb un gest ple de força, una primera victòria en el llarg procés per canviar la legislació hipotecaria. Un triomf carregat de simbolisme i que és a la vegada, un símptoma de l’obsolescència del sistema representatiu davant la incapacitat per fer front a una de les conseqüències més greus i dramàtiques de l’actual crisi. El seu èxit també expressa la importància de les noves formes emergents de participació política que canalitzen les demandes d’una ciutadania mobilitzada enfront un sistema polític que fa aigües per tot arreu.
Un descrèdit que té molt a veure amb la crisi que experimenten les democràcies a arreu davant la inèrcia dels mercats globals, i que a casa nostra a més, cal afegir-hi la degradació de la vida pública fruit del mal funcionament dels partits i la corrupció i autisme de les elits polítiques.
Cada vegada es més evident que la democràcia representativa està fossilitzada en les seves formes i processos i ara més que mai ens adonem també, que ha estat buidada de contingut i de poder decisori real. Les institucions polítiques ja no responen a la complexitat del món d’avui i han perdut funcionalitat, credibilitat i generen desafecció i rebuig explícit quan claudiquen il·legítimament al servei dels dictats i interessos d’altres.
Enfrontant-se a l’immobilisme i al crit de “no ens representen” una part de la societat ha iniciat un procés propi d’apoderament i compromís amb efectes directes en la lògica de la intermediació i el sistema institucional que se’n deriva.
Els nous moviments socials, com la PAH o també l’Assamblea Nacional Catalana, no es conformen, ni es deixen instrumentalitzar i ambicionen canvis estructurals profunds. Uns moviments que són també un laboratori d’acció social, on es posen en pràctica noves experiències i metodologies deliberatives i on es discuteix obertament en streaming, les propostes per reiniciar i formatejar els nous paradigmes cooperatius i col·laboratius d’un futur encara per definir.
Davant del declivi de la “vella política” i la fi de l’ancien régime, el repte consistirà en saber formar part del moviment de renovació de la política democràtica. Un moviment que és plural en les seves formes i expressions i que no es pot pretendre monopolitzar, ni capitalitzar dins de la lògica dels partits, sinó ans al contrari, coadjuvar tot obrint pas perquè es consolidin noves vies més equilibrades d’avanç i progrés.
Moltes de les respostes venen i vindran de “fora del sistema” i és vital que si volem enfortir les nostres democràcies, la ciutadania i la societat civil tornin a assumir un paper d’avantguarda en la construcció d’alternatives. Els nous espais intersticials de participació multipliquen les instàncies de deliberació pública i reforçaran el rol protagonista de la ciutadania activa fent disminuir el paper dels partits i reocupant l’àgora pública.
Des de NECat farem bé en comprendre que la política tal i com la coneixem fins ara, ja no passa exclusivament a través de les organitzacions clàssiques de representació, i que a vegades és important fer un pas enrere per no fagocitar, com es va fer després de la transició, l’embranzida d’aquests actors socials i polítics que són indispensables per mantenir la vitalitat d’autoorganització social que enforteix la democràcia i permet la seva vigència i continuïtat.