Fa pocs dies la premsa internacional s’ha fet ressò de l’informe de Desenvolupament Sostenible de la Xina 2013, emès per l’Acadèmia de Ciències de la Xina (ACCh), en el qual es considera que Xangai continua sent la regió de desenvolupament més sostenible de la Xina.
Em resulta difícil entendre el concepte de sostenibilitat d’aquesta metròpoli que mai no dorm i que té una esperança de vida de 82 anys. Des d’un 15è pis contemplo els gratacels que competeixen en lluminositat i alçada mentre als seus peus, en foscos corralons, on malviuen milions de persones que es busquen la vida com la dona que tria entre les deixalles alguna cosa útil per treure’n algun yuan.
Al vespre s’entreveuen els llums de l’avinguda HuaiHai, on es troben els establiments més elegants de la ciutat, amb tota mena d’articles de luxe importats de les marques mundials més reconegudes mentre les velles construccions de planta i pis es van quedant a les fosques.
Xina és un país d’oportunitats i de contrastos. Els nous rics en són cada vegada més, encegats per l’afany de lucre i l’ostentació, augmentant a la vegada el nombre de persones amb minsos recursos. Em pregunto on queden les ensenyances de Confuci, recloses potser només en el vell temple mig amagat que divendres, dia de culte als morts, visitaran uns centenars de fidels.
Segons les previsions del Fons Monetari internacional, l’economia xinesa sobrepassarà la dels Estats Units l’any 2016. Xina està creixent, sens dubte, però…. a quin preu?
Recomano l’article de Vicenç Navarro: “Los costes sociales del milagro económico de China”