Reprenc la reflexió encetada en la nota del 30 de març, Ètica o moral?, per tractar la diferència que en les societats democràtiques es fa entre ètica de màxims i ètica de mínims.
Les ètiques de màxims tracten de donar raó del fenomen moral a partir de propostes d’una vida feliç, inclouen una idea de vida plena i els mitjans per aconseguir-la. Són ètiques substantives ja que proposen una forma de vida digna de ser viscuda, dintre d’una cosmovisió que ofereix sentit global ja sigui de signe religiós o laic.
Aquestes ètiques de màxims parlen del bé, la felicitat, les virtuts i donen consells de prudència per a orientar l’acció. Consideren que la vida humana té una finalitat que és la seva plenitud, viure bé i fer el bé.
Les ètiques de màxims tenen una proposta de realització personal i un camí per aconseguir-la. Són requerides tant per individus com per comunitats culturals. Un individu pot proposar un model de vida feliç o seguir la que està present en la tradició. Aquestes ètiques ofereixen un horitzó de sentit i realització personal, dintre d’un context interpersonal, però mai haurien d’anular el valor del ser humà individual i de les llibertats personals.
Les ètiques de mínims, en canvi, posen l’accent en els mínims necessaris per a viure com a ésser humà. Com que aquests mínims generalment són deures i drets, es denomina també ètica de la justícia.
L’ètica de mínims o ètica civil proposa mínims axiològics i normatius -morals i jurídics- compartits en una societat pluralista, principis de convivència que s’obtenen per consens social. És a partir d’aquests mínims que l’individu té plena llibertat per a cercar una vida feliç.
Aquests principis mínims de convivència que s’obtenen per consens expressen una maduració ètica de la societat perquè significa respectar les diferències i establir la necessitat de drets humans fonamentals que no es redueixen als individuals i negatius, sinó als drets econòmics, socials, culturals i ecològics.
En paraules d’Adela Cortina: ”… al decidir las normas que en su sociedad van a regular la convivencia, tenga en cuenta los intereses de todos los afectados en pie de igualdad, y no se conforme con los pactos fácticos, que están previamente manipulados, y en los que no gozan todos del mismo nivel material y cultural ni de la misma información; porque –por decirlo con John Rawls- usted está convencido de la igualdad humana cuando habla en serio sobre la justicia; o cuando ejecuta actos de habla con sentido, por decirlo con la ética discursiva; haga pues del respeto a la igualdad una forma de discurso normativo y de vida.”
Per aquests mínims, doncs, els membres de la societat poden arribar a decisions morals compartides. Es manifesten especialment en tres àrees:
1 les ètiques professionals i les ètiques aplicades, per a poder prendre decisions morals malgrat assumir diferents creences morals i religioses -codis deontològics.
2 una ètica mínima requerida per la societat en el seu conjunt, encara que els seus ciutadans poden assumir diferents creences morals i religioses -constitucions polítiques.
3 la recerca d’una ètica universal, vàlida per a tots els éssers humans -declaracions universals dels drets humans.
Quan parlem d’ètica pública, de fet, parlem d’una ètica aplicada i posada en pràctica en l’àmbit públic, que assenyala principis i normes per a ser aplicats en la conducta de qui desenvolupa la funció pública. Es tracta d’un àrea de coneixement de contingut universal que agrupa valors i virtuts orientats per l’esperit de servei públic.
L’ètica pública ha d’aportar uns fins i uns principis universalitzables als quals aplicar els valors instrumentals de manera coherent i prioritzada, de manera que, tal com afirma Villoria: “En general, es inaceptable que una organización pública en sociedades pluralistas pueda optar por una teoría ética comprehensiva y desechar las otras. Y es inadmisible porque ello implica negar principios básicos en los que se sustenta una sociedad justa.”
Els trets de l’ètica pública són:
– recull allò que està bé o malament per a la comunitat
– estableix un patró moral bàsic universal i generalitzable
– és compatible amb la recerca raonable del bé
– es construeix des de la deliberació i el consens
L’ètica pública, doncs, acull els valors bàsics de diverses ètiques comprehensives i els desenvolupa en un sistema institucionalitzat, basat en el respecte mutu i la promoció dels drets que permetin la deliberació en condicions de llibertat i igualtat de les persones.
L’ètica pública ha de suposar una tasca compartida per tots els membres d’una comunitat, de manera que la societat i els mateixos individus vagin generant pautes de conducta i adquireixin hàbits que possibilitin un millor desenvolupament de la convivència i una major expansió de l’autonomia i de la llibertat de l’ésser humà.
L’ètica pública, en el context plural i complex de les societats actuals, només es pot concebre com una ètica de mínims, que comprengui normes o pautes vinculants per a tots, amb independència de les diferents ètiques de màxims que cadascú sostingui.
El caràcter vinculant i exigible de l’ètica pública fa que s’hagi de fonamentar en el més ampli consens de la societat, per la qual cosa el seu contingut essencial s’hagi de reflectir en la norma constitucional que regeixi la societat en concret. És per això que l’ètica pública ha de diferenciar-se de la moral privada pròpia de cada persona, aquella que es fonamenta en una ètica de màxims, d’acord amb la qual cada persona s’assegura el dret a perseguir els seus propis ideals de perfecció i felicitat, sempre que amb això no lesioni els drets dels altres.
Diferenciar ètica pública i moral privada no significa contraposar una i altra, perquè l’ètica pública ha de possibilitar el desenvolupament de la moral privada de cadascú i, en tant que l’ètica pública ha de ser resultat d’un més ampli consens social, els seus valors també seran, en gran part, valors compartits per les diferents morals privades.
Com diuen Cortina i Martínez: “… no basta con reflexionar sobre cómo aplicar los principios éticos a cada ámbito concreto, sino que es preciso tener en cuenta que cada tipo de actividad tiene sus propias exigencias morales y proporciona sus propios valores específicos. No parece conveniente hacer una aplicación mecánica de los principios éticos a los distintos campos de acción, sino que es menester averiguar cuáles son los bienes internos que cada una de estas actividades debe aportar a la sociedad y qué valores y hábitos es preciso incorporar para alcanzarlas.”