Dispensin la pompositat d’entrada. Aquest camí potser sols ha existit en l’imaginari o no, i sense voler caure en les teories aguaderianes dels camins milenaris d’aquestes muntanyes, es pot convenir que un dels camins més antics i que van vertebrar aquesta part del país va ésser el Camí vell de Reus a Prades, amb ramals als nuclis habitats, un dels quals era Mont-ral.
Actualment, el camí més reconegut i freqüentat per pujar a Mont-ral és el que puja per les Fonts del Glorieta. Temps enrera això no era així. El camí vell d’Alcover a Mont-ral passava pel Mas d’en Gomis i la Lloera, com comentava al parlar del Mas del Patacó. Un camí desaparegut.
Les evidències assenyalen que existí aquest camí, que comunicava el poble, els llogarets i els masos de Mont-ral amb el Camp, a través del Camí de Reus a Prades, tot i que no hagi sobreviscut a la memòria.
Pujant per la carretera de Vilaplana a la Mussara, si parem en els anomenats Plans d’en Peiró, en un aparcament freqüentat per excursionistes i escaladors, ens adonarem que aquest indret és una destacada cruïlla de camins: del camí de Reus a Prades, en sortia un ramal cap a l’Albiol, pel Mas de Nebot i la Font Major, amb enllaç al Grau de les Marrades; un altre ramal anava cap a Vilaplana, pel Mas de Mariner, i del qual se’n desprenia també l’anomenat Camí de les Cingles, en direcció a Arbolí.
Un altre ramal era el de Mont-ral, que caiguí en desús en la foscor del temps ja que no és recordat en cap de les referències bibliogràfiques de toponímies ni guies itineràries.
Convé destacar que el camí vell de Prades no passa per on discorre actualment el GR. És a dir, el camí vell no feia el retomb per la Font del Roure, sinó que pujava directament, en un traçat actualment aixeragallat i de mal passar. I del Mas d’en Peiró, sols en resta un petit cúmul de pedres on es bastí.
El Camí de Reus a Mont-ral es separa del de Prades en aqueix punt, doncs. Però la carretera de la Mussara, que fa el gran tomb de la cruïlla de la pista de l’Albiol, trepitja l’antic traçat del camí, i l’ha fet desaparèixer. Una mica enllà de l’inici de la pista de l’Albiol, l’antic camí es pot reconèixer a dins del bosc. Tot i l’evident abandó secular, algun rastre deixa entreveure l’empedrat en uns paratge d’una bellesa intocada. El camí puja pel vessant de manera suau, sense el pujar ferm propi dels graus, més aviat amb un pujar del que-fa-com-qui-no-vol-la-cosa, propi dels camins vells.
Al capdamunt de la pujada, a la Plana del Rei, el camí ja és conegut i transitat, un més dels camins que transiten pel Pla del Bosc, tot i la seva singularitat històrica. Quan ateny a la divisòria dels termes de l’Albiol i de la Mussara, justament és la mateixa cruïlla amb el Camí de la Mussara a l’Albiol.
Enllà, ja en terres de la Mussara, el camí es dreça cap el Mas de l’Onclet, tot passant pel Bosc del Mas de Vicent que, amb les tales i l’aclarida del bosc, el camí vell es fa impossible de reconèixer.
Ja arribats al Mas de l’Onclet, s’enllaça amb el Camí de la Mussara a Mont-ral, el qual, ja ens porta vers a Mont-ral tot passant per l’Aixàviga; un altre camí perdut a trossos i fragmentat, ja que la carretera el va fer inútil del tot.
