CAMINS DE LES MUNTANYES DE PRADES | Recull d'alguns camins caiguts en desús a les Muntanyes de Prades

La Drecera del Colomet, a Vilaplana

Aquest camí és una drecera, però una drecera de les d’abans: serva encara algun bocí empedrat sota la densa capa de fullaraca que el cobreix; puja sostingudament i amablement, sota les alzines, amb les justes marrades. Fa de drecera del Camí de Garrigots, ja que, per anar en direcció Arbolí, fa cap a la Mola i el Mas d’en Roig de manera més directa.

Els camins que pugen a la Mola de la Mussara, o sigui l’ampla mola on s’assenten els masos del Roig, d’en Voltes i, a sotacingle, del Puço del Cingle, estaven ben perduts. Aquesta mola, a més del propi abandonament de la muntanya, patí els exercicis de tir de l’exercit espanyol, dins del Campament dels Castillejos. Això provocà que durant anys, la zona fos hostil i poc propicia al caminant.

El Colomet és un pany de cingle blanc que, cap a certa hora, el joc d’ombra i de llum conforma una figura d’un colom. Jo no ho he pogut copsar. Per això cal estar en el moment i entorn precís. Abans, en les feines al camp de sol a sol, es guiaven per la llum per saber l’hora de dinar o saber una hora concreta. I hom es feia savi, no sols de la seua terra sinó també del seu entorn. I el Colomet s’apareixia. Desconec si es feia visible des de Vilaplana o des d’algun dels trossos del terme.

La Drecera del Colomet arrenca del Camí de Garrigots, en una cruïlla de quatre camins, on aqueix està totalment perdut, embrossat i hom hi tirava les restes del tros en aquella rasa que ja no tenia cap funció.

Més endavant, el camí puja i va mostrant el seu caràcter. Traspassa una pista i es perd uns metres sota la bardissa. Més avant, torna aparèixer entre dos camps de conreu, mostrant una estampa molt digna del camí.

El camí apunta perfectament cap el cingle del Colomet.

Més amunt, el camí està desaparegut sota una pista, un bon tros, fins un revolt de la pista, que decanta a la dreta, mentre que el camí continua pujant pel llom de la Serra del Cibiaco. Ara el camí és net: suposo que els membres d’Obrint Traça han recuperat un bon tram de camí. S’assoleix el peu de la Punta de la Cova dels Matxos, la qual queda a una 3 minuts, pel vessant de Garrigots.

La Cova dels Matxos

Es pot visitar la Cova dels Matxos, de ressonàncies d’antic contraban d’èpoques passades. Tornant enrere, s’agafa de nou la Drecera, que continua cap l’esquerra passant vora la Cova del Maguinyo, excavada en els estrats basals i blanquinosos dels gresos que conformen el Cingle Roig. De pla, es desprèn el camí que davalla vers el Manou, ja en terres d’Alforja.

La Drecera va pujant pel cingle roig, de pla i amb alguna marrada, fins una lleu pujada final. Aquí, la Drecera es perd. L’antic camí encara està pendent de descobrir-se. Tanmateix, es pot passar per una traça nova oberta, fins tornar a enganxar la Drecera, a l’alçada de la Font de la Figuera del Morenet.

A la Font de la Figuera del Morenet ja no hi ha cap figuera. Fa molts anys que ja no hi és. Es tracta d’una font d’aigua segura. Tot i l’abandó d’aquests rodals, aquesta font, que sorgeix entre dos blocs calcaris, fa goig de veure-la. El tollet de sota la font és aprofitada pels porcs senglars, com era d’esperar.

El camí va pujant cap a buscar el cingle, els antics retombs no sempre es veuen de forma clara. Es passa per una portella en una espona de pedra que emmarca el camí i es va pujant de gairó cap el cingle, com anant a guaitar al Puço del Cingle. Vora la paret, es gira a l’esquerra de dret al pas, anomenat el Pujador del Joquer dels Bous. El pujador és curt i molt dret. Algú hi ha instal·lat un passamà. Suposo que anys enrere devia estar més ben conformat amb esglaons de pedra. Dalt el cingle, es troba la traça que, pel mig de la Mola ens durà cap el Mas del Roig.

La Roca del Colomet

El camí s’encara cap el cingle

La cingla del Puço, a ponent del pujador

El breu pujador, al capdamunt del Cingle del Colomet

El camí de Vilaplana a la Font del Roure, pel Mas de Mariner

És a finals dels 60 i en els 70 que es perden molts camins, per mor del despoblament, de les noves vies de comunicació i de la universalització de l’ús de turismes per moure’s.

Així, dels camins que des dels pobles del Camp pugen dalt de la Serra en varen quedar pocs d’actius, transitats per alguns excursionistes i els amotos. No és fins molt recentment, que es comencen a recuperar vells camins, sovint per l’excursionisme que sorgeix en molts d’aquests pobles situats al peu de la muntanya. Tanmateix, alguns d’importants encara resten perduts sota la vegetació. És el cas del camí de Vilaplana a la Font del Roure, pel Mas de Mariner.

Al desús d’aquest camí, cal sumar-li l’abandonament i oblit en què cau el mas més important de Vilaplana, almenys històricament. El Mas de Mariner és el “Mas” de Vilaplana. La seva font era lloc de fontades pels vilaplanencs. Tenia un gran bosc i moltes parades d’avellaners i també li arriba l’abandó. Una de les últimes actuacions és un aprofitament del bosc de tot el Racó del Mas, per extreure les darreres rendes en forma de fusta, obrint vials de desembosc que afavoreixen encara més que es perdin les velles senderes.

De fet és l’itinerari que segueix Arthur Osona en la seva “GUÍA- ITINERARIA DELS LLOCHS MÉS PINTORESCHS DE LAS SERRAS SITUADAS AL NOROEST, NORT Y NOREST DEL CAMP DE TARRAGONA”. Però, en la seua descripció, confon el Mas de Mariné amb el que queda una mica lluny Mas de Cercós, situat al terme de l’Aleixar vora la Riera de Salvià. Osona puja des de Vilaplana fins la Font del Roure i enllaça amb el Camí ral de Reus a Prades, que ressegueix fins el Coll de les Saleres, on deixa el camí ral per resseguir una carrerany que porta per la Plana del Rei i el Grauet fins a l’Albiol.

De jovenet havia buscat aquest camí, des de la Font del Roure, sense tenir massa idea de si existia ni per on anava. El seu inici es veia clar però després la “brossa” ho tapava tot. Ara, recuperat el camí de la memòria i dels llibres, he aconseguit de transitar-hi i “prendre’l amb Gps”després de diverses jornades de recerca i ballarar-me amb la bardissa.

La brossa dificulta molt el pas, i les vies de treure fusta que es van obrir, encara compliquen més el situar-se. Al mapa del blog queda plasmat el seu recorregut. A la part baixa del recorregut, la pista s’ha menjat el camí i he desistit de retrobar fragments del camí originari. Tot i això, crec que és un camí força interessant, encara que no es passi per cap indret espectacular i que la part superior del camí ja estigui recuperada, per excursionistes que van recuperar el “camí” de la Font del Llop.

La guia del 1960 el descriu. Però fa una marrada que he intentat evitar, més que res per evitar el pas per la carretera i, sobretot, per passar per la bonica i perduda Font del Mas. El camí descrit per la Guia, al ser al Mas de Mariner, va a buscar la carretera de la Mussara i evita passar per la font. Segurament, la carretera de la Mussara va colgar el camí. Aquest curt tram, de la Font a la carretera, és més aviat una “recreació” que una “recuperació”; què hi farem.

Un cop creuada la carretera que puja a la Mussara, es pren una pista que es va obrir per desemboscar. El camí vell està menjat per les diverses pistes que s’han obert en el Racó del Mas. Al finir una d’aquestes pistes es va veient que pren forma de sender, i comença a fer curtes marrades. La vegetació s’ha fet totalment amb el camí. Sovint costa de seguir-lo. Alguna drecera, ja descrita a la Guia 1960, pot desorientar a l’hora de resseguir el camí. En una marrada, s’assoleix el senderó netejat que ve de la Font del Llop. S’ha de passar per sobre la brossa que hi han tirat. D’ací fins el Camí de les Cingles i la Font del Roure ja és ben conegut.

Tot pujant es deixen a l’esquerra, el camí perdut que pujava al Racó de la Font-que-no-cou, i el caminet també perdut que portava a la Font de l’Amèrica (o del Mèrica).

Del Mas de Mariner cap a Vilaplana, el camí vell que passa per la finca i creua la Rasa Gran, ja estava perdut els anys 50. Un cop a la carretera, el camí ja és pista fins el poble de Vilaplana, pel anomenat Camí del Mas de Mariner.

És possible que alguna marrada sigui distinta al camí original, tot i que he vigilat de no deixar-me’n cap. La guia del 60 descriu diverses dreceres que fan encara més confús el camí: de primer em vaig ficar en una de les dreceres. Al grau pròpiament dit, on el camí ja està recuperat, es veu alguna marrada que s’han menjat anant al dret. Cal fer l’advertiment que el camí no està net. S’hi pot passar, tot i que els arítjols probablement rebrotaran amb força. Espero que alguna entitat del poble el pugui recuperar de la immerescuda desmemòria.

La façana occidental del mas i el Cingle del Martí i la Gitana