De la Febró als Plans de la Pona

De la Febró estant, tot eixint-ne pel vell camí de la Mussara o del Camp, al creuar el Barranc de les Coves o de les Baumes, se’n desprenia un altre caminet: el Camí dels Plans de la Pona o de la Roca del Migdia, que pujava cap aquell sector del terme, que hi ha qui els considera Motllats i hi ha qui considera que no ho són estrictament.

L’anomenat Motllat de la Pona (rebatejats com a Motllats de la Poma pels amics de la Editorial Alpina), estan constituïts pels Plans de la Punta, cap l’extrem més occidental, els Plans de la Pona i els Plans de la Roca del Migdia.

El camí en qüestió, creua el Riu de la Febró (avall en direm Riu de Siurana) i comença la pujada, després de creuar la carretera. Amunt, es divideix novament en dos camins:

El Camí de la Mussara pel Mas de Cintet, que passa vora els febrorencs masos del Sulo i del Xollat; i un altre ramal puja vora la Cova Balanyana i després davalla cap el Mas de l’Hel·lena.

El camí de la Roca del Migdia, que puja tot passant per sota la coneguda roca horària de la Febró, fins al capdamunt dels plans, vora on hi havia un dels corrals de Cal Mestret. A la vora es troben els Avencs de la Roca del Migdia i l’Avenc dels Maquis, per on un puja altre perdut grauet. Més enllà, comença la llarga esquerda dels Avencots, o Avencs del Blai o del Motllat de la Pona.

El camí que portava a la Mussara pel Mas de Cintet havia de ser important, atenent al bon traçat i a l’amplada, tot i que ara costi de copsar-la degut a la vegetació i a l’erosió natural. Un petit tram d’aquest camí es va recuperar com a itinerari, més que res a causa de la neteja que varen fer al desemboscar la fusta d’una estassada. La resta de camí roman força oblidada.

Restes d’un vell corralot del Cal Mestret al Pla de la Roca del Migdia

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Feu un comentari

Del Camí de Siurana a Arbolí

Ja se sap que el camí es fa al caminar, com deia el poeta. I quan les vinyes dels costers de llicorell van patir l’estrall de la fil·loxera, l’abandó de la terra, de les casetes, els cups i dels camins, es va estendre arreu de la muntanya. La mateixa muntanya que patí, diguem-ne, la gran deforestació que arrassà anteriorment la muntanya. És clar que llavors no hi havia consciència ecològica, sinó primava l’art més primari de la subsistència. I ara, potser patim encara les conseqüències d’aquella gran roturació? O bé, gaudim del paisatge dels impossibles marges que es van alçar en les situacions més insòlites?

Tot bé a cuento d’un camí oblidat: el de Siurana a Arbolí. El bo! El que passava pel Molí d’en Salvat i el Coll de la Creu. Els excursionistes pioners el van bandejar, potser per les preferències de caminar pels graus, entre cingles. Els camins del llicorell tenen, potser, desavantages: són molt erosionables i sovint el seu traç és perdedor. I no tenen la bellesa de la calcària veïna.

Així, les primeres guies prefereixen transitar pel proper Grau de la Font Voltada; així queda fixat el camí en els mapes. La resta és conegut: el pas de les motos…

El camí del Molí d’en Salvat al Coll de la Creu queda amagat per la vegetació. Ja fa molts i molts anys que no s’hi passa: paradoxalment, avui hom pot transitar-hi i, tot i la dificultat de la vegetació, es conserva el vell traçat, saberut com feien abans, pujant tot fent marrades justes i precises, per al pas de l’animal de càrrega.

La resta de camí, de Siurana al Molí d’en Salvat, és conegut (potser no tot); i el del Coll de la Creu a Arbolí també.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari