Aprofitant una jornada sobre el caminar com a activitat d’interès turístic, vaig tenir el plaer d’escoltar els pensaments i reflexions d’en Rafael López-Monné sobre camins, el territori i el paisatge. Pensaments que sovint m’han passat pel cap però que el seu mestratge els ordena i enllaça en una sòlida construcció, com els camins empedrats d’abans, si em permeteu la fàcil comparació.
De tot l’escoltat i reflexionat, em quedo amb una reflexió final de què res es pot fer i, sobretot, res en queda sense la participació de la gent de viu o actua en el territori. Aquesta és la gran clau en qualsevol actuació que es dugui a terme en un territori concret.
En aquest sentit, cal admetre que és absurd esperar que una administració promogui un canvi de consciència pel sol fet de declarar la protecció d’un territori mitjançant, per exemple, com a parc natural, més enllà d’una promoció d’imatge més.
En aquest bloc s’intenta fer una una petita aportació a la presa de consciència amb el retrobament d’alguns camins, per recordar que el mapa de camins actual és una anècdota que a sobreviscut i s’ha format aquests darrers anys.
El mapa de camins de les Muntanyes de Prades cal redibuixar-lo de bell nou: començant pels camins de ferradura que enllaçaven els principals nuclis habitats d’abans, com a base dels itineraris d’interès excursionista o paisatgístic, tal com es va fent ja en molts indrets.
El panorama o paisatge que s’albira a l’horitzó segurament no és gaire esperançador: queda molta feina a fer, que no la de desbrossar, o reconstruir empedrats o marges. sinó la d’empoderar-se amb un territori i un paisatge amb història.
Mentre, continuarem amb el plaer de retrobar camins i racons amagats.