És a finals dels 60 i en els 70 que es perden molts camins, per mor del despoblament, de les noves vies de comunicació i de la universalització de l’ús de turismes per moure’s.
Així, dels camins que des dels pobles del Camp pugen dalt de la Serra en varen quedar pocs d’actius, transitats per alguns excursionistes i els amotos. No és fins molt recentment, que es comencen a recuperar vells camins, sovint per l’excursionisme que sorgeix en molts d’aquests pobles situats al peu de la muntanya. Tanmateix, alguns d’importants encara resten perduts sota la vegetació. És el cas del camí de Vilaplana a la Font del Roure, pel Mas de Mariner.
Al desús d’aquest camí, cal sumar-li l’abandonament i oblit en què cau el mas més important de Vilaplana, almenys històricament. El Mas de Mariner és el “Mas” de Vilaplana. La seva font era lloc de fontades pels vilaplanencs. Tenia un gran bosc i moltes parades d’avellaners i també li arriba l’abandó. Una de les últimes actuacions és un aprofitament del bosc de tot el Racó del Mas, per extreure les darreres rendes en forma de fusta, obrint vials de desembosc que afavoreixen encara més que es perdin les velles senderes.
De fet és l’itinerari que segueix Arthur Osona en la seva “GUÍA- ITINERARIA DELS LLOCHS MÉS PINTORESCHS DE LAS SERRAS SITUADAS AL NOROEST, NORT Y NOREST DEL CAMP DE TARRAGONA”. Però, en la seua descripció, confon el Mas de Mariné amb el que queda una mica lluny Mas de Cercós, situat al terme de l’Aleixar vora la Riera de Salvià. Osona puja des de Vilaplana fins la Font del Roure i enllaça amb el Camí ral de Reus a Prades, que ressegueix fins el Coll de les Saleres, on deixa el camí ral per resseguir una carrerany que porta per la Plana del Rei i el Grauet fins a l’Albiol.
De jovenet havia buscat aquest camí, des de la Font del Roure, sense tenir massa idea de si existia ni per on anava. El seu inici es veia clar però després la “brossa” ho tapava tot. Ara, recuperat el camí de la memòria i dels llibres, he aconseguit de transitar-hi i “prendre’l amb Gps”després de diverses jornades de recerca i ballarar-me amb la bardissa.
La brossa dificulta molt el pas, i les vies de treure fusta que es van obrir, encara compliquen més el situar-se. Al mapa del blog queda plasmat el seu recorregut. A la part baixa del recorregut, la pista s’ha menjat el camí i he desistit de retrobar fragments del camí originari. Tot i això, crec que és un camí força interessant, encara que no es passi per cap indret espectacular i que la part superior del camí ja estigui recuperada, per excursionistes que van recuperar el “camí” de la Font del Llop.
La guia del 1960 el descriu. Però fa una marrada que he intentat evitar, més que res per evitar el pas per la carretera i, sobretot, per passar per la bonica i perduda Font del Mas. El camí descrit per la Guia, al ser al Mas de Mariner, va a buscar la carretera de la Mussara i evita passar per la font. Segurament, la carretera de la Mussara va colgar el camí. Aquest curt tram, de la Font a la carretera, és més aviat una “recreació” que una “recuperació”; què hi farem.
Un cop creuada la carretera que puja a la Mussara, es pren una pista que es va obrir per desemboscar. El camí vell està menjat per les diverses pistes que s’han obert en el Racó del Mas. Al finir una d’aquestes pistes es va veient que pren forma de sender, i comença a fer curtes marrades. La vegetació s’ha fet totalment amb el camí. Sovint costa de seguir-lo. Alguna drecera, ja descrita a la Guia 1960, pot desorientar a l’hora de resseguir el camí. En una marrada, s’assoleix el senderó netejat que ve de la Font del Llop. S’ha de passar per sobre la brossa que hi han tirat. D’ací fins el Camí de les Cingles i la Font del Roure ja és ben conegut.
Tot pujant es deixen a l’esquerra, el camí perdut que pujava al Racó de la Font-que-no-cou, i el caminet també perdut que portava a la Font de l’Amèrica (o del Mèrica).
Del Mas de Mariner cap a Vilaplana, el camí vell que passa per la finca i creua la Rasa Gran, ja estava perdut els anys 50. Un cop a la carretera, el camí ja és pista fins el poble de Vilaplana, pel anomenat Camí del Mas de Mariner.
És possible que alguna marrada sigui distinta al camí original, tot i que he vigilat de no deixar-me’n cap. La guia del 60 descriu diverses dreceres que fan encara més confús el camí: de primer em vaig ficar en una de les dreceres. Al grau pròpiament dit, on el camí ja està recuperat, es veu alguna marrada que s’han menjat anant al dret. Cal fer l’advertiment que el camí no està net. S’hi pot passar, tot i que els arítjols probablement rebrotaran amb força. Espero que alguna entitat del poble el pugui recuperar de la immerescuda desmemòria.
La façana occidental del mas i el Cingle del Martí i la Gitana
Un pouet abans d’arribar al mas, arran de camí.
Sortint del mas, el caminet que porta a la font.
La Font del Mas de Mariner
Pujant de cara al Cingle de la Cova Llonga
Prop del grau, vora el Cingle de la Cova Llonga
La Font del Roure