Acaba una setmana d’eleccions polítiques a França, Grècia i Regne Unit. En aquestes cites electorals, els partits governants han cedit pas a altres alternatives polítiques convencionals a França i Regne Unit i en el cas de Grècia a noves formacions polítiques fins ara minoritàries. Els europeus comencen a dir als que fins ara han liderat la Unió Europea que no accepten les seves polítiques. Aquest moviment és un caldo de cultiu propici per formacions polítiques amb ideologies no massa recomanbles, deixeu-m’ho dir així. Però aquest és un repte que tenen els actuals partits majoritaris, o escolten el clam de la ciutadania o aquesta es decantarà cap a viaranys arriscats.
De la crisi actual només en sabem dues coses certes. Primer, les polítiques ecònòmiques estrictament keynesianes no han funcionat. S’ha gastat el que no teníem i això ens ha dut a una dèria que s’ha fixat en l’austeritat que s’ha concretat en les retallades del sistema social europeu. Segon, les polítiques liderades per Alemanya, amb la connivència de França i les institucions europees, tampoc ens han dut a aconseguir el creixement econòmic. Crec que aquestes dues afirmacions són les dues úniques clares que ens ha ensenyat l’actual crisi. Els ciutadans comencen a rebelar-se.
Es rebel·len contra el que ens està costant rescatar el sistema financer arreu d’Europa. Es rebel·len contra els objectius i els àmbits sobre els quals s’han fixat les retallades i la política d’austeritat. Es rebel·len contra la injustícia que significa seguir construint i invertint en AVEs que no duen enlloc i que valen una ronyonada, però que serveixen a una ideologia renacionalitzadora concreta. Es rebel·len contra el malbaratament dels recursos públics en la construcció d’aeroports a cada cantonada i a on ningú té cap interès a anar en avió. Es rebel·len contra la possibilitat de seguir allargant les concessions d’unes autopistes que hem pagat en escreix a fi i efecte de salvar la cara a unes companyies que han construït autopistes en llocs on la gent no té necessitat de fer-les servir perquè ja tenen alternatives ràpides a aquestes autopistes. Es rebel·len contra el desmuntatge del sistema públic de salut en benefici del sistema privat de salut. Es rebel·len contra els que volen sacrificar el dret a l’accés al coneixement de la majoria en benefici d’una minoria que monopolitzarà a les seves mans el coneixement. Es rebel·len contra la marginació en infraestructures vitals en un territori mentre en altres la màniga segueix ben ample.
Podria continuar, però no acabaria. El problema és que la rebel·lió està en un estadi incipient que passa només per l’acció individual dels ciutadans expressada electoralment. Falta el darrer pas, la rebel·lió col·lectiva. Els europeus s’han de rebel·lar i, entre els europeus, els catalans. Fins ara, els ciutadans de Catalunya han tingut expressions de rebel·lió. La gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Les grans manifestacions de la passada jornada de vaga general. A partir d’aquí, tot han estat iniciatives individuals. El “no-vull-pagar” de les autopistes. La resistència fiscal d’uns pocs. Ara ja no serveixen les respostes individuals. Tota resposta col·lectiva necessita d’un compromís individual, però cal una resposta col·lectiva. Què més necessitem per dir prou, que no estem disposats a seguir sent cornuts i pagar el beure! Ara és el moment. En una Europa que es remou i comença a rebel·lar-se, és el moment de dir als polítics catalans que ara és l’hora. Que no volem porucs, sinó gent decidida a fer un pas endavant amb determinació i sense fer cap pas enrere. Que ja estem farts de ser l’ase dels cops, de pagar per nosaltres i per ells. Els europeus han començat a dir prou, els catalans no passem mai de fer mig pas, és hora de fer-ne un de sencer.
França, Regne Unit, Grècia. Catalunya?