Aquest diumenge el diari Ara ha publicat l’article “Raons”, d’Ernest Maragall, president de Nova Esquerra Catalana. Aquest és l’apunt setmanal de NECat.
Llegeixo, veig, escolto. Penso. I em faig una pregunta ben senzilla. Hi ha raons suficients per abandonar el vaixell vell amb el que hem navegat durant 35 anys?
O bé, que més cal que passi per trencar amb un món que ja no produeix res de nou i net, que ja no afegeix cap valor que no sigui el de la inèrcia per allargar l’agonia?
No ens sentim membres ni ciutadans reconeguts d’un estat que ni ens entén ni ens respecta.
Un estat que ha perdut la legitimitat que li vam atorgar en aquell moment inicial, la “transició democràtica”, tan carregat de l’energia i les idees acumulades durant els 40 anys de silenci i immobilitat forçada.
Un estat que ja no te cap, la monarquia ha dimitit de la seva funció moderadora, de compensació de poders i només afegeix descrèdit i complicitats indegudes amb les foscors tan descriptibles com inacceptables.
Un Estat, però, que tampoc té cor, nervis, braços ni peus (administracions, governs, parlaments, justícia) per funcionar amb els mínims d’eficiència social i econòmica que el mantinguin com autoritat “ultima ràtio” respectada per tothom.
Ens revolten els efectes d’una crisi econòmica nascuda lluny i causada per uns mecanismes financers tan coneguts com perversos i, de moment, imparables en la seva exigència destructiva.
Una crisi que també inclou causes menys remotes i actors molt propers, començant per nosaltres mateixos, per els governs,conservadors o progressistes, espanyols o catalans, dels últims 15 anys.
Però conscients, al mateix temps, que hem esdevingut una societat lliure i madura, dinàmica i creativa, amb els joves més formats de mai. Amb uns moviments socials del tot autònoms que han demostrat a bastament la seva capacitat de respondre de forma genuïna a les exigències que arriben de la ciutadania.
Una economia que, fins al tombant de la crisi, ha generat prosperitat i riquesa poc o molt distribuïda, durant l’etapa més llarga d’estabilitat que el país ha conegut.
Avui Catalunya disposa dels recursos econòmics privats i de les energies personals suficients per emprendre un camí de recuperació i creixement, de creació de llocs de treball i de noves oportunitats emprenedores.
Cal, això sí, afegir-hi lideratge i orientació, estratègia i acompanyament institucional, per convertir en resultats tangibles els actius disponibles però ociosos, reservats o amagats.
Ens avergonyeix, en canvi, fins a nivells ara ja insuportables, el sistema democràtic que ens governa i diu representar-nos(?).
Un sistema que ens ofereix com a única esperança una tria impossible entre formacions polítiques ancorades en la resistència numantina a la transformació o instal·lades en la seva pròpia degradació.
És hora de passar pàgina. La qüestió realment important ja no és la de quins canvi volem en el model actual sinó la quin nou model necessitem.
I alguns elements apareixen amb nitidesa:
1 Catalunya-Estat: sigui quina sigui la resultant del procés constitucional inajornable per Espanya, la realitat nacional catalana ha de obtenir ple reconeixement i marc real de desplegament.
2 Monarquia o República torna a ser una pregunta actual i sensata. Sense estridències ni falses il·lusions. Encertar la forma d’Estat que ens convé avui és també un factor crític d’equilibri intern i projecció al món.
3 El més urgent és també el que més necessita unitat social i política: reconstruir les bases d’una economia productiva i competitiva hauria de ser la primera i comuna tasca de governs, empresaris i treballadors.
4 El trinomi obsolet (estat incapaç d’expressar la realitat, economia improductiva, democràcia degradada) troba la seva expressió última en l’explosió de la corrupció generalitzada.
N’és la pitjor il·lustració possible, però ara ja és també raó suficient per la refundació immediata i simultània dels tres pilars avui oxidats o malmesos.
5 La única via de resposta útil, el procés per la Constitució del segle XXI, ha de sorgir, créixer i assentar-se sobre la base dels propis ciutadans, de la seva autonomia individual i col·lectiva que doni lloc a un nou sistema institucional i de representació democràtica.
Comptant amb l’energia que prové dels nous moviments i plataformes, però apuntant a la refundació d’un nou i complet vano d’oferta política articulada entorn a grans formacions.
Per tot això, diguem-ho clar, hem d’abandonar el món vell i posar-nos a treballar en la construcció del nou que ens podem permetre i ens hem d’exigir.
Deixem, sense rancúnia ni frustració, els vaixells gastats que ens han dut fins aquí. El país no pot esperar que la vella política aprengui a renovar-se per ella mateixa. El país te pressa, demana respostes i decisions. No podem refugiar-nos en debats interns ni en futurs indefinits.
És ara que hem d’actuar, és ara que toca assumir el risc, junt als ciutadans, d’omplir de nous continguts les paraules de sempre: política, democràcia, partit, socialisme, progressisme, esquerra, govern, parlament…..
Per convicció i per necessitat. Per totes les raons que acabem d’esmentar i per donar sentit i contingut a una raó comuna que puguem compartir.