Xavier Sabaté Ibarz

Frenar la emergencia climática, disminuir la extinción de especies y salir de la crisis sanitaria producida por el coronavirus van juntos.

La comunidad internacional se ha lanzado a la búsqueda de una vacuna. Es lógico. Además, quien la encuentre, ganará dinero. De ahí que haya laboratorios que gastan ingentes cantidades para llegar primeros a encontrar un producto que consumirán casi los siete mil millones de humanos y quizás otras especies que habitamos el Planeta. Será una vacuna para un virus y resolveremos un solo problema, grave, que ahora tenemos.

Pero aparecerán nuevos con toda seguridad. El calentamiento que ya ha provocado el cambio climático ha contribuido a romper los equilibrios y ya no podemos ignorar por más tiempo que cuando desaparece una especie animal o vegetal, otras se ven afectadas y disminuyen o simplemente dejan de existir. Entonces ya no nos beneficiamos de la acción que estas ejercían eliminando patógenos en forma de virus o bacterias. De forma similar, cuando aumenta la temperatura porque crecen los gases de efecto invernadero, no sólo mueren millones de personas cada año sobre todo en las áreas metropolitanas más contaminadas, sino que crecen y se cronifican otras enfermedades respiratorias y alérgicas que en otras zonas son minoritarias. De rebote, cuando llegan gripes o epidemias como la del coronavirus, estas mismas personas forman parte de lo que llamamos grupos de riesgo y tienen más dificultades para afrontar el problema.

Por lo tanto, vacunas sí; pero atacar el problema de fondo para evitar problemas de salud y la muerte de millones de personas, también. Esto no da dinero porque la vida no cotiza en bolsa. Pero incorpora un nuevo valor a nuestra existencia que no se contabiliza monetariamente y sumamos factores que contribuyen a la eco-Tierra que significa una Tierra equilibrada. Basta de usar el PIB, la renta per cápita, la renta disponible como únicos parámetros para analizar nuestra calidad de vida. El Índice de Desarrollo Humano (IDH) que ya existe debe ser nuestro referente principal y nos tiene que decir cada año qué país dispone de una mejor educación, salud, calidad del aire, y como contribuye a rebajar la temperatura del Planeta. ¿ O no hemos aprendido estos días que necesitamos más la salud, el trabajo, la amistad, la solidaridad, la seguridad que el dinero?

Tenemos pues que cambiar y de forma muy profunda. Sin embargo, hay algunos problemas y uno de los principales, son las ideas preconcebidas: que este es un virus inesperado, que ha sido un accidente, que la excepcionalidad del momento durará poco y volveremos a una normalidad aunque la llamemos  nueva. ¿Así sin más? ¿ No habremos hecho nada y vendrá del cielo?

No, la emergencia continúa. Y ya no vale sólo declararla en actos solemnes en los ayuntamientos y en los parlamentos. Einstein decía “no puedes cambiar si continúas haciendo lo mismo” Hay que pasar a la acción. Y una de las que más ha suscitado el consenso de la comunidad científica es la descarbonización del Planeta. Porque eso de que todos juntos pararemos el virus sólo se completará cuando dejemos de emitir porquería si me permiten la expresión. Si la mayoría del Planeta estamos de acuerdo en que para restaurarlo y restaurarnos debemos descarbonizar todas las actividades que desarrollamos, nos tenemos que poner manos a la obra sin dilaciones y pasar a consumir sólo energía renovable o almacenada de ésta. Dejaremos de calentar y de disminuir la biodiversidad restaurante los equilibrios perdidos. Las comarcas tarraconenses tenemos algunas posibilidades de hacer alguna contribución especial que nos puede reportar beneficios.

Nuestro sistema productivo debe emprender acciones decididas, desde el primario hasta el industrial introduciendo reformas y buscando nuevos nichos de actividad. Este fin de semana, el Presidente de Iberdrola decía “de esta crisis salimos más verdes o no salimos”. Algunos no saben todavía que hablar de verde significa también industria, turismo de calidad y agricultura más sana. Los 300.000 nuevos puestos de trabajo que él citaba si nos ponemos seriamente requieren liderazgos políticos y empresariales, acuerdos de mirada larga y la implicación de todos. También la de usted y la mía.

M’encanta la reivindicació de les llibertats per part de la dreta aquests dies. Em poso catxondo veient-los desfilar amb tanta bandera , tan engalanats i mudats com si anessin a la missa del diumenge cridant llibertat . Crec que és històric i no sé si dir-ho perquè em fa una mica de vergonya, però estic amb els ulls humits d’emoció. Per fi, les meves parpelles no es clouran difinitivament sense haver vist com la dreta s’incorpora a la petició per abolir l’esclavatge i sumar-se a la causa de la lllibertat.

No sé ara, vist el que està passant, si trucar el President del Govern de les Espanyes per agrair-li molt sincerament que hagi aconseguit sumar el fatxerio a la  majoria del poble que hem cridat llibertat tota la vida. Un  servidor no va votar Pedro Sànchez a les primeres primàries del PSOE sinó que es va inclinar per Fernàndez Tapia. Ell ho sap perquè li he dit un parell de cops quan encara no era Presidente del Gobierno de Espanya que diria el Conseller Buch . Desprès ja el vaig votar perquè em semblava la millor opció però no m’hauria cregut mai ni en somnis que a més de ser president del Govern aconseguís fer sortir de les cavernes el fatxerio i incorporar-lo a la causa de la llibertat. Quan Iceta li va dir a Gavà allò de “ Pedro, líbranos de Rajoy “, segur que no pensava que a més de lliurar-nos de Rajoy faria entrar en raó la dreta d’aquest país desprès de segles instal·lada en la carcúndia i la faria cridar llibertat pels nostres carrers i places tot corrent el risc d’encomanar-se mútuament el covid19.

Vinga, ja els falta menys. Perquè ara criden llibertat però… ai las ¡ veig que només parlen de la llibertat de moure’s amb aquests vehicles tan macos que desfilen. Vull dir que em temo que no tenen en compte demanar deslliurar-nos de l’esclavatge dels salaris baixos, de la precarietat laboral, de les retallades del sistema sanitari, de l’atenció a la nostra gent gran, de la disminució de recursos per l’escola i la universitat quan ell governen, de la llibertat de les dones, altre cop en aquesta crisi del covid19 més perjudicades i maltractades. Totes aquestes llibertats no les ha assumit encara la dreta. Només volen moure’s més i prou.

Però no perdem l’esperança que sempre és l’últim que es perd. Una mica més i reclamaran  igualtat i justícia i els tenim en la lluita, colze a colze, per una societat més justa .

Pedro, no te vayas todavía aunque quieran echarte. La historia puede ser tuya .

No hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no
guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels
desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies
que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per
no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la
contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer.

Anàvem destruint la nostra casa i noi podem al·legar desinformació: El 1987
l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre, el 2000 es va
avançar a l’1 de novembre, el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens
podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta
sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar.

Jeremy Rifkin repeteix aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni
tan sols ho sap”. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé,
Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està
disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” Cal canviar, doncs, per evitar el
col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb
urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no
canviem, no ho contarem.

Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i
vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells
Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar
combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i
continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de
descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense
dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de
disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes
possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats
que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals,
d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de
cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt
insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en
solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en
alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se
l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada,
Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil
la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de
Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i la
contribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la
nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món
descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense
contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la
ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i
empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics i
econòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria
destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa
que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb
seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una
proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la
continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són
un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball
és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. Hem de controlar aquest virus i
tardarem encara molt. Estem fatal. La bona notícia és que depèn de nosaltres el present i
el futur.

( publicat al Diari de Tarragona el 19 de maig de 2020 )

El meu pare sempre em deia que tens més satisfacció regalant que no pas rebent un regal. Sempre he pensat que no es valora prou  la cultura popular sorgida al món rural de la gent senzilla que no va poder tenir cultura lletrada però que es construïen – i es construeixen – el seu imaginari personal i col·lectiu reflexionant sobre la vida i el seu sentit des de la bonhomia, la bona fe, la innocència en el millor sentit. Aquesta és la cultura popular , poc estudiada – i no només el folklore ballat o cantat que han estat abastament investigats i divulgats.

Fa un parell d’anys  vaig llegir a la web de la BBC un estudi de la Universitat de Chicago que corroborava aquesta tesi. És molt interessant i el podeu llegir aquí

Doncs aquesta satisfacció de regalar l’he experimentat dimecres passat i precisament amb un piano que el pare ens ha deixat. N’havia comprat dos al llarg de las eva vida. Un cap als anys seixanta del que recordo com es va pujar pel balcó de la casa del carrer Major número set de Flix on vivíem. Va haver de venir el sr. Las, reconegut paleta del poble amb tot un sofisticat equip de cordes i corrioles que es van haver de fixar al capdamunt de la casa. Aquell piano va servir per aprendre’n el meu germà Ramon i jo començar a teclejar alguna cosa. Desprès se’n va anar a la Plaça de la Pau on també va servir pels meus nebots i encara hi és.

El segon piano – el de la foto –  el va comprar el meu pare per a ell un cop ja jubilat i li va aportar grans satisfaccions. És el que dimecres passat va anar a parar a casa de l’Abril, una encantadora nena flixanca de quatre anys que l’ha rebut amb un entusiasme que preludia una relació d’amor llarga i fructífera amb l’instrument i amb la música.

La seva felicitat és també meva i dels meus germans. Aquella dita del meu pare de rebre més compensació regalant que rebent s’ha complert un cop més. Però el més important és que una nena inicia una nova etapa de relació amb la música. Quan el meu pare, amb pocs coneixements musicals em posava damunt dels seus genolls i m’ensenyava el poc solfeig que sabia, em va despertar la curiositat per la música que tants beneficis – dels no econòmics em refereixo i per tant, dels millors , – m’ha proporcionat.

Així que li desitgem a l’Abril que frueixi d’aquesta nova relació. La música sempre estarà a la seva disposició i per a cada moment ja sigui de tristor o de celebració. Contribuir-hi ha estat pels Sabaté-Ibarz un plaer.

Se’m torra la pell així em toca un bri de sol . Llavors penso que puc provenir dels moros – de Mauritània com Sant Agustí – que tant de temps van ser a les Terres de l’Ebre i per suposat al meu poble de Flix. Els darrers anys del segle XVI, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Així que m’agrada imaginar que sóc dels seus descendents i sentir-me orgullós del seu importantíssim llegat que encara perdura: l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero.. o un munt de paraules i topònims com romesco , amanyagar , enxaneta …

Ves a saber, perquè si em fixo en el meu cognom primer que és nom d’ofici porto sang jueva i també n’estic content perquè acumulo cultures i tradicions
Però per part de mare, em sento aragonès: del Alto Pirineo l’àvia ( Castejon de Sos ) i del Baix Cinca ( Bellver ) l’avi. Sento els primers compassos d’una jota i ja veig Monte Perdido i recordo els germans Argensola de Barbastro, eminents poetes del segle d’Or.

Així que , fill de català i no catalana sóc un veritable xarnego, mescla de races, cultures, parlars, religions. Sóc mestís com la majoria de catalans i catalanes.

Sempre dic que nomes m’agrado tres o quatre cops a l’any quan em miro al mirall al matí, així que la meva aparença depèn també del peu amb que em llevi cada dia i menys encara sé quina aparença tinc als ulls de la gent que es creua als meus camins però tinc la temptació de preguntar-ho des que l’alcaldessa de Vic ha donat a entendre que la gent que vivim a Catalunya ens podem classificar entre els qui tenim ( o tenen ) aparença catalana i els qui no.

Així que estic per enviar-li un parell de fotos meves de finals d’estiu que estic bastant torradet i el meu arbre genealògic a veure si sóc català o no encara que me’n sento de tota la vida i porto 45 anys treballant per la cultura, hi poso diners en associacions culturals i de promoció de la llengua catalana, però també en altres entitats que em sembla que també ccontribueixen a enriquir el teixit de la nació catalana com un sindicat, un partit polític, un club esportiu o el Centro Aragonés.

Sempre recordaré un dels meus primers actes amb el singular Conseller Carretero. Era el 2004 i havíem d’inaugurar el local Social de Picamoixons. Descoberta la placa de rigor, vàrem seure a escoltar el concert de La Principal de la Bisbal iniciat amb “Evocació al Pirineu” cantada per un baríton de raça negra més alt que un Sant Pau. El conseller em va comentar la seva emoció en sentir aquest fragment de “”Cançó d’amor i de guerra “ que parla de la seva terra i que va aplaudir fervorosament. Però a continuació aparegué una cantant rossa que va entonar “ Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras “ i al conseller ja no li va fer tanta gràcia  la Violetera. Llavors el comentari va ser més eixut “ cony, ja fotria el camp. A més, el negre en català perfecte i aquesta que deu ser de la Bisbal ens farà empassar el castellà….” El Conseller no va aplaudir però el públic  ho va fer de forma entusiasta.

Diu el refrany que les aparences enganyen i l’alcaldessa de Vic ja hauria de saber-ho. Però el que hauria de saber és que Catalunya és , ha estat i serà cada cop més, barreja, mestissa. I no una mera acumulació sinó gresol, fusió de procedències , llengües i cultures i religions…. i pensaments i opinions.. que no tothom tenim les mateixes i que totes són respectables sense excepció, que cap d’elles no és millor i que cap d’elles tampoc no pot estar temptada d’assimilar les altres.

I que català o catalana és aquella persona que viu en aquesta terra i, sobretot, que se’n vol sentir. És a dir, que això no va d’aparences ni de cognoms sinó de quelcom que no es pot veure ni sentir . Es tracta de sentiments i de voluntats.

Els i les qui tenim sentiment i voluntat de construir de forma permanent un sol poble i sentim la cultura, la llengua catalana i la voluntat d’auto-governar-nos hem de maldar perquè tothom qui vulgui també s’incorpori. Però sense classificar catalans o no catalans i menys per la seva aparença o forma de comportar-se amb qualsevol de les múltiples expressions i creences que ens enriqueixen personal i col·lectivament

Perdoni President, el resultat d’aquesta reunió no crec que el pugui deixar satisfet. Estava a punt de fer-li una carta fa uns dies pregant-li que li parlés de nosaltres al President Sànchez i crec que li ha parlat de vostè, d’allò que com a activista el preocupa i l’empeny a reivindicar, a protestar.

El problema és que vostè és el President de tots els catalans i catalanes i que aquests tenim molts problemes, moltes angoixes, algunes de les quals ja es van fent cròniques.

I vostè, còmodament instal·lat a la Plaça de Sant Jaume – no em puc estar de recordar que és el President millor pagat de tots els Presidents de l’Estat, fins i tot bastant millor que el propi Pedro Sànchez – ahir dijous no va fer la feina que està obligat a desenvolupar per a totes les persones que esperem que sigui el nostre President , que ens defensim que vetlli pel nostre futur, pels nostres drets – no només per un que no existeix a l’ordenament jurídic d’Espanya ni a les propostes de Constitució catalana que he pogut llegir -.

Doncs ves per on, President, va ser el President d’Espanya qui va demostrar que vetlla pels nostres interessos i els nostres drets més que vostè amb els seus dos llibres. Fins i tot un dels 44 punts parlava de la Ribera d’Ebre, aquesta comarca tan llunyana de Barcelona que vostè i els seus amics obliden cada any amb els pressupostos i en la seva acció de govern cada dia.

President , hem entrat en el vuitè any del procés. Hem sentit que els pressupostos serien autonòmics per darrera vegada i d’això han passat sis anys, que les eleccions serien les de la nostra vida i qui ens ho va proposar es va dissoldre en 24 mesos i no ha aparegut més.

Mentrestant, els drets a l’habitatge, a la feina, a l’aigua, a la seguretat, a l’educació, a la sanitat, a la protecció davant les desigualtats, a uns mitjans de comunicació plurals… tots aquests, en retrocés. La lluita contra el canvi climàtic, el desplegament d’energia renovable, aturats i a la cua d’Espanya. Les taxes universitàries, les més cares.

Lideratges per acordar amb la societat catalana plans d’actuació consensuats  per adequar cada sector de la nostra economia a la realitat canviant del món global , ni un. Acords imprescindibles amb l’Estat, zero. Fins i tot quan l’any passat teníem oportunitat de recuperar terreny amb els primers pressupostos del Govern de Pedro Sànchez que per primer cop ens reconeixien  l’addicional tercera de l’Estatut que són molts milions, també us vàreu fer els pinxos – aquí també en som de Quixots, eh ? –  i vàreu preferir que caigués el Govern.

En fi, President. Jo sóc d’aquells que a les enquestes sempre responc que em sento més català que espanyol, he estat sempre partidari que els catalans i les catalanes ens expressem en un referèndum, maleeixo que hi hagi polítics a la presó – per incomplir la llei , per cert – però crec que és injusta per excessiva la pena.

Sempre he tingut un respecte molt profund pels Presidents de Catalunya. Ho vaig aprendre sobretot amb Tarradellas i Maragall. Però sincerament, no us mereixem . Doneu pas, aneu a fer activisme però de veritat, no a cop de pancarta.

I si us plau, no em parleu de repressió ni de manca de democràcia . Quan va morir Franco teníeu dotze anys. Es nota. No parleu tan a la lleugera per respecte als milers de persones que sí van patir persecució, que van lluitar a la clandestinitat, que no podien ni reunir-se, ni publicar ni manifestar la seva opinió, que no es podien associar ni sindicalment ni políticament ni culturalment, que no es podien estimar com volien ni elegir els seus representants, molts d’ells i elles torturats i aniquilats físicament.

President, a la propera reunió amb Pedro Sànchez, parleu-li de nosaltres.