Xavier Sabaté Ibarz

Catalunya no té pràcticament energia. Bé, sí, en té, però la majoria la llença, la malbarata: la provinent del sol, del vent, dels boscos, dels residus de tot tipus de procedència vegetal i animal. I encara la poca pròpia que aprofita d’alguna d’aquestes fonts i de l’aigua és en mans de grans empreses que la monopolitzen.

Però Catalunya prefereix importar gairebé tota l’energia ( més del 90 % ): el petroli i el gas dels mal anomenats països àrabs, l’urani de Rússia , Namíbia , Níger i Sudàfrica.

I tan feliços. L’energia és un dret. Encara no està reconegut però ho serà aviat. Al Parlament de Catalunya fins i tot a la dreta catalana – en tenim de dreta catalana, eh ?, no us penseu – de tant en tant se li escapa i ho reconeix. Jo ho he sentit en viu i és a les actes que això sí que es pot posar.

Així que Catalunya té energia. Renovable, que vol dir que no s’acaba mai. Neta , que vol dir que no fa mal als pulmons. Segura, que vol dir que no peta per entendre’ns i per dir-ho clar i català.

Hi ha qui diu que fa mal a la vista. Però jo no he vist mai ningú que hagi hagut d’anar a l’oculista per mirar unes plaques fotovoltaiques o un molí de vent. En canvi sí que veig milers de catalans i catalanes que moren cada any per les emissions de les energies brutes i contaminants. 4.500 aproximadament només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Persones que se’n van a l’altre barri prematurament. Un amic em va dir un dia “ són morts però prematures….”. I li vaig respondre: “ molt bé, però si un dels dos ha de morir prematurament, millor que et moris tu encara que sigui prematurament…. “

A mi també m’agradava més veure les muntanyes sense molins. Ep ¡¡, però també el Salou sense edificis a la part de mar que encara vaig veure de petit; Ascó i Flix sense desenes de torres elèctriques ni l’edifici del reactor ni el de refrigeració de les nuclears d’Ascó. El mateix que tot el Baix Llobregat i Barcelona per on passo cada dia. ´

També m’agradava més parlar amb la gent de FECSA i ENHER, entre ells el meu avi Ibarz. Però quan vàrem començar a usar de forma massiva l’energia als 70 vaig començar a sentir parlar de Westinghouse  i General Electric i encara més recentment d’ENDESA comprada per la italiana ENEL. Per no parlar perquè em posa molt nerviós, de com Espanya paga 75.000 € al dia per tenir residus nuclears a França. I com que això ja fa tres anys, ja portem pagats uns 80 milions i fins al 2023 pel retard del magatzem nuclear.

Així que tenint com tenim la possibilitat de bastir un sistema energètic propi, preferim continuar amb el vell i centralitzat i oligopolístic sistema energètic mentre discutim si les comarques que han contribuït un cop més al desenvolupament del país – les del Sud de Catalunya  – diuen que ja en tenen prou i les del Nord es continuen fent les sueques – o les ornis en millor català – i deuen pensar que tota la vida els enviarem l’energia des de la Catalunya buida(da).

En fi, poso uns ulls de plat quan he de discutir al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre una moció que firmen els partits que donen suport al Govern demanant que s’aturin els projectes d’energia renovable i dient que hi ha pobles que “pateixen” instal·lacions d’energia renovable en lloc de parlar d’oportunitats en una comarca que en té tan poques.

Per altra banda, si algú creu que les multimilionàries inversions que s’han d’abocar per substituir l’actual sistema energètic centralitzat i oligopolístic, vindran del gairebé desaparegut empresariat català que ha preferit vendre’s el patrimoni i viure dels fons d’inversió , va arreat que diria la meva àvia.

Esperar que sigui el govern actual de la Generalitat, tan distret en altres causes tan respectables com inútils, també és tan inútil com esperar pomes de la perera.

Que hi ha remei , sí. Que l’energia pot organitzar-se d’una altra manera, descentralitzada, en mans de la ciutadania i/o dels ajuntaments si no totalment al menys en part, sí. Que es pot fer amb criteri, amb seny però amb determinació i sabent que haurem de dedicar entre un 1,5 i un 2 % de la nostra petita nació catalana a l’aprofitament d’energia, també. Que hi haurà de col·laborar cada municipi amb un percentatge mínim del seu terme municipal, és de calaix. Però això ja ho tocarem un altre dia.

Publicat al Diari La República Checa el 14 d’agost de 2020

Intervenció al Consell Nacvional del PSC l’11 de juliol de 2020

Condol a les famílies que han perdut algun familiar, solidaritat amb les persones que han patit la malaltia i tenen seqüeles.

Agraïments als companys i copmpanyes que feu poossible que estiguem connectats telemàticament. Felicitats Salvador Illa, prestigies el PSC i la Política

la majoria que som aquí, si no tothom,  vivim en muinicipis que van aprovar fa pocs mesos Declaracions d’emergència climàtica. Al Congrés del Partit també en vàrem parlar abastamentfa pocs mesos. No ha marxat, més bé podem dir que ens ha deixat una de les seves conseqüències en forma de pandèmia Que es repetirà si no ens apressem a implementar mesures urgents

Estem trasbalsats. Jeremy Rifkin aquests dies ha repetit que “ estem en perill d’extinció i molta gent no ho sap “ Però molta altra sí que ho sap I aquesta gran preocupació  es manifesta de diverses formes:

La Universitat Pompeu Fabra ha publicat un treball que diu que un 60 % de la població està   molt preocupada pels problemes mediambeintals. Dioumenmge passat, a les municiopals a França els verds van guanyar a moltes ciutats i Anne Hidalgo ha pactat amb ells per tornar a ser alcaldessa de París. Nno és un fenomen passatger ni puntual: molta gent no es motiva políticament com nosaltres per l’eix esquerra-dreta sinó per motivacions més puntuals que si les assumim la socialdemocràcia, podem guanyar aquestes persones. L’ecologisme n’és una.

La socialdemocràcia té una gran repte com a opció de govern i una bona oportunitat de connectar amb les preocupacions de la ciutadania que reclama

1)    Que situem l’ecologisme com un dels eixos de les nostres polítiques : escalfament, pol·lució i biodiversitat que han d’impregnar tots els sectors d’activitat: productiu, educatiu, sanitari. Serveis, cultural, esportiu,..

2)    Que incorporem un altre llenguatge i, per exemple quean parlem d’índexs de desenvolupament no usem només el PIB o la renda per càpita sinó que  parlem de l’iDH o del coeficient GINI

3)    que ajudem a restaurar els desequilibris que amenacen la nostra seguretat i la nostra salut, no s’eixamplin noves bretxes de desigualtats socials que ja han començat a aparèixer, especialment les de gènere

4)    que el sector públic entri en nous sectors de l’economia, especialment en el de la salut o de l’energia perquè els socialistes ja la considerem un dret i amb els drets no es pot especular nio pot quedar en mans del mercat en exclusiva

Un incís en aquesta qüestió: la dreta posa plaques solars i molins i fa negoci els de sempre, els socialistes creem nous models energètics perquè en l’activitat de l’energia – em resisteixo a definir-la com un negoci perquè és un dret – empoderem la ciutadania i que hi pugui participar a través del sector públic o fins i tot directament i això ja ho podem fer.

De fet hi ha llocs on ja s’està fent: citaré alguns dels que segueixo més de prop: com els companys José Àngel Carcelen i la Lluïsa Moret a Sant Boi, com Carles Ruiz a Viladecans o l’Albert Camps i Jordi Terrades a Granollers, Fran Morancho a Mont-roig.. a Flix també la ciutadania podrà participar en la gestió de l’energia.. cito només els que veig més aquests darrers temps però ja sé que n’hi ha més

Faig una crida a situar aquestes polítiques en el centre de la nostra acció al costat contra la lluita feminista com vàrem fer amb encert al darrer congrés. Catalunya començarà aviat una nova etapa i no podem deixar el Govern en mans dels qui han demostrat que no saben preparar-nos per al nou món que vivim i el que vindrà .

El Govern actual de Catalunya no té ni Secretari de Salut Pública ni Director General d’Energia des de fa mesos… una vergonya en un moment com el que vivim. I ara que venen eleccions . bé podem dir: o PSC o 4 anys del mateix , és a dir, 4 anys més RETOROCEDINT

Ajudem la Rosa Alarcon que és la que té més feina i més apassionant , té un gran programa a desenvolupar i ja en sap molt.

I fem-ho a tot arreu, la lluita per una societat més justa passa avui per lluitar per un món més equilibrat ambientalment. No perdem aquesta oportunitat . Gràcies

Frenar la emergencia climática, disminuir la extinción de especies y salir de la crisis sanitaria producida por el coronavirus van juntos.

La comunidad internacional se ha lanzado a la búsqueda de una vacuna. Es lógico. Además, quien la encuentre, ganará dinero. De ahí que haya laboratorios que gastan ingentes cantidades para llegar primeros a encontrar un producto que consumirán casi los siete mil millones de humanos y quizás otras especies que habitamos el Planeta. Será una vacuna para un virus y resolveremos un solo problema, grave, que ahora tenemos.

Pero aparecerán nuevos con toda seguridad. El calentamiento que ya ha provocado el cambio climático ha contribuido a romper los equilibrios y ya no podemos ignorar por más tiempo que cuando desaparece una especie animal o vegetal, otras se ven afectadas y disminuyen o simplemente dejan de existir. Entonces ya no nos beneficiamos de la acción que estas ejercían eliminando patógenos en forma de virus o bacterias. De forma similar, cuando aumenta la temperatura porque crecen los gases de efecto invernadero, no sólo mueren millones de personas cada año sobre todo en las áreas metropolitanas más contaminadas, sino que crecen y se cronifican otras enfermedades respiratorias y alérgicas que en otras zonas son minoritarias. De rebote, cuando llegan gripes o epidemias como la del coronavirus, estas mismas personas forman parte de lo que llamamos grupos de riesgo y tienen más dificultades para afrontar el problema.

Por lo tanto, vacunas sí; pero atacar el problema de fondo para evitar problemas de salud y la muerte de millones de personas, también. Esto no da dinero porque la vida no cotiza en bolsa. Pero incorpora un nuevo valor a nuestra existencia que no se contabiliza monetariamente y sumamos factores que contribuyen a la eco-Tierra que significa una Tierra equilibrada. Basta de usar el PIB, la renta per cápita, la renta disponible como únicos parámetros para analizar nuestra calidad de vida. El Índice de Desarrollo Humano (IDH) que ya existe debe ser nuestro referente principal y nos tiene que decir cada año qué país dispone de una mejor educación, salud, calidad del aire, y como contribuye a rebajar la temperatura del Planeta. ¿ O no hemos aprendido estos días que necesitamos más la salud, el trabajo, la amistad, la solidaridad, la seguridad que el dinero?

Tenemos pues que cambiar y de forma muy profunda. Sin embargo, hay algunos problemas y uno de los principales, son las ideas preconcebidas: que este es un virus inesperado, que ha sido un accidente, que la excepcionalidad del momento durará poco y volveremos a una normalidad aunque la llamemos  nueva. ¿Así sin más? ¿ No habremos hecho nada y vendrá del cielo?

No, la emergencia continúa. Y ya no vale sólo declararla en actos solemnes en los ayuntamientos y en los parlamentos. Einstein decía “no puedes cambiar si continúas haciendo lo mismo” Hay que pasar a la acción. Y una de las que más ha suscitado el consenso de la comunidad científica es la descarbonización del Planeta. Porque eso de que todos juntos pararemos el virus sólo se completará cuando dejemos de emitir porquería si me permiten la expresión. Si la mayoría del Planeta estamos de acuerdo en que para restaurarlo y restaurarnos debemos descarbonizar todas las actividades que desarrollamos, nos tenemos que poner manos a la obra sin dilaciones y pasar a consumir sólo energía renovable o almacenada de ésta. Dejaremos de calentar y de disminuir la biodiversidad restaurante los equilibrios perdidos. Las comarcas tarraconenses tenemos algunas posibilidades de hacer alguna contribución especial que nos puede reportar beneficios.

Nuestro sistema productivo debe emprender acciones decididas, desde el primario hasta el industrial introduciendo reformas y buscando nuevos nichos de actividad. Este fin de semana, el Presidente de Iberdrola decía “de esta crisis salimos más verdes o no salimos”. Algunos no saben todavía que hablar de verde significa también industria, turismo de calidad y agricultura más sana. Los 300.000 nuevos puestos de trabajo que él citaba si nos ponemos seriamente requieren liderazgos políticos y empresariales, acuerdos de mirada larga y la implicación de todos. También la de usted y la mía.

M’encanta la reivindicació de les llibertats per part de la dreta aquests dies. Em poso catxondo veient-los desfilar amb tanta bandera , tan engalanats i mudats com si anessin a la missa del diumenge cridant llibertat . Crec que és històric i no sé si dir-ho perquè em fa una mica de vergonya, però estic amb els ulls humits d’emoció. Per fi, les meves parpelles no es clouran difinitivament sense haver vist com la dreta s’incorpora a la petició per abolir l’esclavatge i sumar-se a la causa de la lllibertat.

No sé ara, vist el que està passant, si trucar el President del Govern de les Espanyes per agrair-li molt sincerament que hagi aconseguit sumar el fatxerio a la  majoria del poble que hem cridat llibertat tota la vida. Un  servidor no va votar Pedro Sànchez a les primeres primàries del PSOE sinó que es va inclinar per Fernàndez Tapia. Ell ho sap perquè li he dit un parell de cops quan encara no era Presidente del Gobierno de Espanya que diria el Conseller Buch . Desprès ja el vaig votar perquè em semblava la millor opció però no m’hauria cregut mai ni en somnis que a més de ser president del Govern aconseguís fer sortir de les cavernes el fatxerio i incorporar-lo a la causa de la llibertat. Quan Iceta li va dir a Gavà allò de “ Pedro, líbranos de Rajoy “, segur que no pensava que a més de lliurar-nos de Rajoy faria entrar en raó la dreta d’aquest país desprès de segles instal·lada en la carcúndia i la faria cridar llibertat pels nostres carrers i places tot corrent el risc d’encomanar-se mútuament el covid19.

Vinga, ja els falta menys. Perquè ara criden llibertat però… ai las ¡ veig que només parlen de la llibertat de moure’s amb aquests vehicles tan macos que desfilen. Vull dir que em temo que no tenen en compte demanar deslliurar-nos de l’esclavatge dels salaris baixos, de la precarietat laboral, de les retallades del sistema sanitari, de l’atenció a la nostra gent gran, de la disminució de recursos per l’escola i la universitat quan ell governen, de la llibertat de les dones, altre cop en aquesta crisi del covid19 més perjudicades i maltractades. Totes aquestes llibertats no les ha assumit encara la dreta. Només volen moure’s més i prou.

Però no perdem l’esperança que sempre és l’últim que es perd. Una mica més i reclamaran  igualtat i justícia i els tenim en la lluita, colze a colze, per una societat més justa .

Pedro, no te vayas todavía aunque quieran echarte. La historia puede ser tuya .

No hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no
guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels
desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies
que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per
no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la
contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer.

Anàvem destruint la nostra casa i noi podem al·legar desinformació: El 1987
l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre, el 2000 es va
avançar a l’1 de novembre, el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens
podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta
sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar.

Jeremy Rifkin repeteix aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni
tan sols ho sap”. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé,
Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està
disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” Cal canviar, doncs, per evitar el
col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb
urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no
canviem, no ho contarem.

Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i
vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells
Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar
combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i
continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de
descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense
dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de
disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes
possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats
que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals,
d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de
cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt
insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en
solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en
alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se
l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada,
Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil
la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de
Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i la
contribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la
nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món
descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense
contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la
ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i
empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics i
econòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria
destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa
que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb
seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una
proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la
continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són
un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball
és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. Hem de controlar aquest virus i
tardarem encara molt. Estem fatal. La bona notícia és que depèn de nosaltres el present i
el futur.

( publicat al Diari de Tarragona el 19 de maig de 2020 )

El meu pare sempre em deia que tens més satisfacció regalant que no pas rebent un regal. Sempre he pensat que no es valora prou  la cultura popular sorgida al món rural de la gent senzilla que no va poder tenir cultura lletrada però que es construïen – i es construeixen – el seu imaginari personal i col·lectiu reflexionant sobre la vida i el seu sentit des de la bonhomia, la bona fe, la innocència en el millor sentit. Aquesta és la cultura popular , poc estudiada – i no només el folklore ballat o cantat que han estat abastament investigats i divulgats.

Fa un parell d’anys  vaig llegir a la web de la BBC un estudi de la Universitat de Chicago que corroborava aquesta tesi. És molt interessant i el podeu llegir aquí

Doncs aquesta satisfacció de regalar l’he experimentat dimecres passat i precisament amb un piano que el pare ens ha deixat. N’havia comprat dos al llarg de las eva vida. Un cap als anys seixanta del que recordo com es va pujar pel balcó de la casa del carrer Major número set de Flix on vivíem. Va haver de venir el sr. Las, reconegut paleta del poble amb tot un sofisticat equip de cordes i corrioles que es van haver de fixar al capdamunt de la casa. Aquell piano va servir per aprendre’n el meu germà Ramon i jo començar a teclejar alguna cosa. Desprès se’n va anar a la Plaça de la Pau on també va servir pels meus nebots i encara hi és.

El segon piano – el de la foto –  el va comprar el meu pare per a ell un cop ja jubilat i li va aportar grans satisfaccions. És el que dimecres passat va anar a parar a casa de l’Abril, una encantadora nena flixanca de quatre anys que l’ha rebut amb un entusiasme que preludia una relació d’amor llarga i fructífera amb l’instrument i amb la música.

La seva felicitat és també meva i dels meus germans. Aquella dita del meu pare de rebre més compensació regalant que rebent s’ha complert un cop més. Però el més important és que una nena inicia una nova etapa de relació amb la música. Quan el meu pare, amb pocs coneixements musicals em posava damunt dels seus genolls i m’ensenyava el poc solfeig que sabia, em va despertar la curiositat per la música que tants beneficis – dels no econòmics em refereixo i per tant, dels millors , – m’ha proporcionat.

Així que li desitgem a l’Abril que frueixi d’aquesta nova relació. La música sempre estarà a la seva disposició i per a cada moment ja sigui de tristor o de celebració. Contribuir-hi ha estat pels Sabaté-Ibarz un plaer.