Ara que el govern d’Espanya es pren tan seriosament una xiulada – i les que vindran si continua així – i l’eleva tant a categoria que als 25 minuts de la final Atletic de Bilbao-Barça ja feia fins i tot una nota oficial, no puc deixar de sorprendre’m per enèsima vegada de com s’inflamen els ànims al meu país a una banda i altra del riu Sènia.

Des de 2012 el President del meu país va decidir atiar el foc i les reaccions primàries dels catalans com a resposta a les agressions de Mariano Rajoy i cia. I les coses han anat a pitjor. Tant a pitjor, que  el sr. Rajoy ja va ordenar sancions pel simulacre de consulta de més de dos milions de persones i ara hi torna  per la xiulada  de cent mil  en la final de la copa del Rei a qui, per cert, no li fa cap favor.

Jo no vaig participar ni de l’una ni de l’altra i no sé si riure o plorar. Si ric serà perquè no deixa de ser divertit contemplar l’espectacle d’uns governants que, com criatures, no es parlen; que quan la xiulada va per un, l’altre somriu sorneguer i foteta i que es deuen creure que la resta de ciutadans als quals (mal)governen som babaus.

Si ploro és perquè em donen molts motius un i altre: el de Madrid perquè des del 2006 ja porta nou anys xiulant-nos a tots els catalans i catalanes, agredint-nos, fotent-se’n de nosaltres, denunciant als tribunals el que decidim, pagant campanyes en contra del català i canviant-li el nom allà on pot, retallant-nos competències i fent el don Tancredo.

Però el d’aquí no dóna menys motius. Ja que parlem en llenguatge taurí i per contribuir a que no es perdi el vocabulari dels toros – que es perdrà aviat –, el d’aquí deia, ens ha posat al “xiquero” (  carreró sense sortida abans de la corrida ) mentre ha anat retallant drets i serveis dels catalans i catalanes més desvalguts.

En fi, jo no xiulo cap himne perquè tots acaben representant sentiments de persones. Ni tan sols l’himne de la Guàrdia Civil amb lletra basada en l’Himne Escolar de la Guardia Civil que just enguany fa cent anys va escriure  la monja sor Asunción García Sierra. La lletra fa por però la música està ben treballada.

Tampoc no xiulo cap himne perquè  xiular una peça musical a mi no em sembla bé  per poca cosa que sigui. I mira que la “Marcha Real” que és l’himne espanyol, si fos per la seva qualitat musical s’ho mereixeria. Una marxa que el govern de José Maria Aznar va tenir els nassos de publicar al BOE en versió que a partir de llavors és l’oficial,  en si  bemoll major que ja són ganes de tocar els dallonses. Ho dic perquè quan de joves en fèiem conya als grups de folk o al final de les calçotades de l’època, la tocàvem a la guitarra en do major i tira que te vas. I no escric aquí les lletres que hi afegíem perquè encara ens multarien. Deia que la seva qualitat musical és ínfima. Al segon compàs figura un descens d’una octava completa amb cadascuna de les notes de l’escala, recurs simple i liró que es repeteix en sentit ascendent al setè. En  fi, res a veure amb l’alemany, l’anglès o el britànic que fins i tot  sonen en multitud de films i en versions diverses per acompanyar moments tant íntims com explosius, tristos com eufòrics.

Els catalans en això de l’himne tampoc no podem fardar gaire. Els Segadors és una cançoneta de dotze compassos  i mig i ja fem. A més, increïblement, és una cançó en to menor ( mi menor per a ser més exactes segons va establir la llei que va publicar el Parlament l’any 1993 ). No conec cap país que tingui un himne en to menor excepte Catalunya. De manera que sempre que el canto o el sento, més aviat em sembla que sóc a un funeral que no pas a una exaltació patriòtica. Llavors prefereixo pensar en l’origen eròtic dels Segadors que va demostrar fa uns anys el professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats, al llibre “De cançó eròtica a himne nacional ” ( Avenç). Ayats sosté que a principis del segle XVII era força popular “Els tres segadors i la dama “, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps, i la mestressa, impressionada per la visió de la seva ‘falç’, enviava la criada per acordar una cita.

Els joves segadors eren força optimistes o fatxendes pel que fa a la seva potència viril: quan la mestressa els preguntava “quantes garbes n’heu lligades”, ells contestaven que “trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!”. La mestressa volia més, i el segador li responia que ja “li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra”. La podeu sentir aquí

No em sembla bé xiular cap himne però tampoc que multin a qui ho faci. En definitiva, sempre m’ha encantat “ La mauvise reputation “ de Georges Brassens, sobretot i precisament el tros que diu que el dia de la festa nacional ell es quedava al llit  i que la música militar mai no el va importar encara que Paco Ibáñez ho va traduir per “ no me supo levantar “

En fi, hi ha alguna cosa més substancial per al srs. Rajoy i Mas que les xiulades i els somriures sorneguers  ? Estem a l’espera però em temo que de mediocritat en tenim encara per anys.

El Grup del PSC demana la compareixença de la Directora de Qualitat Ambiental perquè expliqui les causes i les mesures que es van posar en pràctica en la fuita  de l’empresa Nitricomax situada a La Canonja el dilluns dia 25 de maig en què es va alliberar a l’atmosfera una gran quantitat de productes tòxics

1 – Quines han estat les causes de la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja i que va produir un núvol tòxic que va avançar en direcció al barri tarragoní de Bonavista ?

2 – Quins són els productes que es van alliberar a l’atmosfera el dia 25 de maig  a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja ?

3 – Quins expedients s’han obert per la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja ?

4 – Per què la premsa només parla de dades dels bombers i no de la Xarxa de Vigilància Atmosfèrica en la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja ?

5 – Quines són les dades que s’han recollit de l’estació de Bonavista de la Xarxa de Vigilància Atmosfèrica en la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja des del moment que es va produir i fins les 24 hores següents ?

6 – Durant quant de temps l’atmosfera a La Canonja va contenir productes per sobre del permès per la normativa en la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja ?

7 – Per què no es va informar a la població de la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja si se sabia que la composició de l’aire contenia productes la proporció dels quals superava la normativa ?

8  – Sembla que Protecció Civil va descartar en la fuita que dilluns dia 25 de maig es va produir a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja la confinació dels veïns però ha declarat que es va recomanar que ningúi no s’atansès fins que es dissipés el núvol tòxic. Com es va informar d’aquesta recomanació ?

9 – Durant la nit de dilluns dia 25 de maig a dimarts  dia 26 es van continuar alliberant per part de l’empresa Nitricomax situada a La Canonja “vapors” segons informació recollida per la premsa. Quina era la composició d’aquests “vapors” i fins a quina hora va durar aquesta emissió a l’atmosfera ?

10 – Quantes fuites s’han produït a l’empresa Nitricomax situada a La Canonja des que aquesta empresa existeix ?

Petició de compareixença

El Grup del PSC demana la compareixença de la Directora de Qualitat Ambiental perquè expliqui les causes i les mesures que es van posar en pràctica en la fuita  de l’empresa Nitricomax situada a La Canonja el dilluns dia 25 de maig en què es va alliberar a l’atmosfera una gran quantitat de productes tòxics

Quina gràcia m’ha fet Albert Rivera excloent per l’edat als qui porten temps a la política i atribuint-se un mèrit tan fugaç com el de la joventut.

He conegut altres persones – per sort poques – que fan com Rivera oblidant que els exclosos també poden excloure als qui exclouen com ell i que la joventut és fugissera com han demostrat o fabulat clàssics des d’Herodot ( segle IV a.C) fins a Goethe, Berlioz, Gounod o Wagner per citar-ne només uns quants.

Que ho digui Rivera que és un polític de dretes no em preocupa perquè la dreta té tics, formes de pensar i de fer que no canviaran mai i no són les meves. A mi només em preocupa quan veig el mateix pensament de Rivera en persones de partits i organitzacions d’esquerres així que intentaré descriure-les perquè, des de la meva experiència, les pugueu identificar i prevenir-vos dels seus perills:

1 – En el noranta-nou per cent dels cassos, les persones que diuen que són d’esquerres que es dediquen a la política i que excloeun de la política per l’edat o no tenen idees o són dropes o no tenen ideologia – la qual cosa vol dir que no són amants del canvi ni del progrés, és a dir, són de dretes encara que no ho reconeguin  ). En els cassos més greus apleguen les tres característiques.

2- En versió moderna, els trobareu escampats i en ocasions agrupats en la seva mediocritat. Reconeixereu aquestes persones perquè – fan política de taverna sense cap mena de reflexió; parlen de tot i no saben de gairebé res.

– són a-ideològiques, és a dir, podrien estar en més d’un i més de dos partits  amb tota tranquil·litat i sense rubor (  són com el sr. Rivera que va ser al PP i circula alguna foto de quan era més jove molt compromesa saludant altres opcions poc o gens democràtiques).
– formalment parlen amb la gent; ho fan perquè no tenen més remei però el mínim possible i els ciutadans els noten que ho fan per compromís.

– no responen els escrits que els envien els electors i en els casos més greus ni els dels companys de la pròpia organització.

– el seu mitjà de comunicació audiovisual habitual és el selfie o autofoto i els 140 caràcters de twitter sense anar més enllà.

– són també persones expertes en l’art d’usar els colzes i no reconeixen ni pare ni mare en la seva pràctica.

– l’única formació que promouen és el coaching , és a dir, l’entrenament personal individual per aprofitar els recursos personals deixant de banda la formació política que, al menys en un partit d’esquerres és imprescindible per formar en la lluita i el treball col.lectiu. Obliden que les transformacions socials no les fan els líders sinó els treballadors organitzats en organitzacions d’esquerres polítiques, sindicals, socials, professionals.

– els van passant els anys mentre repeteixen obsessivament el “mantra” del “relleu generacional “. Uso “mantra” de forma sacrílega, ja ho sé, perquè és quelcom molt seriós a la Índia i en altres cultures que en ser recitat i repetit va portant a la persona a un estat de profunda concentració. Lamentablement per a elles, no conec ningú que amb aquest únic argument hagi fet res de bo a la vida – tampoc a la política -. Així que passen els anys, es fan grans i quan fan balanç descobreixen que han viscut bastant amargades.

– En la seva ofuscació, quan obren els diaris, els troben curulls de  persones que segons elles haurien de plegar peròno les veuen i, el que és més greu, és que al seu costat més immediat tenen i menystenen – i tampoc les veuen – a persones  que, segons la seva teoria de l’exclusió, haurien d’abandonar. Si poguessin es vendrien la seva ànima al diable i si no hi hagués Codi Penal, els exclosos haurien de témer per la seva integritat.

Per acabar, vista la seva mediocritat, intentarem contribuir una mica a elevar el seu baix nivell amb una cita clàssica d’Hipócrates:“Ars longa vita brevis “que significa “L’art (la ciència) es duradora però la vida es breu”. Aquesta expressió s’usa per indicar que qualsevol tasca important requereix molt esforç i dedicació però que tenim poc temps. La frase completa és: “Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.””La vida és curta, l’art és llarg, l’oportunitat fugaç, experimentar perillós, el seny difícil.”

Però ni són conscients que la vida és curta i que en poc temps algú els demanarà que pleguin si fa fortuna la seva dèria, tampoc no saben l’abast de l’art de la política i per això són tan frívoles i superficials, no aprofiten l’oportunitat d’aprendre, són un veritable perill i ignoren i no volen saber on és el seny. En definitiva, són un perill per l’esquerra i una delícia per la dreta.

Versión en castellano:

Excluidos por la edad

Qué gracia me ha hecho Albert Rivera excluyendo por la edad a los que llevan tiempo en la política y atribuyéndose un mérito tan fugaz como el de la juventud.

He conocido a otras personas – por suerte pocas – que hacen como Rivera olvidando que los excluidos también pueden excluir a los que excluyen como él y que la juventud es huidiza como han demostrado o fabulado clásicos desde Herodoto (siglo IV aC) hasta Goethe, Berlioz, Gounod o Wagner por citar sólo unos cuantos.

Que lo diga Rivera que es un político de derechas no me preocupa porque la derecha tiene tics, formas de pensar y de hacer que no cambiarán nunca y no son las mías. A mí sólo me preocupa cuando veo el mismo pensamiento de Rivera en personas de partidos y organizaciones de izquierda así que intentaré describirlas porque, desde mi experiencia, las podáis identificar y preveniros de sus peligros:

1 – En el noventa y nueve por ciento de los casos, las personas que dicen que son de izquierdas que se dedican a la política y que excluyen de la política por la edad, o no tienen ideas o son vagas o no tienen ideología ( lo cual quiere decir que no son amantes del cambio ni del progreso, es decir, son de derechas aunque no lo reconozcan). En los casos más graves reúnen las tres características.

2- En versión moderna, se las encuentra esparcidas y en ocasiones agrupadas en su mediocridad. Reconoceréis a estas personas porque hacen política de taberna sin ningún tipo de reflexión; hablan de todo y no saben de casi nada.

– Son a-ideológicas, es decir, podrían estar en más de uno y más de dos partidos con toda tranquilidad y sin rubor (son como el sr. Rivera que fue del PP y circula alguna foto de cuando era más joven muy comprometida saludando otras opciones poco o nada democráticas).

– Formalmente hablan con la gente; lo hacen porque no tienen más remedio pero lo menos posible y los ciudadanos detectan que lo hacen por compromiso.

– No responden a los escritos que les envían los electores y en los casos más graves ni a los de los compañeros de la propia organización.

– Su medio de comunicación audiovisual habitual es el selfie o autofoto y los 140 caracteres de twitter sin ir más allá.

– Son también personas expertas en el arte de usar los codos y no reconocen ni padre ni madre en su práctica.

– La única formación que promueven es el coaching, es decir, el entrenamiento personal individual para aprovechar los recursos personales dejando de lado la formación política que, al menos en un partido de izquierdas es imprescindible para formar en la lucha y el trabajo colectivo. Olvidan que las transformaciones sociales no las hacen los líderes sino los trabajadores organizados en organizaciones de izquierdas políticas, sindicales, sociales, profesionales.

– Les van pasando los años mientras repiten obsesivamente el “mantra” del “relevo generacional”. Uso “mantra” de forma sacrílega, ya lo sé, porque es algo muy serio en la India y en otras culturas que al ser recitado y repetido va llevando a la persona a un estado de profunda concentración. Lamentablemente para ellas, no conozco a nadie que con este único argumento haya hecho nada bueno en la vida – tampoco en política -. Así que pasan los años, se hacen mayores y cuando hacen balance descubren que han vivido bastante amargadas.

– En su ofuscación, cuando abren los periódicos, los encuentran rebosantes de personas que según ellas deberían jubilarse pero no lo ven y, lo que es más grave, a su lado tienen y desprecian – y tampoco las ven – a personas que, según su teoría de la exclusión, deberían irse. Si pudieran se venderían su alma al diablo y si no hubiera Código Penal, los excluidos deberían temer por su integridad.

Por último, vista su mediocridad, intentaremos contribuir un poco a elevar su bajo nivel con una cita clásica de Hipócrates: “Ars longa vita brevis” que significa “El arte (la ciencia) es duradera pero la vida es breve” . Esta expresión se usa para indicar que cualquier tarea importante requiere mucho esfuerzo y dedicación pero que tenemos poco tiempo. La frase completa es: “Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.” “La vida es corta, el arte es duradero, la oportunidad fugaz, experimentar peligroso, el juicio difícil.”

Pero ni son conscientes de que la vida es corta y que en poco tiempo alguien les pedirá que se larguen si hace fortuna su obsesión Tampoco saben el alcance del arte de la política y por eso son tan frívolas y superficiales, no aprovechan la oportunidad de aprender, son un verdadero peligro e ignoran y no quieren saber dónde está la cordura. En definitiva, son un peligro para la izquierda y una delicia para la derecha.

El doctor Jekyll va descobrir una poció que li permetia el desdoblament de la seva personalitat. Artur Mas ha entrat en el cinquè any de la seva Presidència i gairebé des del seu inici va descobrir un beuratge similar que va dur a CiU a portar una doble vida.

Per una banda durant els dos primers anys va pactar amb el PP matxacant la classe mitja  i treballadora , retallant-los drets i serveis essencials per a una vida digna i perquè tinguessin les mateixes oportunitats

Però al mateix temps va virar cap a l’independentisme. Ja saben les paraules d’Artur Mas esperonant la manifestació de l’11 de setembre del 2012: “ La vostra veu és la meva veu, el vostre batec és el meu batec….”. Al cap de pocs dies des de la tribuna del Parlament li vagi reclamar al President algun tipus de solidaritat similar amb les persones que es manifestaven per la via Laietana barcelonina convocades pels sindicats protestant per les retallades socials i, com m’esperava, vaig obtenir la callada per resposta.

Desprès ha vingut l’actual legislatura. CIU ha prescindit del PP a Catalunya perquè era massa escandalós continuar amb l’aliança amb un partit tan centralista i centralitzador. Tanmateix a les Corts Generals ha continuat en l’essencial col.laborant amb el govern del PP en l’orientació de les polítiques econòmiques, laborals, industrials, energètiques, agrícoles. El soci ha estat i és ERC. Però les desavinences han estat i són tan ostensibles que les eleccions que havien de ser al març amb candidatura unitària, en plenes festes nadalenques s’anuncien per al setembre i no passa setmana que el propi president doni a entendre que ja ho veurem. Mentrestant, al Parlament CiU pidola el vot del PSC per a la llei d’FP, per al CRT de Vila.seca i Salou en el mal anomenat projecte de Bcn World. Només per posar dos exemples propers.

Ara em sobta veure un cartell (pre)electoral anunciant un acte, propaganda i un manifest independentista a Valls amb CiU ( o CDC en solitari ? ), ERC i la CUP. I a mi se m’acut preguntar si el sr Batet alcalde actual de Valls i els caps de llista de CIU de tota Catalunya, l’endemà de les eleccions buscaran els mateixos socis per governar els ajuntaments catalans. O si es tornaran a beure la poció que els transformarà la seva personalitat de nou com ja hem vist els darrers anys.

Els ciutadans i ciutadanes mereixen saber-ho perquè potser la papereta que introduiran a les urnes serà una o altra en funció de la resposta a aquesta pregunta.

1 – Quants diners ha destinat el Govern de la Generalitat a la vil·la romana de Centcelles de Constantí ?

2 – Quines accions creu el Govern que cal dur a terme a la vil·la romana de Centcelles de Constantí ?

3 – Té previst el Govern alguna acció a la vil·la romana de Centcelles de Constantí ?

4 – Quin és el tant per cent de fracàs escolar al municipi de Constantí ?

5 – Quines accions creu el Govern que cal dur a terme per pal·liar el fracàs escolar al municipi de Constantí ?

6 – Quants habitatges hi ha ocupats il·legalment al municipi de Constantí ?

7 – Ha rebut el Govern de la Generalitat algun tipus de sol.licitud de suport per part de l’Ajuntament de Constantí per solucionar el problema dels nombrosos habitatges ocupats il·legalment al municipi?

8 – Quin reflex ha tingut en els pressupostos de la Generalitat el municipi de Constantí des del 2010 fins als del 2015 ?

9 – Quina ha estat l’evolució del Pla Únic d’Obres i Seveis (PUOSC ) al municipi de Constantí des del 2006 fins ara ?

10 – Quin és l’estat de la petició de l’ajuntament de Constantí de 400.000 euros per millorar el clavegueram del barri de Centcelles ?

Aquestes preguntes van ser formulades al mes de febrer d’aquest any 2015 al Govern i les respostes les podeu veure aquí

Resposta 4 Resposta 3 Resposta 2 Resposta 1

En elles es pot veure la minsa acció del Govern de la Generalitat des que al 2010 va  prendre possessió el Govern presidit per Artur Mas així com la nul.la acció de l’Ajuntament de Constantí davant el Govern de la Generalitat que ni exigiex ni demana que el Govern català ajudi com és la seva obligació l’Ajuntament constantinenc.

Els habitants de Constantí no només no reben nous ajuts sinó que n’han deixat de rebre i el Govern de la Generalitat reconeix que no ha rebut cap reclamació per exemple en el cas de la incineradora de residus especials. Queden respostes que no sabem per què no s’han respost relatives als habitatges ocupats il·legalment o al fracàs escolar. Insistirem perquè seria molt greu que el Govern decidís no respondre sobre problemes tan greus com aquests.

El passat dia 6 de març els socialistes presentàvem al Parlament una interpel.lació al Govern sobre diversos assumptes encallats a la nostra circumscripció entre els quals citàvem el Preventori de la Savinosa, propietat de la Diputació. Anunciàvem que en la moció posterior sotmetríem a votació instar al Govern a des-catalogar les restes dels edificis i poder així ser usat pels ciutadans aquest paratge tan singular i privilegiat.I és que l’alcalde Ballesteros va aconseguir al desembre del 2013 que per fi es mogués la Diputació per iniciar aquest procés que havia d’acabar la Generalitat, darrera autoritat en temes de patrimoni.

Però un any i mig desprès, el més calent és a l’aigüera i per això ho portàrem al Parlament.Doncs bé, quinze dies més tard, el dia 20 es sotmetia a votació la proposta del PSC i ens trobàvem amb la sorpresa que el rodet d’ERC i CiU imposava el vot negatiu contra la resta de grups de l’oposició que ens donaren suport. En tornar a Tarragona vaig pensar que, un cop més, restaria a l’oblit  el Preventori de la Savinosa. Però em vaig equivocar perquè una setmana més tard el Ple de la Diputació aprovava quelcom tan difícil d’entendre com això : ““Proposta d’aprovació del conveni entre la Diputació de Tarragona i el Col·legi d’arquitectes de Catalunya per a regular l’encàrrec de gestió d’una fase del procediment per a la selecció de l’equip tècnic redactor dels documents tècnics d’una proposta d’intervenció global al complex edificat de l’antic preventori de La Savinosa  des dels punts de vista patrimonial, urbanístic i paisatgístic”. “No està malament la claredat de l’enunciat difícil de llegir sense que un no corri el risc de quedar-se sense respiració.

Tampoc no deixa de batre rècords de diligència: un cop més, la Diputació desprès de 40 anys aprova un conveni que no fixa termins  (“ en qüestió de mesos” ) va dir el sr. Poblet en acabar la sessió. Però ja se sap que els mesos pel que fa al Preventori de la Savinosa, la Diputació els acostuma  a multiplicar i esdevenen anys.

Però el que ha acabat de motivar  aquest article han estat les darreres paraules amb què el President sr. Poblet acomiadava els mitjans de comunicació:  “Vull oblidar el temps perdut, del qual, no em sento en absolut responsable”Caram, vint-i-dos anys a la Diputació sempre al Govern, vuit dels quals com a President i no se sent responsable d’un equipament que els tarragonins hem reclamat insistentment que deixés de ser un fantasma encerclat amb tanques rovellades i tingués algun ús públic, és a dir, per als ciutadans .

Ja fa quatre anys, en tornar a prendre possessió com a President, el sr. Poblet es va treure les puces del damunt dient que la Savinosa seria el que l’Ajuntament volgués oblidant que la institució que presideix ha estat i és la propietària i administradora responsable de l’immoble i dels privilegiats terrenys. Ara, doncs, no pot tornar a amagar les seves responsabilitats declarant-se no responsable perquè li haurem de col·locar l’adjectiu que forma part del títol d’aquest article, és a dir, irresponsable.

Un prec final que ja li hem fet a la Diputació en més d’una ocasió ciutadans i institucions tarragonines. Mentre encara s’ho pensa la Diputació i em temo que encara va per llarg, per què no treu la tanca i la col·loca només al voltant dels edificis i ens deixa als ciutadans que puguem gaudir de la resta de tan privilegiada finca, amb bosc inclòs, al costat del mar ?.

Passaria a la història el sr. Poblet per haver restat irresponsable durant 22 anys però segur que ho oblidaríem per reconèixer-li la seva responsabilitat positiva en haver tornat a Tarragona el Preventori de la Savinosa.

article publicat al Diari Més avui dia 8 d’abril de 2015

La sra. Angels Gonzàlez Estremad, eterna dirigent de l’administració a Catalunya i en particular a les nostres comarques s’ha tornat a salvar pels pèls però nosaltres volem que plegui.Perquè no és la primera vegada que confon el partit al qual pertany ( CDC) amb l’administració i això no passava des dels temps de l’antic règim, és a dir, quan no hi havia pluralisme i només un partit únic a Espanya i, naturament, a Catalunya. Llavors no la coneixíem , però com que ja té una edat, se suposa que en algun lloc (ignot) devia ser.

Angels Gonzàlez te una dilatada experiència en manar: regidora de Salou, directora general d’Ordenació Educativa del Departament d’Ensenyament entre els anys 1993 i 1999, també ha estat directora general de la Funció Pública i ara Directora dels Serveis Territorials d’Ensenyament del Camp de Tarragona.

I tothom sabem que no passa res a ensenyamenyt a les comarques de Tarragona i potser més enllà que ella no sàpiga ni autoritzi.Per això no ens creiem que en la distribució i recomanació d’ús des del Camp d’aprenentatge de Tarragona de l’àlbum  del candidat de CiU a l’oposició a la ciutat de Tarragona Albert Abelló, ella no en sabés res.Tenim altres motius per creure-ho. I és que, com deia el meu avi: “ qui furta un ou, furta un bou”; és a dir, qui n’ha fet una, té números per fer-ne una altra d’igual o més grossa. Em refereixo que al novembre de 2011 ella en persona va adreçar una carta als directors i directores d’institut convidant des dels serveis territorials a un acte electoral de CiU. Llavors va ser denunciada per ICV davant la Junta Electoral i ara s’ha salvat pels pèls perquè encara no havia començat el període electoral.

Però és tant o més reprovable la falta d’escrúpols democràtics i de neutralitat de l’administració pública que és de tots i paguem tots, que es posi al servei del figura de CiU a Tarragona. I això una persona que va ser Directora General de la Funció Pública i hauria de donar exemple. Quin país.

Ara ha provocat i ha forçat la dimissió de la Directora del Camp d’aprenentatge per la distribució de l’àlbum que tan prestigi – és un dir – està aportant al seu candidat tarragoní. Però la responsable política és ella i és ella qui hauria d’assumir la responsabilitat i no deixar que fos una treballadora.

La sra. Gonzàlez Estremad faria un bon servei al Departament d’Ensenyament i a la funció pública si dimitís com li correspon. Fins i tot un  servidor li agrairia públicament. Però em temo que ni li passa pel cap que deu tenir entretingut en altres coses. Ignoro quines són perquè no li he sentit cap pensament de profit des que va prendre possessió de l’actual càrrec – dels altres tampoc no en recordo cap – ara fa quatre anys.

Llavors va arribar de rebot substituint a un director del mateix cognom que ella que no va arribar a prendre possessió. Aquell dia va manifestar que declarava la guerra al fracàs escolar que des de llavors no ha parat de crèixer a les nostres comarques. Si no plega per la reiteració en l’us partidista, bast i groller de l’Adminstració de tots al servei del seu partit, sra. Gonzàlez, plegui perquè també ha fracassat en la lluita contra el fracàs escolar. I els nostres nens i nenes no s’ho mereixen