Xavier Sabaté Ibarz

Quan els contraris al dret a decidir recorden com va sorgir l’expressió (una ximpleria que ens vam inventar” segons l’ex-director de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines)  a continuació afirmen que tampoc no existeix aquest dret en cap codi legal expressat així. Llavors no puc més que recordar que la història del dret efectivament comença amb el zero i que poc a poc s’han anat afegint drets en la mesura que els ciutadans i/o els pobles els han anat conquerint. És obvi que l’home i la dona primitius no tenien més que la força bruta per reinivindicar els seus desitjos i que amb el decurs del temps els drets individuals i col.lectius han anat prenent forma als codis o als corpus legislatius que estableixen els tribunals

Per posar un exemple ben recent, el dret a l’accés a l’aigua i al sanejament no ha estat reconegut per l’ONU fins al juliol del 2010 just ara fa sis anys. Ningú avui ja no discuteix que és un dret i dels primers. Què li hauríem dit a  algú que cinc minuts abans d’aquest reconeixement hagués al.legat que com que no era un dret reconegut no existia ? Que les administracions no havien d’assegurar l’aigua a tots els ciutadans ? Què va canviar en cinc minuts ? Simplement que es va donar forma legal a un dret llargament reivindicat i assumit per amplíssimes capes de la població.

El mateix podríem aplicar al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur i la seva vinculació a l’estat Espanyol. Perquè la constitució de 1978 diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, és això intocable ? Per sempre ? Pels segles dels segles ? Crec que de facto ja s’ha modificat, perquè la cessió de sobirania a Europa ja ha deixat sense validesa aquest article segon de la constitució espanyola .

Però si els ciutadans de Catalunya , per una majoria molt àmplia – i totes les enquestes diuen que és molt àmplia i els partits majoritaris de Catalunya així ho defensen – defensen  que volen decidir , què s’ha de fer ? Impedir-ho a cops de llei i de decrets i de denúncies als jutjats ? Tota la vida ?

Em sembla absurd. Però inclús des d’aquest absurd, què tal si canviem l’expressió  i li diem “ voluntat de decidir “ . Algú dirà que no existeix tampoc ?  Doncs això existeix i no cal que sigui reconegut en cap codi legal : els catalans i les catalanes , o al menys una amplíssima majoria entre els qui em compto, tenim la voluntat de decidir amb qui volem establir relacions i de quina manera. Suposo que la voluntat no cal que es reguli ni consti enlloc, oi ?

I és la voluntat la constitutiva d’una nació segons el  meu parer. Perquè per molta història i llengua pròpies, , si no hi ha voluntat de ser una nació, aquesta no existeix. I sensu contrari, per molt que a un poble se li vulgui negar la característica de nació , ja pot cantar Rita la cantadora, que aquesta ho serà si els seus homes i dones ho volen. Per això la voluntat és determinant.

Es discuteix molt des de fora de Catalunya si ho som o no sense tenir en compte la nostra voluntat de ser-ho que ha existit, existeix i  crec que existirà per molts anys.

Se’ns acusa de vegades als qui defensem aquestes tesis, que som nacionalistes. Tres apunts sobre això:

Als meus amics i amigues alcaldes els dic que són els més nacionalistes del món. Perquè fa molts anys que els escolto  i no sento més que cants a les glòries de la seva ciutat, als seus valors – es veu que els tenen diferents dels veïns -, els sento cridar als estadis esportius, de vegades de forma molt primària per no emprar altres adjectius, i els “ visca “ la seva ciutat l’estenen de forma poc cartesiana al sant patró o a la Verge que els empara, tenen himnes i banderes intocables en llocs preeminents . I a cada campanya electoral se’ls sent dir allò: “ per mi, Terrassa ( o santa Coloma o Sabadell o Barcelona…… ) és la meva prioritat i està per damunt de tot i de tothom. Unes expressions que si en lloc del nom de la seva ciutat hi posessin Catalunya o Espanya ens agafaria una certa por.

En segon lloc, no em cansaré de dir mai que no sóc ni seré nacionalista perquè posar la nació , encara que sigui la catalana, per damunt de tot ( per tant també per davant de les persones ) no ho faria mai. Defensar això ha portat conseqüències molt perilloses a la Humanitat.

Finalment, com vaig dir dissabte al Consell Nacional del PSC , els catalans hem de decidir nosaltres mateixos però el primer problema és com ens enfrontem a la dictadura dels mercats. Per tant, reivindico la nació, la voluntat de la majoria de catalans i catalanes de decidir què volem que sigui Catalunya i amb qui es relacioni, però aquest no és el principal problema. I els qui irresponsablement fa sis anys que ens han posat en un carreró sense sortida seran responsables davant la història però com que això és futur, farien bé en començar a assumir les seves responsabilitats ara mateix i rectificar.

Cal refer un catalanisme ambiciós en què l’ambició no sigui la de la independència exclusivament – que qui la vulgui defensar té tot el dret i legitimitat -. Però des de posicionaments d’esquerra, la màxima ambició és la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta és la llibertat de Catalunya. Dit d’una altra manera, no hi haurà llibertat de Catalunya sense alliberar-nos de les dictadures dels mercats que abans esmentava. Si em demostren que lluitant per la independència s’aconsegueixen avenços en la llibertat dels catalans i les catalanes, m’ho escoltaré més. De moment només som a un cul de sac i les coses a pitjor per la ciutadania.

Els socialistes pensem que podem aconseguir una millor Catalunya ( i per tant pels homes i dones que hi viuen ) des del federalisme. Però també crec que hem de manifestar a la ciutadania que tenim la voluntat de decidir-ho tots els catalans i les catalanes plegats i de forma lliure, legal i acordada. No des de la irrespoonsabilitat que suposa la unilateralitat

Publicat també al digital El Circ de Tarragona el 4 de juliol de 2016

Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada. Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és perjudicar-se a si mateixos…. I és cert que no seríem on som si Podemos no hagués votat amb el PP en contra de la investidura de Pedro Sànchez. això el perseguirà tota la vida i no entenc com no assumeix la seva responsabilitat i posa a dispocició del seu partit el seu càrrec. M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -. No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres. No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A  no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos. Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies. Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.

publicat al digital Tarragona 21 el 23 de juny de 2016

Falten poques hores per escollir les persones que ens representaran durant quatre anys al Congrés dels Diputats i el Senat d’Espanya.

Crec fermament que els arguments que ens haurien de fer reflexiona sobre la orientació del nostre vot és pensar qui defensarà millor els nostres interessos com a persones durant aquests propers anys i els que s’atansen. Al menys un servidor no es fixa ni en els contraris, ni en el passat, ni en baralles entre territoris.

A mi, com penso que a la majoria de persones em preocupa com sortim d’una crisi que no és només econòmica sinó de projecte humà, de com es restableix la dignitat de les persones en un món dominat per les xifres de creixement dels guanys de les grans corporacions que són les que dominen el planeta on vivim fins al punt que l’arriben a posar en perill.

Hem dem mirar doncs el partit que més defensi els interessos de les persones que són els seus drets viure amb dignitat

Els ciutadans estem preocupats en primer lloc per la seguretat i la nostra integritat física: la violència del terrorisme però també la inseguretat ciutadana. Jo vull un partit que garanteixi polítiques de progrés i d’interculturalitat internacional, que no estigui sotmès als interessos d’indústries de l’armament i no busqui la confrontació a través de guerres així com el desenvolupament de tots els pobles.

Però la seguretat s’ha estès a altres riscos que un govern ha de garantir: la preservació del clima i la lluita contra el canvi climàtic que posa en perill ja vull la nostra vida amb milions de morts prematures cada any per culpa de la contaminació com explica la OMS a la seva pàgina web que tothom hauríem de tenir present cada dia. Això passa al nostre país també amb xifres també esfereïdores.

Necessitem també un govern que ens defensi de les amenaces contra drets ja reconeguts però conculcats pel mercat i els governs que segueixen les seves exigències: el dret a la salut i a l’educació, a la protecció dels infants i dels grans o de les persones que tenen capacitats diferents a les de la majoria per tirar endavant.

Un govern que tingui clar que vivim en una societat híper-medicalitzada que no atén la salut de cada persona sinó que l’interès dels balanços de les indústries farmacèutiques són els únics que importen i no l’interès dels ciutadans .

Un govern que tingui cura dels aliments que es posen al mercat i promogui aquells més saludables i els més propers perquè també així es defensa la nostra pagesia i el seu futur.

Un govern que ens defensi en tant que consumidors de serveis que ja són considerats com a drets ( l’aigua des del 2011 o l’energia que ho serà aviat ). Els governs d’ara i en endavant hauran de garantir que l’aigua és un bé públic i un dret i que l’energia del futur ha de ser neta com ara passa amb els combustibles fòssils i no comportar perill com amb l’urani. I que promogui que tothom pugui aprofitar el sol, el vent, el subsòl o la fuista dels boscos. El govern que treballi per posar aquests bens bàsics a l’abast de tothom i eliminar els monopolis .

La feina i l’habitatge són també condicions per una vida digna. Recollits com a drets a la major part de les Constitucions ( també la nostra i el nostre Estatut vigent ), és evident que els darrers anys hem vist que també han estat objecte d’especulació en detriment de la vida.

L’accés a l’educació i a la informació ( digital inclosa ) no poden ser elements de desigualtat com tampoc ser dona o l’orientació sexual de cadascú. Per tant, el govern ha de ser particularment promotor de mesures que eradiquin aquestes situacions desiguals encara vigents.

Mai més una economia pensada en els balanços i sí en les persones. Naturalment ha de ser viable però tenint com a centre les persones , la seva dignitat i preservant el futur del Planeta i tota la diversitat d’éssers que hi vivim. Una economia verda i tecnològicament avançada que tingui en la investigació un pilar fonamental.

En definitiva necessitem un govern que practiqui una nova política basada no en administrar els vots durant quatre anys sinó en el contacte permanent amb els ciutadans per fer el canvi conjuntament. Els diputats i els governs no poden continuar essent representants només sinó també i molt principalment, defensors dels drets i de la igualtat de possibilitats . És adir, diputats i governs al costat dels homes i les dones que també han de compartir el poder, ” empoderant-se”. La lluita des de la política en solitari és insuficient avui dia. Prometre que es faran coses sense reconèixer que des de la política exclusivament no es poden dur a terme ja no s’ho creu ningú. El canvi que necessitem s’haurà de fer conjuntament amb els homes i les dones que tinguin ganes de lluitar i de compartir el poder.

I un govern que resolgui d’una vegada la vocació secular de decidir per nosaltres mateixos els catalans i les catalanes des de la nostra nació. També m’atreveixo a qualificar aquesta demanda com el desig d’una vida més humana perquè és des de la nostra comunitat que ens volem projectar cap al futur i volem construir una vida digna i solidària amb els altres pobles d’Espanya i del món. Així ho entenem al menys des del catalanisme d’esquerres.

En definitiva, una vida més humana que només podem aconseguir entre la gent de progrés i de lluita. Aquesta és la gent d’esquerres, fins i tot la gent que té com a objectiu superar els socialistes. Però sincerament, qui m’ho garanteix és aquella opció d’esquerres que combina la lluita de cada dia al si de la societat amb la capacitat de govern que vol dir de generar consensos sempre que sigui possible. I aquesta opció és l’opció socialdemòcrata. Ara n’hi ha que s’hi reclamen. Si un dia demostren que ho són més enllà dels platós de televisió i de les xarxes potser m’ho creuré. De moment prefereixo el Partit Socialista. Amb el seus errors – que n’ha tingut com tota persona o organització humanes -. Però de paradisos idíl.lics ja en sento molts – a Catalunya també – i prefereixo projectes ferms, ambiciosos per difícils que siguin però viables.

Article publicat al Digital la República Checa el 21 de juny de 2016

Em refereixo a aquelles persones de qualsevol partit que, tenint com tenen més responsabilitat que ningú pel fet de ser càrrecs públics o de direcció de l’organització o assalariats gràcies al partit, s’escaquegen amb tota desimboltura per posar un substantiu suau, noi sigui que ferim sensibilitats.Saben (perquè inconscients no són) que tenen dues responsabilitats principals durant els dies de la campanya: la de comunicar als ciutadans el projecte del partit al qual pertanyen i la de liderar els equips de persones de l’organització i simpatitzants. En teoria són les persones que saben comunicar millor i que senten més els colors.

Però això són teories perquè si no saben quin és el seu lloc durant aquests quinze dies demostren que ni saben comunicar, ni saben liderar.Com que alguns es prenen la política com una professió, posaré una comparació en el camp mercantil que potser l’entendran millor.

És com si la Coca-Cola engegués una campanya de promoció del seu producte, els seus comercials s’amaguessin o busquessin excuses per no participar i la campanya la fessin els fans de la Coca-Cola.Pels ciutadans que no ho sàpiguen – que molts ja ho sabem – enumeraré aquí les excuses més conegudes. Només unes quantes perquè la casuística és infinita. Us en faríeu creus que diríem en català. O “no saldríeis de vuestroasombro “que dirien en l’idioma de Cervantes.Els més de moda són “no hi ha condicions”, “la gent està cansada”, “amb tantes eleccions, millor no molestar” “hi ha molt de rebuig als actes polítics”.

I el més coronat que aquests dies em deixa sense resposta i amb la boca oberta és: “és contra-prudent donar la llauna a la gent. Val més que la deixem tranquil.la, no sigui que perdem vots”. Però dic jo que les condicions i la gent és la mateixa a tot el país si fa o no fa, no? En canvi veig municipis on es fa campanya, es truca a les portes dels ciutadans, s’organitzen actes sectorials, s’escriuen articles a la premsa, es dóna ànims a la militància i a les persones simpatitzants.

I no veig rebuig ni respostes poc educades per part de la ciutadania que pel que veig a les enquestes participarà potser més que al desembre.Els més clàssics: “tinc hora a (oculista, ginecòleg,,,, aquí van totes les especialitats mèdiques….”, “tinc gent de fora a casa “, “estic de guàrdia amb (nens, avis,,,,,)”, “tenia el cap de setmana compromès de fa temps” “tinc un viatge que no puc deixar de fer”. El problema que tenen aquestes excuses és que les eleccions es convoquen amb temps suficient perquè tinguem temps de buidar les nostres agendes i adequar-les. I que la campanya dura quinze dies i és difícil que ens empassem els qui penquem que hi hagi 360 excuses per a les 360 hores dels quinze dies. Perquè avui fins i tot es pot treballar des de casa escrivint – se suposa que tot càrrec d’un partit en sap o si no en sap molt se li pot corregir el text -. També es poden fer trucades – el telèfon continua sent molt efectiu -.

Es poden organitzar actes, posar paperetes dins els sobres i altres tasques que es veu que només ens toca fer als pàries de la terra que treballem perquè ells no es despentinin (descarreguem furgonetes, pengem cartells per aquests fanals de Déu i ells continuen dormint les seves hores).N’hi ha que per si cola, adopten tàctiques específiques que a mi em diverteixen molt. La més sofisticada és marxar de cap de setmana, buscar un acte que es faci a la comarca de destinació, fer fotos i enviar-les amb el comentari: “estic fent campanya a..”. I és que hi ha gent que se les pensa totes.

Però sense recórrer a tanta sofisticació, l’acció a més habitual és anar a un acte qualsevol, ja sigui míting o una carpa o enganxada de cartells, donar un tom, saludar els qui suen i penquen i si hi ha un dirigent al qual cal fer-li la pilota no és que sense salutació i marxar al cap de poc amb qualsevol de les excuses esmentades més amunt. Això sí, no pot faltar la foto (selfie també serveix) que després es penjarà a les xarxes per intentar que l’engany encara coli millor.El que pensem  – els qui treballem – és que qui tot i ocupar un càrrec (on l’hem posat la resta de mortals, per cert), no treballa a una campanya, no compleix el seu deure contret amb els ciutadans, explota les persones que sí que ho fan perquè s’aprofiten del seu treball i demostra molt poca sensibilitat. I ens preguntem si deuen pensar que als i les qui penquem ens agrada treballar, donar la cara per ells i elles, sacrificar-nos quinze dies de la nostra vida. O si som persones viciades o addictes que requerim tractament.

Doncs ja els dic que no, que ni som persones tarades, que també ens costa moure el cul del sofà i protestem quan sortim de casa.Ara, també han de saber que quan som a la feina parlem d’ells i elles, dels qui no hi són, lamentem que si fóssim més gent, els resultats millorarien. Treballem per la gent i si quan més s’ha de fer fugim, aquesta actitud parla per nosaltres mateixos. Però a continuació riem i diem que ens ho passem teta treballant perquè ens sentim partícips d’una mateixa lluita i perquè forgem una amistat assolida en hores i hores d’altruisme en comú. Això puc assegurar que és el més gratificant.

I afirmem cada dia que un partit d’esquerres és un partit de lluita, de treball i de sacrifici.Si he escrit aquest article, és perquè quedi per la Història. Perquè d’això no se’n parla mai i en algun lloc havia de constar. Ho escric sense amargor, us ho puc ben assegurar. A aquestes alçades, molt poques coses em pertorben i aquestes molt menys encara. En el meu activisme social treballo en allò que em sembla que és la meva obligació moral i cívica.

Des que vaig deixar de tenir un càrrec públic, he participat en tres campanyes i en totes elles he treballat cada dia – les xarxes i les hemeroteques ho demostren – i no és cap mèrit en absolut. Simplement és compromís que un dia vaig adquirir i que mantindré sempre i en el cas de la política, només retorno una petita part del molt que m’ha donat el meu partit.I no puc estendre’m més perquè he de fer la meva feina i la dels i les qui no la fan però que és necessària perquè les dones i els homes de les nostres comarques tinguin tots els elements de judici necessaris per votar lliurement elproper dia 26. I si ho fan pel meu partit, encara millor.

Article publicat al Més Tarragona el 22 de juny de 2016

Això és el que haurà de decidir el proper govern d’Espanya. En el cas de les comarques de Tarragona la cosa és encara més punyent perquè la nostra indústria química dóna senyals d’evident preocupació. Els darrers casos són el d’ERCROS a Flix i COVESTRO a Tarragona.

I si bé no tot és imputable a l’electricitat ni a l’administració ( algun dia s’haurà d’explicar quines decisions empresarials d’Ercros han conduit on som ), és cert que el preu de l’energia, al costat de les infraestructures, són factors diferencials sobre els quals es pot  des del govern d’Espanya.

Fins ara la cosa ha estat clara. El govern del PP ha preferit posar-se del costat de les grans elèctriques i mantenir la que ja és vella forma de generar i distribuir energia ( grans centres de generació amb fòssils i nuclears i distribució també en poques mans ) que no pas entrar en la modernitat afavorint el nou model de generació distribuïda amb la potenciació de renovables i instal.lant xarxes tancades per gestionar de forma més eficient i barata l’electricitat.

Per què no s’ha començat ja a Espanya aquesta nova forma de generar i distribuir energia elèctrica com ja es fa a Alemanya, Estats Units, Bèlgica, Holanda, Suècia i no només a polígons industrials sinó també a ports, aeroports i barris o ciutats senceres ? Perquè les grans i velles companyies elèctriques han pressionat el govern del PP que en el súmmum de la seva obediència als oligopolis elèctrics va aprovar el passat mes d’octubre un decret anomenat de “ l’impost al sol” que posa traves i impostos a qui vulgui aprofitar el sol per generar electricitat a la teulada de la seva nau o fins i tot a casa seva. Decret que serà derogat immediatament perquè tots els partits polítics excepte el PP han firmat un document comprometent-se a deixant-lo sense efecte així que arrenqui la legislatura.

Les companyies amb visió de futur estan plantejant-se ja un demà molt proper sense combustibles fòssils ni urani per generar energia. La sra. Merkel va dir el juny de l’any passat en sortir d’una reunió del G-7 que aquest seria l’últim segle amb combustibles fòssils. Alguns encara pretenen munyir la mamella fins al final. Però la tècnica supera els plantejaments antics. Avui les renovables – solar i eòlica principalment – ja competeixen en preu i a més, són netes i sense risc. Pretendre continuar igual fa un mal immens a la indústria actual, impedeix que es desenvolupin noves activitats i sectors industrials i la creació milions de llocs de treball.

Un apunt important per acabar: Les actuals indústries hauran d’assumir nous papers. El Director General d’energia, en la jornada sobre energia i química celebrada recentment a Tarragona, va esmentar una condició per la nova gestió de l’energia que espero que passés desapercebuda. I és que per establir una xarxa tancada en un polígon industrial ha de sorgir un lideratge entre les empreses que la vulguin pooar en marxa. És a dir, cal que hi hagi algú que decideixi incorporar una nova activitat a les que tradicionalment ha vingut desenvolupant i que és aliena a la seva cultura. No és fàcil però és necessari i diria que imprescindible.

Els socialistes hem posat en els nostres programes estatal, autonòmic i provincial aquesta nova manera de gestionar l’energia. Pedro Sànchez també s’hi va comprometre en la reunió que va mantenir amb l’AEQT recentment. Perquè volem abandonar el vell model, perquè sabem que és una bona forma d’incrementar la competitivitat de les nostres empreses i perquè així es poden crear molts llocs de treball. Espero que també des del sector emprenedor s’estiguin preparant les coses de la mateixa manera i en breu tinguem notícies de qui i com comencem.

Quan el cap de prensa del Madrid li va dir al porter alcoverenc de l’equip que no respongués en català sinò en espanyol diumenge passat, va demostrar no saber español. Si en sabés, no ignoraría que és espanyol tot el que és “ perteneciente o relativo a España o a los españoles” segons el mateix diccionari de la Real Academia Española. A no ser que el cap de premsa del Madrid ja situï Catalunya fora d’Espanya, cosa que pot estar passant pel seu magí com en el d’alguns espanyols que volen i dolen. És allò de l’amor-odi o de “la maté porque era mía” que els passa a persones més enllà del Sènia que per una banda no ens volen deixar marxar i per l’altra ens voldrien perdre de vista com diuen ara els joves “ en zero-coma”.

Com ho haurem fet de malament tots plegats, ells i nosaltres perquè encara passin aquestes coses que a uns podrà semblar que no tenen importància però que denoten incultura, mediocritat i intolerància al més pur estalinista o feixista que de tot hi ha hagut al llarg de la història en l’anorreament de les llibertats i de la diversitat.

Per contra, els i les qui creiem en la riquesa cultural de tot signe i condició, ens encanta sentir en zones mixtes i sales de premsa d’estadis i pavellons, com es pregunta i es respon en qualsevol dels idiomes d’aquest Babel que és el nostre Planeta. Més diria, a molta gent ens fot que cada cop més es pregunti i es respongui en aquest anglès liofilitzat i descafeïnat tan comú com estúpid per molt útil que sigui.

Així que, estic per fer-me periodista ni que sigui els caps de setmana per cobrir els partits del Madrid  jugui on jugui  sempre i quan el titular de la porteria sigui l’alcoverenc Casilla i fer-li un parell de preguntes en català en acabar el partit, tant si és a Vladivostoc com a Nairobi.  Estic bastant convençut que al final el deixarien respondre en la llengua de Jaume I.

I si no, mentre continués la broma, m’ho passaria bé. Sóc dels catalans que el masoquisme lingüístic “ me pone “ com diria el sr. Carabajosa, cap de premsa del club merenga. ( Que sí, que sí, sr. Carabajosa, que en catalán lo decimos y escribimos acabado en “a” i no en “e”. Ya ve usted )

Portem uns dies que no paro de fer recompte del que passa a les nostres comarques. Em refereixo a les del Sud de Catalunya, les que hi ha més avall de Vilafranca per entendre’ns i fins a l País Valencià, és a dir, fins al riu Sènia

Vagin sumant i repartint responsabilitats :

1 – Ercros. Aquest és el cas més curiós. En el moment que estic escrivint llegeixo que l’empresa reclama 20 milions de res per deixar col.locar en terrenys de la seva propietat milers de tones de residus curulls d’una substància tan innòcua com el mercuri que durant dècades va llençar la pròpia empresa al riu Ebre. La neteja ha anat a càrrec de pressupostos públics en un 90 % – els diners procedents de programes europeus també són públics – . Els srs. d’ERCROS no paguen ni pels residus que van llençar durant els anys que la normativa ho impedia i ara volen cobrar per deixar uns terrenys. Es veu que com cessaran gairebé tota l’activitat a Flix volen fer calaix per invertir a Sabiñanigo o a Tarragona o qui sap si més enllà.

He sentit declaracions d’amor per Flix d’ERCROS centenars de cops. Sort que estimaven Flix que si no haguessin tinguts sentiments tan nobles el poble ja hauria desaparegut. Els hem instat en centenars d’ocasions a buscar alternatives, algunes les hi hem facilitat per guanyar competitivitat l’empresa com substituir el fuel contaminant i car per biomassa que hauria comportat també llocs de treball addicionals i tractament de boscos a la comarca. Han preferit invertir en altres indrets. El Govern de la Generalitat – Felip Puig dixit – deia que es preocuparia ja fa quatre anys quan va esclatar la darrera crisi i ens manifestàvem a la Diagonal de Barcelona a les portes de l’empresa sense que cap representant es dignés baixar a saludar i escoltar. Passats aquests anys – i ja són uns quants -, on són les promeses ? Què s’ha fet dels acords del Parlament que vam instar des de l’oposició perquè el Govern busqués alternatives econòmiques  a les comarques amb nuclears com la Ribera d’Ebre ? Per què la llei que regula l’impost que grava la producció energètica d’origen nuclear només contempla un 10 % per al territori ? Ara els socialistes tornem a presentar una iniciativa demanant el 50 % com ja vam fer en el seu moment. Tampoc aquesta vegada el Govern de la Generalitat veient el drama de l’economia de la Ribera ens farà cas ?

2 – Covestro. Una altra empresa química que se suma a ERCROS i plega de les nostres comarques. Fa dos anys el mateix dia que al Pretori tarragoní es signava l’acord Artur Mas- Pere Navarro sobre l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou, se’n signava un altre amb els mateixos protagonistes sobre política industrial. Cap d’aquelles mesures, ni una s’han posat en pràctica i ja fa dos anys. Quan algú diu que no és bo avançar eleccions perquè costa diners organitzar-les , sempre responc que és dolent per la paràlisi que suposa per al país i aquest cas és desgraciadament un exemple. Vinga a avançar eleccions que vol dir la prolongació de la provisionalitat de tot: planificació del teixit productiu, dels programes socials, etc. Catalunya està paralitzada fa cinc anys i la història en parlarà molt críticament.

3 – Consorci Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou (CRT). Escriure sobre aquest cas ja fa pena. Que milers de llocs de treball i d’oportunitats per a la nostra economia s’hagi aturat d’aquesta manera no té explicació i ni el propi Govern s’aclareix: que si ara un referèndum a tota Catalunya, que si només als municipis afectats , que si al Camp de Tarragona i tornem a debatre. Com si els debats, dotzenes de compareixences al Parlament, creació d’una nova comissió al territori per seguir més de prop i participar més en el pla urbanístic no hagués estat ja una participació exhaustiva i amplíssima com poques en la nostra història. Però tenim un govern incapaç de gestionar la complexitat.

4 – Jocs Mediterranis del  2017. Aquest és ja un cas en què ens juguem el prestigi internacional la ciutat de Tarragona i el propi país. Ho va dir el propi President de la Generalitat, ho vàrem dir gairebé tots els portaveus parlamentaris quan vaig tenir l’honor de presentar una interpel.lació al Govern i una moció subsegüent que es va aprovar per unanimitat a l’octubre de 2013. Han llegit bé, per unanimitat. Aquests cinc anys i mig de govern convergent no s’ha aprovat gairebé res per unanimitat al PRLAMENT. El suport i els compromisos del Govern als JJMM 2017 és una bona excepció. Però altre cop la inutilitat per governar la complexitat i la gestió pública d’una simple adjudicació. Ja no parlo del fracàs d’ATLL ( Aigües del Ter-Llobregat ) amb 300 milions. Parlem d’un simple pavelló esportiu, senyores i senyors.

Clar que això passa a Tarragona. Em sap greu haver acabat posant a aquest article un títol que pot sonar a chauvinisme. Demano excuses per no haver estat més creatiu. Però les dones si els homes d’aquestes comarques sabem que això és cert. A Girona no hauria passat. Més ben dit, deixem el condicional i posem-ho en indicatiu: no passen aquestes coses.

Aquest govern no pensa en tot el territori, no és capaç de  solucionar la construcció d’un pavelló, no sap tirar endavant acords per la reindustrialització del país, ni inversions com la d’ampliar el CRT. Quan sento que aquest govern vol aconseguir la independència en divuit mesos sense tenir, a més, a favor la majoria a la població, no vull explicar com reacciona el meu cos. Ho deixo a la imaginació de qui llegeixi.

Hace ya cinco años que venimos postulando un cambio a fondo en el PSC. Era el febrero de 2011 cuando con Francesc Vallès redactamos el document “ Un PSC con perfil propio “ que firmaron todas las Ejecutivas locales del PSC de la Federación XVII ( comarcas tarraconenses  ) y que tuvo un amplio eco en la prensa. En la Vanguardia, también en el Punt y en algunos medios digitales. Abogábamos por per un partido netamente “federalista, europeista, de izquierdas, catalanista, feminista y ecologista”.

Las políticas

Creo sinceramente que desde entonces nuestras actuaciones no han destacado precisamente por acentuar aquel perfil propio. Por el contrario, los ciudadanos lo han percibido tan difuminado que hemos dejado de ser la primera opción de izquierdas en las últimas elecciones.

Pocas semanas después de aquella declaración, llegaron las manifestaciones del 15M, llamadas de los indignados, que tenemos que reconocer que nos pillaron desprevenidos a la socialdemocracia en general y a las cuales todavía sólo  hemos dado respuesta parcialmente.

Tres meses después, en agosto, poca gente entendió que nuestros diputados aprobaran en las Cortes la llamada Reforma Exprés de la Constitución. A continuación, los gobiernos  de la derecha en Catalunya ( CiU-PP y CiU-ERC) y en España (PP) acentuaron aún más  la precarización y el agravamiento de los servicios y derechos básicos. Pero los ciudadanos y las ciudadanas no encontraron en nosotros  la contundente respuesta que esperaban, ni en las instituciones ni en el seno de los movimientos sociales y han considerado que no les defendíamos suficientemente.

Por otro lado, en un momento que derivado de la Sentencia del TC de 2010 y de las políticas re-centralizadoras del PP había y hay más sensibilidad en Cataluña por las agresiones a nuestra capacidad de decisión y de autogobierno, el PSC ha renunciado al derecho  a decidir con argumentos como que no figuraba en ningún ordenamiento jurídico, olvidando que ningún derecho sin  excepción ha figurado  siempre en las leyes y que se han conquistado cuando los ciudadanos los han  conquistado cambiando las leyes. O con argumentos aún más débiles y estrechos de miras como que nos impediría ganar en las áreas metropolitanas. Argumento que se ha demostrado débil porque en lkas últimas elecciones ha ganado – también en las áreas  metropolitanas – un partido que defiende el derecho a decidir.

Las formas

Y en cuanto a las formas, reclamábamos un nuevo PSC  “sin prescindir de nadie”, con el esfuerzo individual y colectivo, con nuevas formas de organización, participación y asunción de obligaciones.

Me temo que tampoco en este campo podemos exhibir un balance muy positivo. La activista feminista Teresa Claramunt, escribió en 1931: “Creo que al mundo no se debe venir a vegetar sino a luchar. Sin personas que lucharan, que sintieran la desazón de la perfección, aún viviríamos en la época prehistórica “. Creo que viene muy a cuento si hablamos de esfuerzo individual. No se hace política sólo en las instituciones – públicas o en el partido – de ocho a tres y de lunes a viernes. Ni con 140 caracteres.

Y si hablamos de trabajo colectivo, también tenemos mucho camino a recorrer en nuevas formas de organización, de participación, de asunción de nuevas obligaciones y responsabilidades. Multiplicar reuniones para opinar y criticar mucho a los adversarios – y si conviene a los propios -, el uso de lenguaje radical que no se corresponde después con hechos o acciones concretas, resta credibilidad. Acatar sin más lo que dice el primer secretario o el Alcalde o el PSOE tampoco convence a nadie. En definitiva, la ausencia de iniciativa, de debate, de acción real y constante no es política y los ciudadanos lo ven a la primera.

Tampoco facilitamos ni estimulamos suficientemente la participación y la transparencia, la consulta para los aspectos relevantes como los pactos; no abrimos suficientemente las puertas ni salimos a la calle; no nos zambullimos en los movimientos sociales, culturales, universitarios, deportivos, cooperativos, sindicales y todos los que postulan el cambio por una vida más digna y de donde hay que obtener propuestas y liderazgos nuevos.

Los pactos

Hemos entrado en una nueva era. Y debemos ser conscientes de ello. La fragmentación política, reflejo de la social, ha venido para quedar-se. Debemos asumir una nueva cultura, la de los consensos con los afines. Pero hay que hacerlo bien, con debate, transparencia y sometidos a consulta (Pedro Sánchez lo hace bien). Si es con partidos alejados de nuestra ideología y, peor aún, si los procesos para alcanzarlos son oscuros, se conocen por la prensa y el primero que se lee son los cargos y no las propuestas, también te alejas de la gente . Si el programa común es cubrir el expediente con documentos poco trabajados, sin un proceso de participación ciudadana y se da como hecho sin consultar, seguimos alejados de los ciudadanos, que es lo más grave, y de los propios afiliados.

Quien haya sido capaz de leer hasta aquí, entenderá que el pacto en el ayuntamiento de Tarragona me ha disgustado especialmente. Socios y procedimientos podían ser otros pero el problema no viene de aquí sino de más lejos en el tiempo y es más de fondo como explico en los párrafos anteriores. Si no hay ideas claras y perfil propio en políticas y formas, al final todo se convierte en una chapuza y nada nos diferencia de lo que más crtiticamos.

La diversidad del socialismo: la concepción de Cataluña

Pedíamos en 2011, que no se prescindiera de nadie. Pero por la vía de excluir o por la vía de no contar con quien no comulga exactamente con una sola idea del socialismo en Cataluña, se ha expulsado de facto a miles y miles de afiliados, simpatizantes y votantes que han girado la mirada a otros opciones que creen que los pueden representar mejor.

Y no me refiero sólo a las posiciones en torno al hecho nacional, que quede bien claro. Porque al revés de lo que hacen los nacionalistas, para mí siempre han sido primero las personas y después la nación. Por tanto, que nadie interprete nunca más cuando pido reconocimiento y fomento del pluralismo en el seno del partido que me refiero únicamente a la defensa de Cataluña como nación y el derecho a decidir (que también). Por el contrario, pienso que uno de los errores del PSC en los últimos años ha sido fijarse demasiado en esta cuestión, ha preocupado demasiado la posible fragmentación de España que también es una nación (de naciones o no ya lo discutirá quien quiera, que yo no). Pero no habíamos quedado en que a nosotros nos preocupaban las mujeres y los hombres antes  que las naciones? ¿A qué viene, pues, tanta preocupación por la fragmentación de una o la independencia de la otra? No es, o debería ser, el socialismo el nexo común que nos une en la lucha por unas mejores condiciones de vida de la gente?

Pero es cierto que en el PSC tenemos concepciones diversas sobre el hecho nacional. A otros partidos les pasa lo mismo. ¿Y qué? Los hay que defendemos que el derecho a decidir existe para cualquier nación y Cataluña lo es. De hecho, en el PSC lo hemos defendido hasta el pasado mes de junio y lo seguimos defendiendo muchos que no somos ni seremos nunca nacionalistas porque consideramos que los nacionalismos ponen la nación por delante de las personas y esto ha supuesto, y sigue comportando, muchos desastres a lo largo de la historia.

Creo que la independencia traería más problemas que soluciones al menos durante bastantes años – de hecho ya llevamos unos cuantos desperdiciados – y que hoy es incapaz un solo país de afrontar ningún problema cuando ya son todos globales. Pero si llegara una independencia – forzosamente tan limitada a estas alturas del siglo XXI que no se podría considerar como tal – creo que quienes nos sentimos socialistas continuaríamos luchando por la verdadera independencia y libertad que es la de las personas. ¿O no? ¿ Sería incompatible nuestra lucha con una Cataluña independiente? Entonces, ¿ no puede ser que en el seno del PSC podamos convivir todos los y las que nos reclamamos socialistas? ¿ No es conveniente e imprescindible que tengamos la vocación de trabajar todos juntos en la misma organización pensemos como pensemos respecto al derecho a decidir o la independencia de Cataluña?

La diversidad: la concepción de las políticas de izquierdas

Me molesta especialmente que cuando pido reconocimiento y fomento de la diversidad en el PSC se me responda hablando del derecho a decidir y diciendo que ahora ya hemos encontrado la fórmula que por lo visto es la renuncia al derecho a decidir. Pero no parece que sea ésta la receta salvadora porque otra opción de izquierdas en Cataluña que defiende el derecho a decidir (como nosotros hasta hace ocho meses) nos ha sobrepasado en trescientos cuarenta mil votos. La defensa del derecho a decidir no les ha sido ningún obstáculo pero tampoco el principal motivo para ganar en las áreas metropolitanas de Cataluña, sino porque tiene más credibilidad que nosotros como opción de cambio.

Pero no, cuando pido que se expresen las diferentes posiciones lo digo también y sobre todo desde el punto de vista de la izquierda. Aquí todo el mundo se ha espabilado a confluir menos el PSC. Con otros movimientos nacionalistas unos o de izquierdas otros. ¿ Y nosotros no nos sentimos obligados a hacerlo empezando por la gente que tenemos todavía dentro? Pues si queremos seguir siendo útiles a la ciudadanía lo tendremos que hacer con los de dentro y con mucha gente y colectivos de fuera.

Porque varias son las visiones como diverso es hoy más que nunca nuestro país y el mundo. Por tanto, no es una cuestión de que nos sintamos más cómodos – que también – sino porque no representaremos la diversidad si nosotros no lo somos y no la manifestamos. Y no debería ser tan difícil porque el PSC ha sido siempre una organización unificadora de muchas sensibilidades de izquierda y nadie de izquierdas debería sentirse ajeno al PSC porque lo hemos demostrado siempre. Digámoslo en positivo: quien se sienta persona de progreso, que defiende en primer lugar la dignidad y la igualdad de oportunidades de las personas debería tener cabida en el PSC independientemente de qué políticas de izquierda proponga si acepta las posiciones adoptadas democráticamente . Y tenemos muchas que seguramente no veremos igual: la seguridad y la libertad, la fiscalidad y sus evasiones, enfrentarnos decididamente a los abusos de los monopolios, la lucha contra el cambio climático, la transición energética, las diferencias y la violencia de género , la paz, la vivienda, los servicios básicos que ya consideramos derechos como el acceso a las redes ya la energía, la renta básica, la banca ética y la pública, el nuevo papel del sector público en servicios privatizados y mercantilizados, la participación de los trabajadores en las empresas, la economía circular, el ocio como factor de desigualdad en niños y jóvenes, el cambio tecnológico, las migraciones y tantos otros que tienen como eje central la dignidad y el bienestar de las personas.

Se trata de definir propuestas y programas que conecten con las necesidades de la ciudadanía y con su deseo de cambio y revolución. ¿ Es maximalista? Pues lo dicen hoy Sanders en USA y Corbin en UK, Pérez Tapias en España, Alberto Domínguez en el Consejo Nacional del PSC. Pero también muchos compañeros, afiliados o no, que diariamente en las instituciones o en el seno de los movimientos sociales lo demuestran con hechos. Por eso pienso que en el PSC tenemos cabida y es imprescindible que estemos todos y todas para volver a expresar la complejidad y la pluralidad de la izquierda en Cataluña que deberíamos ayudar a recomponer o unificar al menos en luchas comunes que son hoy imprescindibles.

compromiso optimista

Pues yo no me resigno y lucho contra la pasividad, contra la inercia, contra el hecho de que piensen y decidan sólo unos cuantos. Esto supone mucho trabajo, enfrentarse con los poderosos y defender a los débiles, supone valor, coraje y decisión. Con más ambición y menos inercia por Tarragona que quiere decir por los tarraconenses, por Cataluña que significa para las catalanas y los catalanes y para todos los ciudadanos del mundo porque somos internacionalistas. Porque el PSC nació y tiene sentido para luchar por los ciudadanos de Cataluña y de todo el mundo.

Continuaré trabajando para contribuir modestamente a enderezar una situación tan compleja pero que creo que tiene remedio, no fácil, pero lo tiene. Y no es cuestión de edades ni de relevos generacionales – sería tan fácil si fuera así que lo podríamos solucionar en unas horas – es cuestión de actitud y de ideas.

Esto supone adoptar nuevas maneras y procedimientos, amplitud de miras para volver a contar con aportaciones y sensibilidades diversas, conectar de nuevo con los grupos sociales más dinámicos y buscar allí nuevos liderazgos. No seremos reconocidos como útiles si sólo vamos de visita y no nos ven luchando y trabajando codo a codo, día a día.

Creo que todavía es necesaria una alternativa catalana de izquierdas que piense desde Cataluña y decida desde Cataluña, profundamente transformadora que tenga mentalidad y experiencia de gobierno. De izquierdas, catalanista, ecologista, feminista y europeísta. El PSC cuenta con personas muy valiosas que pueden reavivarlo y reconstruirlo. Pienso ayudarlas para seguir sumando, con orgullo socialista. Y con optimismo que no tienen quienes lo proclaman de palabra sino los y las que lo practican luchando cada día por causas nobles.

(traducción del texto en catalán publicado esta mañana )

Fa ja cinc anys que venim postulant un canvi a fons al PSC. Era el febrer de 2011 que amb Francesc Vallès vam redactar el document “ Un PSC amb perfil propi “ que van signar totes les Executives locals del PSC de la Federació XVII ( comarques tarragonines ) i que va tenir un ampli ressò a la premsa. Entre altres, a la Vanguardia, també al Punt i a alguns mitjans digitals. Advocàvem per un partit nítidament “federalista, europeista, d’esquerres, catalanista, feminista i ecologista”.

Les polítiques

Crec sincerament que des de llavors les nostres actuacions no s’han destacat precisament per accentuar aquell perfil propi. Ben al contrari, els ciutadans l’han percebut tan difuminat que hem deixat de ser la primera opció d’esquerres a les darreres eleccions.

Poques setmanes després d’aquella declaració, van arribar les manifestacions del 15M, anomenades dels indignats, que hem de reconèixer que ens van agafar desprevinguts a la socialdemocràcia en general i a les quals encara només hem donat resposta parcialment.

Tres mesos després, al mes d’agost, pocs ens van entendre quan els nostres diputats van aprovar a les Corts l’anomenada Reforma Exprés de la Constitució. A continuació, els governs de la dreta a Catalunya ( CiU-PP i CiU-ERC) i a Espanya (PP) van accentuar encara més la precarització i agreujament dels serveis  i drets bàsics. Però els ciutadans i les ciutadanes no van trobar en nosaltres la contundent resposta que esperaven, ni a les institucions ni al si dels moviments socials i han considerat que no els defensàvem prou.

Per altra banda, en un moment en què derivat de la Sentència del TC de 2010 i de les polítiques re-centralitzadores del PP hi havia i hi ha més sensibilitat a Catalunya per les agressions a la nostra capacitat de decisió i d’autogovern, el PSC ha renunciat al dret a decidir amb arguments com que no figurava en cap ordenament jurídic, oblidant que cap dret sense excepció ha figurat sempre en les lleis i que s’han conquerit quan els ciutadans els han guanyat canviant les lleis. O amb arguments encara més febles i estrets de mires com que ens impediria guanyar a les àrees metropolitanes. Argument que s’ha demostrat tan feble que en les darreres eleccions ha guanyat – també a les àrees metropolitanes – un partit que defensa el dret a decidir.

Les formes

I pel que fa a les formes, reclamàvem un nou PSC fet “sense prescindir de ningú”, amb l’esforç individual i col•lectiu, amb noves formes d’organització,  participació i assumpció d’obligacions.

Em temo que tampoc en aquest camp podem exhibir un balanç gaire positiu. L’activista feminista Teresa Claramunt, va escriure l’any 1931: “ Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “. Crec que ve molt a tomb si parlem d’esforç individual. No es fa política només a les institucions – públiques o al partit –  de vuit a tres i de dilluns a divendres. Ni amb 140 caracters.

I si parlem de treball col.lectiu, també tenim molt camí a recórrer en noves formes d’organització, de participació, d’assumpció de noves obligacions i responsabilitats. Multiplicar reunions per opinar i criticar molt als adversaris – i si convé als propis –, l’ús de llenguatge radical que no es correspon després amb fets o accions concretes, resta credibilitat. Acatar sense més el que diu el primer secretari o l’alcalde o el PSOE tampoc no convenç ningú. En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.

Tampoc no facilitem ni estimulem prou la participació i la transparència, la consulta per als aspectes rellevants com els pactes; no obrim prou les portes ni sortim al carrer; no ens capbussem en els moviments socials, culturals, universitaris, esportius, cooperatius, sindicals i tots els que postulen el canvi per una vida més digna i d’on cal treure propostes i lideratges nous.

Els pactes

Hem entrat en una nova era. I n’hem de ser conscients. La fragmentació política, reflex de la social, ha vingut per quedar-se. Hem d’assumir una nova cultura, la dels consensos amb els afins. Però s’han de fer bé, amb debat, transparència i sotmesos a consulta (Pedro Sànchez ho fa bé). Si és amb partits allunyats de la nostra ideologia i, encara pitjor, si els processos per arribar-hi són obscurs, es coneixen per la premsa i el primer que es llegeix són els càrrecs i no les propostes, també t’allunyes de la gent. Si el programa comú és cobrir l’expedient amb documents poc treballats, sense un procés de participació ciutadana i es dóna com a fet sense consultar, continuem allunyats dels ciutadans, que és el més greu, i dels propis afiliats.

Qui hagi estat capaç de llegir fins aquí, entendrà com el pacte a l’ajuntament de Tarragona m’ha disgustat especialment. Socis i procediments podien ser uns altres però el problema no ve d’aquí sinó de més lluny en el temps i és més de fons com explico en els paràgrafs anteriors. Si no hi ha idees clares i perfil propi en polítiques i formes, al capdavall tot esdevé un nyap i res no ens diferencia del que més crtitiquem.

La diversitat del socialisme: la concepció de Catalunya

Demanàvem el 2011, que no es prescindís de ningú. Però per la via d’excloure o per la via de no comptar amb qui no combrega exactament amb una sola idea del socialisme a Catalunya, s’ha expulsat de facto a milers i milers d’afiliats, simpatitzants i votants que han girat la mirada a altres opcions que creuen que els poden representar millor.

I no em refereixo només a les posicions al voltant del fet nacional, que quedi ben clar. Perquè al revés del que fan els nacionalistes, per a mi sempre han estat primer les persones i després la nació. Per tant, que ningú no interpreti mai més quan demano reconeixement i foment del pluralisme al si del partit que em refereixo únicament a la defensa de Catalunya com a nació i al dret a decidir (que també). Ben al contrari, penso que un dels errors del PSC els darrers anys ha estat fixar-se massa en aquesta qüestió, ha preocupat massa la possible fragmentació d’Espanya que també és una nació (de nacions o no ja discutirà qui vulgui, que jo no ). Però no havíem quedat que a nosaltres ens preocupaven les dones i els homes abans que les nacions? A què ve, doncs, tanta preocupació per la fragmentació d’una o la independència de l’altra? No és, o hauria de ser, el socialisme el nexe comú que ens uneix en la lluita per unes millors condicions de vida de la gent?

Però és cert que al PSC tenim concepcions diverses sobre el fet nacional. A altres partits els passa el mateix. I què? N’hi ha que defensem que el dret a decidir existeix per a qualsevol nació i Catalunya ho és. De fet, al PSC ho hem defensat fins al passat mes de juny i ho continuem defensant molts que no som ni serem mai nacionalistes perquè hem vist que els nacionalismes posen la nació per davant de les persones i això ha comportat, i continua comportant, molts desastres al llarg de la història.

Crec que la independència portaria més problemes que solucions al menys durant bastants anys – de fet ja en portem uns quants malbaratats – i que avui és incapaç un sol país d’afrontar cap problema quan ja són tots globals . Però si arribés una independència – forçosament tan limitada a aquestes alçades del segle XXI que no es podria considerar com a tal – crec que tots els qui ens sentim socialistes continuaríem lluitant per la veritable independència i llibertat que és la de les persones. O no? Seria incompatible la nostra lluita amb una Catalunya independent? Llavors no pot ser que al si del PSC puguem conviure tots els i les qui ens reclamem socialistes? No és convenient i imprescindible que tinguem la vocació de treballar tots junts en la mateixa organització pensem com pensem respecte al dret a decidir o a la independència de Catalunya?

La diversitat: la concepció de les polítiques d’esquerres

Em molesta especialment que quan demano reconeixement i foment de la diversitat al PSC se’m respongui parlant del dret a decidir i dient que ara ja hem trobat la fórmula que pel que es veu és la renúncia al dret a decidir. Però no sembla que sigui aquesta la recepta salvadora perquè una altra opció d’esquerres a Catalunya que defensa el dret a decidir (com nosaltres fins fa vuit mesos) ens ha sobrepassat en tres-cents quaranta mil vots. La defensa del dret a decidir no els ha estat cap obstacle però tampoc el principal motiu per guanyar a les àrees metropolitanes de Catalunya, sinó perquè té més credibilitat que nosaltres com a opció de canvi.

Però no, quan demano que s’expressin les diferents posicions ho dic també i sobretot des del punt de vista de l’esquerra. Aquí tothom s’ha espavilat a confluir menys el PSC. Amb altres moviments nacionalistes uns o d’esquerres altres. I nosaltres no ens sentim obligats a fer-ho començant per la gent que tenim encara dins? Doncs si volem continuar essent útils a la ciutadania ho haurem de fer amb els de dins i amb molta gent i col.lectius de fora.

Perquè diverses són les visions com divers és avui més que mai el nostre país i el món. Per tant, no és una qüestió que ens sentim més còmodes – que també – sinó perquè no representarem la diversitat si nosaltres no ho som i no la manifestem. I no hauria de ser tan difícil perquè el PSC ha estat sempre una organització unificadora de moltes sensibilitats d’esquerra i ningú d’esquerres hauria de sentir-se aliè al PSC perquè ho hem demostrat sempre. Diguem-ho en positiu: tothom que se senti persona de progrés, que defensa en primer lloc la dignitat i la igualtat d’oportunitats de les persones hauria de tenir cabuda al PSC independentment de quines polítiques d’esquerra proposi si accepta les posicions adoptades democràticament. I en tenim moltes que segurament no veurem igual: la seguretat i la llibertat, la fiscalitat i les seves evasions, enfrontar-nos decididament als abusos dels monopolis, la lluita contra el canvi climàtic, la transició energètica, les diferències i la violència de gènere, la pau, l’habitatge, els serveis bàsics que ja considerem drets com l’accés a les xarxes i a l’energia, la renda bàsica, la banca ètica i la pública, el nou paper del sector públic en serveis privatitzats i mercantilitzats, la participació dels treballadors i treballadores en les empreses, l’economia circular, l’oci com a factor de desigualtat en nens i joves, el canvi tecnològic i tants altres que tenen com a eix central la dignitat i el benestar de les persones.

Es tracta de redefinir propostes i programes que connectin amb les necessitats de la ciutadania i amb el seu desig de canvi i revolució. És maximalista? Doncs ho diuen avui Sanders a USA i Corbin a UK, Pérez Tapias a Espanya, Alberto Domínguez als Conselles Nacionals del PSC. Però també molts companys i companyes, afiliats o no, que diàriament a les institucions o al si dels moviments socials ho demostren amb fets.  Per això penso que al PSC hi tenim cabuda i és imprescindible que hi siguem tots i totes per tornar a expressar la complexitat i la pluralitat de l’esquerra a Catalunya que hauríem d’ajudar a recompondre o unificar al menys en lluites comunes que són avui imprescindibles.

Compromís optimista

Doncs jo no em resigno i lluito contra la passivitat, contra la inèrcia, contra el fet que pensin i decideixin només uns quants. Això suposa molta feina, enfrontar-se amb els poderosos i defensar els febles, suposa valor i coratge i decisió. Amb més ambició i menys inèrcia per Tarragona que vol dir pels tarragonins i tarragonines, per Catalunya que vol dir per les catalanes i els catalans i per tots els ciutadans del món perquè som internacionalistes. Perquè el PSC va néixer i té sentit per lluitar pels ciutadans de Catalunya i de tot el món.

Continuaré treballant per contribuir modestament a redreçar una situació tan complexa però que crec que té remei, no fàcil però el té. I no és qüestió d’edats ni de relleus generacionals – seria tan fàcil si fos així que ho podríem solucionar en unes hores – és qüestió d’actitud i d’idees.

Això suposa adoptar noves maneres i procediments, amplitud de mires per tornar a comptar amb aportacions i sensibilitats diverses, connectar de nou amb els grups socials més dinàmics i cercar allí nous lideratges. No serem reconeguts com a útils si només hi anem de visita i no ens veuen lluitant i treballant colze a colze, dia a dia.

Crec que encara és necessària una alternativa catalana d’esquerres que pensi des de Catalunya i decideixi des de Catalunya, profundament transformadora que tingui mentalitat i experiència de govern. D’esquerres, catalanista, ecologista, feminista i europeista. El PSC compta amb persones molt valuoses que poden revifar-lo i reconstruir-lo. Penso ajudar-les per continuar sumant, amb orgull socialista. I amb optimisme que no tenen els qui se’n proclamen de paraula sinó els i les qui el practiquen lluitant cada dia per causes nobles.