Xavier Sabaté Ibarz

La ciutadania demana canvis al PSC en tots els terrenys: en les polítiques, i en les formes de relacionar-nos amb la gent però també en els lideratges. Ho ha fet molt sovint darrerament. En cada contesa electoral. Si no ho escoltem i continuem instal·lats en la nostra zona de confort, no entendran per què no acomplim els canvis que anem prometent i que sempre demorem.

Els homes i dones que encara ens voten – cada cop gent més gran  i desanimada -, però sobretot les catalanes i els catalans que abans confiaven en el PSC, que manifesten la seva disposició a tornar a confiar en nosaltres, no ho faran si no seguim aquella màxima que diu “ si vols resultats diferents no facis el mateix “. I les noves generacions tampoc.

I és que la gent d’esquerres vol avui en dia que siguem alguna cosa més que representants seus instal·lats als despatxos de les institucions o a les seus del partit. Volen persones aliades, al seu costat per lluitar colze a colze contra els nous abusos, els monopolis, la dictadura dels mercats financers, energètics , farmacèutics, dels grans mitjans audiovisuals, del control del consum.

La ciutadania espera també del PSC que qui vagi al davant hagi demostrat compromís en la lluita però  també capacitat de govern. I Núria Parlon igual es posa darrere una pancarta contra una línia d’alta tensió  com resol una situació de pisos ocupats o de desnonaments. O impulsa una acció contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat i aconsegueix que la UE la reconegui i la seleccioni com un projecte dels més importants.

Una persona que entengui quins són els sectors més dinàmics i transformadors de la societat del segle XXI, emprenedors de l’economia circular, cooperativa, de la transició energètica i verda, de la sanitat complementària que planta cara als monopolis privats, de la nova educació.

Una persona que cregui en el nou paper del sector públic perquè el capitalisme ha canviat profundament i hem d’establir unes noves regles del joc diferents de les que vàrem establir la socialdemocràcia als anys 50 per assolir l’estat del Benestar que la dreta redueix i mercantilitza.

Ens reclamen una persona líder capaç de teixir complicitats, de relacionar-se i de fer–se respectar per les seves idees i la seva coherència, capaç de plantar cara quan és necessari i de ser dialogant com a líder d’un partit de govern. Una líder reconeguda que no ha de caure necessàriament simpàtica als adversaris sinó que ha de ser respectada i valorada per la seva fermesa, perquè tingui clars idees i aliats.

Volen una persona que defensi sense complexos una Catalunya que, com a nació, vol tornar a decidir el seu futur com ho ha acabat decidint sempre en democràcia, votant un nou acord amb la resta d’Espanya i no recorrent una via unilateral que ja fa sis anys que dura i ens fa perdre prestigi, oportunitats i temps que hauríem de dedicar a una Catalunya de la qual ens poguéssim sentir més orgullosos.

Desitgen que els oferim un PSC més obert i plural. O correm el risc d’obrir-nos per tornar a ser el PSC que aixoplugava diferents sensibilitats de l’esquerra o cada cop serem més petits. Ignorar que a Catalunya altres forces d’esquerra ens han fet el sorpasso i mirar cap a una altra banda, justificar quan perdem eleccions que hi havia una enquesta que pronosticava pitjors resultats, esperar passivament que amaini la tempesta mentre anem perdent suports, no porta enlloc

Una persona que no esperi directrius, és a dir, que impulsi un PSC amb personalitat pròpia tant davant dels lobbys influents com del partit federal amb qui si les seves derives continuen allunyant-se dels propòsits que vàrem acordar conjuntament, haurem de revisar el protocol de relació que vàrem signar fa trenta-vuit anys.

Una persona d’esquerres, feminista i ecologista que és capaç de contribuir a un nou catalanisme de progrés al servei únicament de les persones i que ofereixi garanties d’uns bons resultats electorals quan ens haguem d’enfrontar a unes eleccions en què les candidates i els candidats de la resta de partits s’han renovat i sintonitzen amb àmplies capes de la població que nosaltres hem d’aspirar a representar. El PSC també mereix uns bons resultats electorals i Núria Parlon els pot obtenir com ja ha demostrat.

En definitiva, una líder que cregui que un altre món és possible com va dir a la seva campanya electoral que li va merèixer la majoria absoluta i que lluiti per aquest nou món sense el conformisme en què els ciutadans pensen que ens hem instal·lat.

Aquesta Espanya que tant sovint ens dóna mostra de casposa i mediocre a través de la dreta concentrada tota ella ( inclosa l’extrema ) en el PP , no para de proporcionar-nos sorpreses.

En qualsevol país dels que Espriu va deixar escrit que s’hi hauria volgut allunyar / exiliar , quan les eleccions no donen majoria absoluta, el partit guanyador es disposa a arribar a acords i per això sap que haurà de fer algunes cessions. Alemanya i Suècia són dos exemples paradigmàtics.

Al primer la sra. Merkel va cridar de seguida els socialdemòcrates i van decidir crear una comissió de cinquanta persones expertes que van estar durant tres mesos. Amb absoluta transparència, cada dia la ciutadania podia seguir a través dels mitjans de comunicació el curs de les negociacions en els temes vitals per Alemanya: les pensions, la transició energètica, l’educació….. Encara els socialistes de l’SPD van acordar sotmetre a consulta de la militància el resultat del programa de govern conjunt acordat i aquesta el va ratificar per més d’un setanta per cent.

A Suècia, al desembre de 2014 el govern socialdemócrata va anunciar que avançaria les eleccions perquè no hi havia manera d’aprovar els pressupostos. La coalició que havia establert amb els verds desprès de les eleccions celebrades dos mesos abans era insuficient. Això va ser rebut com un veritable drama per l’opinió pública en un país que no avança eleccions des de fa més de cinquanta anys . Els suecs saben de la paràlisi que suposa per a un país qualsevol convocatòria electoral i com sovintejar eleccions contribueix a aturar projectes públics i privats, afavorir inestabilitats institucionals, econòmiques i jurídiques. De manera que tots els sectors socials van reclamar un acord entre el govern i l’oposició. I va ser així que la resta de partits van arribar a un acord a partir del qual es van desconvocar les eleccions i es van pactar uns pressupostos fins al 2022, és a dir vuit anys durant els quals tothom sabrà a Suècia com planificar les activitats econòmiques, socials, mediambientals o laborals i legislatives; els inversors també sabran que no hi haurà incerteses ni inseguretats de cap tipus i els sindicats com negociar. I van acordar coordinar les polítiques sobre pensions, defensa i energia. també va establir que el primer minstre Stefan Lofven respectava el pressupost que presentès l’oposició per al 2015, encara que podía fer alguns canvis a mig exercici.

S’ho imaginen aquí això ? Aquí el PP ha jugat des del primer moment a xantatges diversos com unes noves eleccions i als xantatges de projectes paralitzats com la pròpia administració pública fins a los premios nacionales de Cultura, la transposició de directives europees o – agafeu-vos tarragonins i taragonines- una dotzena de milions d’euros per acomplir el compromís de l’Estat amb els Jocs Mediterranis del 2017.

Estem parlant d’un esdeveniment de carácter internacional dels quals no va sobrats Espanya i que s’ha de celebrar a Catalunya, cosa que li hauria d’anar bé per reconciliar-se de tanta agressió a la nostra llei máxima que és l’Estatut , a la nostra cultura i llengua, als nostres recursos econòmics. Doncs no, prefereix fer-ho, com va dir Arias Cañete amb el PHN l’any 2000, ja saben, por cojones, encara que sigui trencant el PSOE – incomprensible que es deixin trencar aquests però ja en parlarem un altre dia -desestabilitzant així tot el sistema institucional.

Però rererint-nos a casa nostra, els tarragonins i les tarragoonines encara hem de suportar aital afront tenint-los al govern municipal on hi són precisament perquè van dir que era la manera d’assegurar la participació de l’Estat en els JJMM 2017. Au va ¡¡ O ho solucionen o se’n van un altre cop a l’oposició d’on no haurien d’haver sortit.

Perquè es poden riure de nosaltres, però pensar que no ens adonem de la burla i que ens mamem el dit ja seria massa.

Defensar les primàries només per quedar bé no va amb els socialistes. Les impulsem com un mecanisme d’igualtat d’oportunitats de cada persona afiliada, com una forma de fomentar la regeneració i, molt important, com a eina per obligar-nos a respondre a la pluralitat i diversitat de sensibilitats ciutadanes que volem representar.

Envejo els companys i companyes del PSF que en les darreres primàries presidencials del 2011 van poder gaudir d’amplis debats i propostes al voltant dels cinc candidats i candidates que van ser votats en primera volta i dels dos que quinze dies més tard ( François Hollande i Martine Aubry ) ho van ser en segona. Tal va ser l’interès de la ciutadania francesa que més de dos milions sis-centes mil persones van acudir a votar en la primera volta i aquesta xifra encara es va incrementar en dues-centes mil persones en la segona.

El PSF va oferir així als francesos i les franceses la possibilitat d’atansar-se als debats i veure propostes diverses sobre els problemes que els afecten. I estic convençut que si no s’hagués donat aquesta diversitat de candidats i candidates ni s’hauria aconseguit aquesta xifra de participació ni el PSF hauria pogut presentar-se com representatiu de tants francesos i franceses.

El PSC ha estat ja des dels seus inicis una amalgama i unió de sensibilitats diverses des de l’esquerra. El vàrem fundar gent que proveníem del PSC-R, FCPSOE, PSC-C, PSP, PPC, ERC, POUM i encara col•lectius llibertaris, altres provinents del cristianisme progressista o de la Renovació Pedagògica. El PSC ha d’aspirar a tornar a ser representatiu d’amplis col.lectius ciutadans que lluiten per l’emancipació social, per la igualtat d’oportunitats i per preservar un Planeta en procés d’autodestrucció. Núria Parlon així ho ha expressat en la seva valenta decisió de presentar-se a dirigir un PSC on ha de tornar gent i incorporar-se gent nova.I això no s’aconsegueix avui dia si el propi Partit no es manifesta divers i plural a l’hora d’escollir els seus principals representants interns i públics.

Per això no només no ens fan por les primàries sinó que les considerem imprescindibles i en donem exemple.Les persones afiliades i simpatitzants expressen les seves preferències votant i a mi no em passa pel cap cap risc de divisió ni de confrontació. Ni ha existit en el passat ni existirà en el futur a no ser que hi hagi qui s’hi entesti i no ho veig.

Un PSC, doncs, que torni a ser gran desprès que ens hem empetitit tant. La Núria diu amb raó que només podrà ser gran si és divers i plural i el vol així, com estic segur que el volem  la immensa majoria de persones que ens sentim socialistes, amb carnet o no, per ser útil a les persones fent aliança amb elles considerades individualment i  també i sobretot quan s’organitzen en moviments socials.

És a dir, anar més enllà de la representació de les persones per esdevenir aliats permanents superant la distància que perceben els ciutadans i les ciutadanes de la política.Vaig sentir això de la Núria dijous dia vuit de setembre als jardins Ernest Lluch de Santa Coloma quan ho explicava a la premsa i em va sonar i semblar molt bé. I vaig pensar que, de fet, ella ja ho practica a Santa Coloma fent d’alcaldessa. I ho porta fins al punt que el seu compte de twitter es titula Parlon#apeudecarrer i el més important, que en la seva pràctica quotidiana, consulta amb els ciutadans i les ciutadanes no només les grans qüestions sinó totes aquelles que afecten la quotidianitat de les veïnes i veïns.

Un PSC, doncs, al costat de la gent, no al davant. I on line, sense interrupcions. Un PSC que lluita colze a colze amb les persones , exigent amb els poderosos, compromés amb les necessitats que al llarg de la vida tenen la immensa majoria de persones.Un PSC que la ciuitadaia ha de tornar a percebre útil perquè pren les seves decisions  amb coherència i valentia i amb la màxima ambició per Catalunya que vol dir el millor per la seva gent, és a dir, una Catalunya que té en les seves polítiques econòmiques i socials la mirada posada en les persones.

Aquest és el PSC gran que espera la gent. I per assolir-lo cal un canvi que no pot ser només de paraula sinó real. Un canvi que com em deia un restaurador del Delta de l’Ebre aquest estiu ha de ser “ un canvi que es noti “

Aquest dijous he fet un nou amic. Té 10 anys i es diu Oscar. Com que llegirà això, escriuré de forma que ho pugui entendre però us asseguro que comprén les coses encara que estiguin escrites per a persones grans.

Vaig sentir parlar d’ell un dia que, en acabar de dinar amb el seu pare a La Pobla de Mafumet, em va demanar d’anar a la sortida de l’escola on Oscar ha fet cinquè per ensenyar-li el cotxe elèctric. “ Óscar està molt conscienciat amb el medi ambient , li he dit que avui dinava amb un amic que té cotxe elèctric i m’ha dit que li agradaria veure’l “, em va dir el seu pare. Però aquell dia no el portava i em va saber greu.

Així que dijous que vàrem coincidir visitant la Muralla romana de Tarragona vaig estar molt content de conèixer-lo i li vaig dir que, en acabar , l’invitava a veure i carregar el cotxe elèctric al concessionari de la Nissan a Torreforta. I dit i fet, els seus pares i el seu germà Àlex ens van seguir i ell va pujar amb mi. Pel camí vàrem parlat de moltes coses i em va deixar literalment al·lucinat quan em va dir que un estudi d’uns científics americans ha demostrat que la capa d’ozó s’està regenerant ( aquesta precisió de llenguatge utilitza l’Óscar ). Em vaig quedar parat i li vaig explicar com , en canvi, a la troposfera que és la capa baixa de l’atmosfera, ara a l’estiu tenim episodis d’excés d’ozó per culpa dels gasos que desprenen cotxes i camions que s’afegeixen a un nivell molt alt d’insolació .

També vàrem parlar del casal d’estiu on va, de com els van castigr l’altre dia tres hores sense sortir perquè dos nens es van barallar, dels estudis … de com li agraden les mates, l’educació física i la música i tocar la flauta així que vàrem acabar cantant junts l’Himne a l’Alegria de la novena simfonia de Beethoven amb notes que ell sap tocar a la flauta. Ell ho fa en sol major: si, si, do, re, re,do, si. la , sol, sol, la si, si, la,la….

En arribar em va ajudar a connectar el cotxe al carregador ràpid mentre em feia preguntes i li explicava que aquests cotxes no contaminen, l’autonomia de la bateria, l’absència d’oli i filtres, i altres avantatges com la gratuïtat d’alguna autopista i de les zones blaves.

També vàrem compartir l’admiració pel joc del Barça i el no saber on juga ara Valdés. Però també per la música i els avantatges de sentir i tocar un instrument.

Ens vàrem acomiadar parlant de la possibilitat de tocar un dia tots dos alguna peça, la meva recomanació que no deixès la música i que continués preocupant-se pel medi ambient perquè és – ell ja ho sap – un dels principals problemes que tenim ara al món on vivim.

L’Óscar és una persona ja compromesa i estic convençut que ho continuarà essent. Tinc nas per saber qui té el cuquet de la preocupació social i qui no i l’Óscar el té ben actiu.

Així que no he pogut resistir la preocupació d’escriure-ho. Perquè vegi que hi ha gent que ja l’admirem ara i que esperem d’ell que continuï lluitant per un planeta millor.

L’Óscar és el símbol de l’esperança d’un planeta més saludable i respectat. Confiem que hi hagi molts Óscars . Llavors estarem salvats

Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.

Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions i anem pel mateix camí.

Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar.
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).

 
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.

No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.

 
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé  la situació actual.Aquest és el meu humil pensament.

 
(1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡

Els qui portem ja quatre anys treballant en positiu per l’ampliació del CRT de Vila-.seca i Salou, no podem deixar de sorprendre’ns  quan aquests dies el vicepresident del Govern sr. Junqueras afrma que és un projecte nou i que s’ha enterrat el de 2012.

Naturalment que el de 2012 impulsat per Veremonte pel sr. Bañuelos ja és història. Però el vàrem enterrar el 30 de març de 2014 quan al Pretori de Tarragona els srs. Artur Mas i Pere Navarro , en presència de l’alcalde de Tarragona signaven un singular acord sense precedents. En efecte, el President de la Generalitat  de CiU i el cap de l’oposició del PSC es comprometien a impulsar el projecte de l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou.

Els compromisos que allí es van contreure va donar com a resultat dos mesos desprès ( 10 de juny ) el Parlament aprovés la modificació de la Llei 2/1989 de Centres Recreatius Turístics (CRT) ampliant i regulant noves activitats i la possibilitat de noves inversions en el territori amb l’objectiu de millorar l’oferta turística i desestacionalitzar la demanda. Aquella llei que el sr. Junqueras va votar negativament continua vigent i és la que sustenta la inversió. És la llei que modificava també la taxa del joc – que no la resta dels impostos que es pagaran com qualsevol altra activitat empresarial – . També aquesta taxa fou especialment combatuda pels qui ara sembla que l’accepten.

I producte d’aquell acord Mas- Navarro, vàrem  treballar conjuntament Govern i PSC perquè mesos desprès ( juliol de 2015 ), s’aprovès inicialment el Pla Director Urbanístic. Per destacar només dos elements, els habitatges continuaven essent els 2440 previstos malgrat que se’ns havia acusat que es multiplicarien per no sé quan i l’àmbit d’hotels, zona comercial i casinos sumava un milió de metres quadrats. El Pla era molt més assequible i molt diferent de com l’havíem trobat.

Doncs bé, les modificacions d’ara són des del nostre punt de vista menors : els casinos passen de representar el 6 % al 4%, els usos hotelers ( els que més s’han reduït  i és una llàstima perquè són els usos que més llocs de treball generen ) un 30 % i una quantitat similar la destinada a pàrquings en superfície. Per tant no estem parlant de cap projecte nou ni des del punt de vista de la llei ni dels impostos sinó del projecte que ja havíem pactat el govern i el PSC amb alguns retocs.

Però més enllà de la qualificació que vulgui donar-li el vicepresident del govern català que ja veiem que accepta el model amb un any de retard que hem perdut, l’important és que ara té més consens amb la seva aquiescència. I si no ho torna a espatllar la inestabilitat política – a l’octubre tenim una moció de confiança – podríem veure màquines a finals de l’any que ve.

Per la nostra banda, no podem parar. Ara ens ocuparem que l’adjudicació sigui a operadors que ofereixin garanties, que al territori s’engeguin els processos de formació dels futurs treballadors i treballadores i estarem amatents a la qualitat de l’edificació i la seva relació amb l’entorn  així com el tractament d’aigua, energia i residus. Hem de ser exemplars en l’eficiència, estalvi i ús d’energies renovables .

Finalment, som els pares de la idea de destinar l’u per cent de tota la inversió a finalitats socials. Aquest va ser el darrer aspecte que vam negociar en l’anomenat acord del Pretori de 30 de març del 2014 al qual hem fet referència. Així que també ens hi dedicarem molt especialment .

Sembla que n’hem sortit  però gosaria encara fer una crida a la responsabilitat perquè sigui quin sigui el devenir polític, inestabilitats incloses, ens conjurem tots plegats perquè el projecte tiri endavant. Hem demostrat que per la nostra banda i especialment per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, no quedarà.

Quan els contraris al dret a decidir recorden com va sorgir l’expressió (una ximpleria que ens vam inventar” segons l’ex-director de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines)  a continuació afirmen que tampoc no existeix aquest dret en cap codi legal expressat així. Llavors no puc més que recordar que la història del dret efectivament comença amb el zero i que poc a poc s’han anat afegint drets en la mesura que els ciutadans i/o els pobles els han anat conquerint. És obvi que l’home i la dona primitius no tenien més que la força bruta per reinivindicar els seus desitjos i que amb el decurs del temps els drets individuals i col.lectius han anat prenent forma als codis o als corpus legislatius que estableixen els tribunals

Per posar un exemple ben recent, el dret a l’accés a l’aigua i al sanejament no ha estat reconegut per l’ONU fins al juliol del 2010 just ara fa sis anys. Ningú avui ja no discuteix que és un dret i dels primers. Què li hauríem dit a  algú que cinc minuts abans d’aquest reconeixement hagués al.legat que com que no era un dret reconegut no existia ? Que les administracions no havien d’assegurar l’aigua a tots els ciutadans ? Què va canviar en cinc minuts ? Simplement que es va donar forma legal a un dret llargament reivindicat i assumit per amplíssimes capes de la població.

El mateix podríem aplicar al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur i la seva vinculació a l’estat Espanyol. Perquè la constitució de 1978 diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, és això intocable ? Per sempre ? Pels segles dels segles ? Crec que de facto ja s’ha modificat, perquè la cessió de sobirania a Europa ja ha deixat sense validesa aquest article segon de la constitució espanyola .

Però si els ciutadans de Catalunya , per una majoria molt àmplia – i totes les enquestes diuen que és molt àmplia i els partits majoritaris de Catalunya així ho defensen – defensen  que volen decidir , què s’ha de fer ? Impedir-ho a cops de llei i de decrets i de denúncies als jutjats ? Tota la vida ?

Em sembla absurd. Però inclús des d’aquest absurd, què tal si canviem l’expressió  i li diem “ voluntat de decidir “ . Algú dirà que no existeix tampoc ?  Doncs això existeix i no cal que sigui reconegut en cap codi legal : els catalans i les catalanes , o al menys una amplíssima majoria entre els qui em compto, tenim la voluntat de decidir amb qui volem establir relacions i de quina manera. Suposo que la voluntat no cal que es reguli ni consti enlloc, oi ?

I és la voluntat la constitutiva d’una nació segons el  meu parer. Perquè per molta història i llengua pròpies, , si no hi ha voluntat de ser una nació, aquesta no existeix. I sensu contrari, per molt que a un poble se li vulgui negar la característica de nació , ja pot cantar Rita la cantadora, que aquesta ho serà si els seus homes i dones ho volen. Per això la voluntat és determinant.

Es discuteix molt des de fora de Catalunya si ho som o no sense tenir en compte la nostra voluntat de ser-ho que ha existit, existeix i  crec que existirà per molts anys.

Se’ns acusa de vegades als qui defensem aquestes tesis, que som nacionalistes. Tres apunts sobre això:

Als meus amics i amigues alcaldes els dic que són els més nacionalistes del món. Perquè fa molts anys que els escolto  i no sento més que cants a les glòries de la seva ciutat, als seus valors – es veu que els tenen diferents dels veïns -, els sento cridar als estadis esportius, de vegades de forma molt primària per no emprar altres adjectius, i els “ visca “ la seva ciutat l’estenen de forma poc cartesiana al sant patró o a la Verge que els empara, tenen himnes i banderes intocables en llocs preeminents . I a cada campanya electoral se’ls sent dir allò: “ per mi, Terrassa ( o santa Coloma o Sabadell o Barcelona…… ) és la meva prioritat i està per damunt de tot i de tothom. Unes expressions que si en lloc del nom de la seva ciutat hi posessin Catalunya o Espanya ens agafaria una certa por.

En segon lloc, no em cansaré de dir mai que no sóc ni seré nacionalista perquè posar la nació , encara que sigui la catalana, per damunt de tot ( per tant també per davant de les persones ) no ho faria mai. Defensar això ha portat conseqüències molt perilloses a la Humanitat.

Finalment, com vaig dir dissabte al Consell Nacional del PSC , els catalans hem de decidir nosaltres mateixos però el primer problema és com ens enfrontem a la dictadura dels mercats. Per tant, reivindico la nació, la voluntat de la majoria de catalans i catalanes de decidir què volem que sigui Catalunya i amb qui es relacioni, però aquest no és el principal problema. I els qui irresponsablement fa sis anys que ens han posat en un carreró sense sortida seran responsables davant la història però com que això és futur, farien bé en començar a assumir les seves responsabilitats ara mateix i rectificar.

Cal refer un catalanisme ambiciós en què l’ambició no sigui la de la independència exclusivament – que qui la vulgui defensar té tot el dret i legitimitat -. Però des de posicionaments d’esquerra, la màxima ambició és la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta és la llibertat de Catalunya. Dit d’una altra manera, no hi haurà llibertat de Catalunya sense alliberar-nos de les dictadures dels mercats que abans esmentava. Si em demostren que lluitant per la independència s’aconsegueixen avenços en la llibertat dels catalans i les catalanes, m’ho escoltaré més. De moment només som a un cul de sac i les coses a pitjor per la ciutadania.

Els socialistes pensem que podem aconseguir una millor Catalunya ( i per tant pels homes i dones que hi viuen ) des del federalisme. Però també crec que hem de manifestar a la ciutadania que tenim la voluntat de decidir-ho tots els catalans i les catalanes plegats i de forma lliure, legal i acordada. No des de la irrespoonsabilitat que suposa la unilateralitat

Publicat també al digital El Circ de Tarragona el 4 de juliol de 2016

Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada. Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és perjudicar-se a si mateixos…. I és cert que no seríem on som si Podemos no hagués votat amb el PP en contra de la investidura de Pedro Sànchez. això el perseguirà tota la vida i no entenc com no assumeix la seva responsabilitat i posa a dispocició del seu partit el seu càrrec. M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -. No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres. No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A  no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos. Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies. Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.

publicat al digital Tarragona 21 el 23 de juny de 2016

Falten poques hores per escollir les persones que ens representaran durant quatre anys al Congrés dels Diputats i el Senat d’Espanya.

Crec fermament que els arguments que ens haurien de fer reflexiona sobre la orientació del nostre vot és pensar qui defensarà millor els nostres interessos com a persones durant aquests propers anys i els que s’atansen. Al menys un servidor no es fixa ni en els contraris, ni en el passat, ni en baralles entre territoris.

A mi, com penso que a la majoria de persones em preocupa com sortim d’una crisi que no és només econòmica sinó de projecte humà, de com es restableix la dignitat de les persones en un món dominat per les xifres de creixement dels guanys de les grans corporacions que són les que dominen el planeta on vivim fins al punt que l’arriben a posar en perill.

Hem dem mirar doncs el partit que més defensi els interessos de les persones que són els seus drets viure amb dignitat

Els ciutadans estem preocupats en primer lloc per la seguretat i la nostra integritat física: la violència del terrorisme però també la inseguretat ciutadana. Jo vull un partit que garanteixi polítiques de progrés i d’interculturalitat internacional, que no estigui sotmès als interessos d’indústries de l’armament i no busqui la confrontació a través de guerres així com el desenvolupament de tots els pobles.

Però la seguretat s’ha estès a altres riscos que un govern ha de garantir: la preservació del clima i la lluita contra el canvi climàtic que posa en perill ja vull la nostra vida amb milions de morts prematures cada any per culpa de la contaminació com explica la OMS a la seva pàgina web que tothom hauríem de tenir present cada dia. Això passa al nostre país també amb xifres també esfereïdores.

Necessitem també un govern que ens defensi de les amenaces contra drets ja reconeguts però conculcats pel mercat i els governs que segueixen les seves exigències: el dret a la salut i a l’educació, a la protecció dels infants i dels grans o de les persones que tenen capacitats diferents a les de la majoria per tirar endavant.

Un govern que tingui clar que vivim en una societat híper-medicalitzada que no atén la salut de cada persona sinó que l’interès dels balanços de les indústries farmacèutiques són els únics que importen i no l’interès dels ciutadans .

Un govern que tingui cura dels aliments que es posen al mercat i promogui aquells més saludables i els més propers perquè també així es defensa la nostra pagesia i el seu futur.

Un govern que ens defensi en tant que consumidors de serveis que ja són considerats com a drets ( l’aigua des del 2011 o l’energia que ho serà aviat ). Els governs d’ara i en endavant hauran de garantir que l’aigua és un bé públic i un dret i que l’energia del futur ha de ser neta com ara passa amb els combustibles fòssils i no comportar perill com amb l’urani. I que promogui que tothom pugui aprofitar el sol, el vent, el subsòl o la fuista dels boscos. El govern que treballi per posar aquests bens bàsics a l’abast de tothom i eliminar els monopolis .

La feina i l’habitatge són també condicions per una vida digna. Recollits com a drets a la major part de les Constitucions ( també la nostra i el nostre Estatut vigent ), és evident que els darrers anys hem vist que també han estat objecte d’especulació en detriment de la vida.

L’accés a l’educació i a la informació ( digital inclosa ) no poden ser elements de desigualtat com tampoc ser dona o l’orientació sexual de cadascú. Per tant, el govern ha de ser particularment promotor de mesures que eradiquin aquestes situacions desiguals encara vigents.

Mai més una economia pensada en els balanços i sí en les persones. Naturalment ha de ser viable però tenint com a centre les persones , la seva dignitat i preservant el futur del Planeta i tota la diversitat d’éssers que hi vivim. Una economia verda i tecnològicament avançada que tingui en la investigació un pilar fonamental.

En definitiva necessitem un govern que practiqui una nova política basada no en administrar els vots durant quatre anys sinó en el contacte permanent amb els ciutadans per fer el canvi conjuntament. Els diputats i els governs no poden continuar essent representants només sinó també i molt principalment, defensors dels drets i de la igualtat de possibilitats . És adir, diputats i governs al costat dels homes i les dones que també han de compartir el poder, ” empoderant-se”. La lluita des de la política en solitari és insuficient avui dia. Prometre que es faran coses sense reconèixer que des de la política exclusivament no es poden dur a terme ja no s’ho creu ningú. El canvi que necessitem s’haurà de fer conjuntament amb els homes i les dones que tinguin ganes de lluitar i de compartir el poder.

I un govern que resolgui d’una vegada la vocació secular de decidir per nosaltres mateixos els catalans i les catalanes des de la nostra nació. També m’atreveixo a qualificar aquesta demanda com el desig d’una vida més humana perquè és des de la nostra comunitat que ens volem projectar cap al futur i volem construir una vida digna i solidària amb els altres pobles d’Espanya i del món. Així ho entenem al menys des del catalanisme d’esquerres.

En definitiva, una vida més humana que només podem aconseguir entre la gent de progrés i de lluita. Aquesta és la gent d’esquerres, fins i tot la gent que té com a objectiu superar els socialistes. Però sincerament, qui m’ho garanteix és aquella opció d’esquerres que combina la lluita de cada dia al si de la societat amb la capacitat de govern que vol dir de generar consensos sempre que sigui possible. I aquesta opció és l’opció socialdemòcrata. Ara n’hi ha que s’hi reclamen. Si un dia demostren que ho són més enllà dels platós de televisió i de les xarxes potser m’ho creuré. De moment prefereixo el Partit Socialista. Amb el seus errors – que n’ha tingut com tota persona o organització humanes -. Però de paradisos idíl.lics ja en sento molts – a Catalunya també – i prefereixo projectes ferms, ambiciosos per difícils que siguin però viables.