Els enemics de Catalunya

De tant dir-ho i repetir-ho, alguns s’han arribat a creure que l’enemic de Catalunya és “Madrid”. Els dirigents de CiU els primers. Els interessa molt. No sigui que parlem de la seva descarada política de dretes en contra de la classe treballadora i mitja.

Però els nostres enemics són tots aquells que impedeixen o dificulten les possibilitats de desenvolupament de la nació catalana que vol dir de tots i cada un dels catalans i catalanes considerats individualment. si bé és veritat que a “Madrid” n’hi ha que no ens estimen gaire com demostra el PP tant quan és a l’oposició – impugnació de l’Estatut, campanya contra el català, etc. – com quan governa, els catalans tenim molts més enemics que no pas “Madrid”.

Començarem pels de fora: Els qui darrerament han convertit els aliments en objecte d’especulació a diverses borses i principalment a la de Xicago on es decideixen els preus dels cereals que encareixen els nostres menjars i els aliments dels animals. A aquests veritables voltors ningú no els diu res per acumular stocks criminalment, condemnant a la mort per gana a milions d’humans i encarint també als catalans els productes de primera necessitat; els monopolis de l’energia i altres matèries primeres que manipulen els preus i quan els enxampen els imposen sancions multimilionàries per; els responsables del canvi climàtic que han fet que ja a l’abril els catalans ja vàrem esgotar els recursos que ens correspondrien del Planeta per a tot l’any; la gran banca internacional i les agències de rating, responsables en primer grau de les bombolles que produeix el capitalisme com la immobiliària que desprès hem de pagar els ciutadans; alguns mitjans de comunicació internacionals que seleccionen al dictat i manipulen el que els sembla saltant-se tota ètica professional i cívica; els grans laboratoris farmacèutics que decideixen investigar i fabricar medicaments només si són rendibles; les grans asseguradores que pressionen – i acostumen a tenir èxit – els governs perquè es privatitzin els serveis i elles puguin viure a costa de la salut de les persones; les jerarquies d’algunes esglésies que impedeixen la llibertat de les persones i no es comprometen amb les persones més necessitades com manen gairebé tots els déus.

Però a casa també en tenim d’enemics. No són de fàcil identificació perquè disposen de potents mitjans per fer-se invisibles o, allò que és més intel.ligent, distreure el personal amb el tema de Madrid i altres temes. Alguns són els delegats dels enemics de fora que hem esmentat abans. Altres fan coses lletges com emportar-se els diners a altres països; o els qui no volen invertir aquí perquè no és prou rendible, els qui tenint molts recursos no aporten i influeixen en els governs perquè no els facin aportar; els qui poden construir i fer país amb iniciatives pròpies i defugen la seva responsabilitat i no han llegit que les nostres lleis màximes diuen que ha d’aportar qui més te. Els qui només pensen en retallar i no en ingressar havent maneres de fer-ho, els qui roben d’institucions culturals i musicals, els insensibles a les dificultats dels altres, a la seva salut a la seva educació i a la igualtat d’oportunitats. Els qui no els importa que tinguem una Catalunya sense energia, sense aigua, sense institucions financeres, un país dels més nuclearitzats del planeta; els qui juguen a l’especulació, insensibles a la competitivitat del nostre sistema productiu … Els identificareu perquè acostumen a embolcallar-se amb la senyera, cridar el nom de Catalunya més que ningú i poc el nom dels qui hi viuen. Així creuen i ens volen fer creure que ja són patriotes. Pensen que no els tenim identificats perquè com Ballot han cregut allò de “puix parla en català Déu li’n do glòria”. Però nosaltres creiem més en allò que digué Joan Fuster “puix parla en català, vejam a veure què diu”

Tots aquests enemics són aquells que impedeixen la sobirania de Catalunya, és a dir, dels catalans i catalanes. Combatre aquests adversaris és la nostra obligació, la dels i les qui volem la màxima sobirania i capacitat de decisió dels catalans i les catalanes

Quan aquells que reclamen la independència política de Catalunya respecte d’Espanya entenguin que Espanya ja decideix poc sobre els nostres afers i qüestionin i reclamin i s’indignin també pels veritables enemics de Catalunya, potser els començaré a entendre. Avui cap país no pot considerar-se sobirà mentre no subordinem els veritables poders als interessos dels ciutadans. Això passa, entre altres coses, per un nou gran Estat Europeu. I els actuals estats i nacions hauran d’adequar la seva també nova organització a aquesta realitat. En definitiva, la separació d’Espanya no és sinònim de sobirania. Perquè la sobirania no és només la de la nació sinó principalment la de les persones, la que els permet tenir assegurat un projecte de vida autònom, propi i sense esclavatges.

I com que queda molta feina per fer, entre altres coses per la incomprensió i falta de voluntat dels actuals estats, un servidor, sense deixar de perseguir un tracte fiscal molt més just de Catalunya amb Espanya, prefereixo dedicar-me a allò que de veritat ens pot solucionar alguna cosa: un estat europeu sense el qual no tenim futur econòmic ni social. Perquè estem tan malament que hem de parlar més de supervivència que d’independència.

No ens salvarà Espanya, d’acord; es queda massa diners dels catalans, d’acord també. Però ja podem solucionar el dèficit fiscal i aconseguir fins i tot la separació d’Espanya que no tindrem salvació sense un veritable Estat Europeu amb sistema financer propi, fiscalitat comuna, polítiques mediambientals sostenibles i sobretot, socials que assegurin la cohesió també europees. Perquè no hi pot haver alliberament nacional sense alliberament social, independència de Catalunya amb catalans esclaus de tants amos i enemics que avui patim com mai.