Benvolgut Jordi,
Ara ja no t’ho podré dir. O potser sí; perquè, de fet, t’ho estic dient. En les moltes vegades que hem parlat, que ens hem trobat, que hem coincidit, en actes, reunions, sopars o simplement passejant pel carrer, sovint ha aflorat l’intent d’explicar-te una cosa i mai no he acabat de fer-ho. Algun ressort púdic m’hi ha posat traves i, com acostumo en similars circumstàncies, ho he deixat per a més endavant.
Ens coneixíem de fa molts anys. Tants, que de vegades em fa la impressió que hem viscut més d’una vida. La primera, la més llunyana, és la que ens apropava en la lluita contra el franquisme. Ens hi vam abocar molt, amb il·lusió i esperança. Tu eres un parell d’anys més gran. Anaves més avançat. Quan jo tot just abandonava l’adolescència, tu ja formaves part del secretariat de l’Assemblea de Catalunya. A les primeres eleccions democràtiques, acompanyaves la Berta, llavors candidata a les llistes d’Esquerra de Catalunya.
Passen els anys i coincidim novament com a persones preocupades i dedicades, professionalment, a la llengua, cadascú en un lloc diferent. Tu acabaràs fent cap a l’institut de Campclar. Tot aquest període me’l miro de lluny. Mentre alguns intentem començar una carrera literària amb obra pròpia, tu et dediques a adaptar, per al públic jove, textos clàssics, sobretot medievals. Llavors ignoràvem que estaves treballant l’ofici sobre la plantilla dels grans mestres.
Per això em va sorprendre, i aquí és on començo a dir-te el que fa temps que t’havia d’haver dit, que aquell treball que vaig defensar com a membre del jurat del premi Ciutat d’Alzira de 1994, aquella novel·la titulada Un dia en la vida d’Ishak Butmik, eres tu qui l’havia escrit. M’havia agradat molt, aquella novel·la. Per això vaig defensar-la, contra l’opinió en principi majoritària del jurat. I, amb la col·laboració d’un altre membre, els vam convèncer. En saber que era teva me’n vaig alegrar mentre em preguntava com pot passar-se d’adaptar textos medievals a escriure una novel·la tan moderna com aquella. Jo havia guanyat el premi l’any anterior. Al costat de la meva novel·la, la teva em semblava enorme. I em van venir ganes d’escriure com tu.
Presentació d'El cadàver sense nom, de J. Tiñena, novembre de 2016 (Foto: T. León).
Que allò que havia passat aquella nit a Alzira no era una flor isolada, ho vas anar confirmant els anys que vindrien. A diferència de molts de nosaltres, inconstants, desiguals, moguts per rauxes i aturades, tu vas anar construint una obra sòlida i coherent. La dedicació a la literatura ens va anar apropant, sobretot en aquell període en què tots dos, junt amb uns quants més, en el marc del col·lectiu Escriptors del Camp de Tarragona, intentàvem que la veu literària d’aquestes comarques es deixés sentir.
La teva, a través dels teus personatges, s’ha sentit molt. Aquests personatges continuaran amb nosaltres per mantenir-te viu.
(Una versió d’aquest article va ser publicada a Diari de Tarragona, el 26 de març de 2018)