En un article anterior parlava de la perversió que consisteix a segrestar el significat de les paraules i obligar-ne a un ús espuri, no conforme a allò que diuen els diccionaris, sinó al que interpreten governants, jutges i directors de diari. Posava l’exemple d’exili. Ara anem al diccionari. Segons el de l’IEC, exili (la paraula mare) és l’“expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics”. Perquè ningú no pugui dir que el de l’IEC és un diccionari tendenciós i adoctrinador, el de la RAE ho defineix com: “Expatriación, generalmente por motivos políticos”. En origen, el concepte d’exili se circumscrivia a l’àmbit jurídic. L’exili es derivava d’una sentència (del senyor territorial o d’un tribunal, segons les èpoques). Un podia ser condemnat a exili fora de la seva ciutat, o del seu país, per sempre o per un temps determinat. Però el sentit de la paraula s’amplia aviat. Els castellans podran recordar perfectament l’exili a Portugal de la que havia estat proclamada reina de Castella i Lleó amb el nom de Juana de Castilla, més coneguda com la Beltraneja. En un moment determinat de la seva vida, disconforme i humiliada per com discorre la política del regne, decideix exiliar-se a Portugal i allà ingressa en un convent. Als llibres es parla d’ella com d’exiliada, no com a fugitiva. Després de la victòria de Felip V a la guerra de Successió, molts dels partidaris de la causa austriacista es van exiliar. Alguns van assolir alts càrrecs en els dominis de l’emperador Carles, com el marquès de Rialp, que arribaria a secretari d’estat. Cap llibre no li nega la condició d’exiliat, tot i que va gaudir d’una vida còmoda i molt de poder. La Revolució Francesa va aconsellar moltes persones compromeses amb l’Ancien Regime d’exiliar-se: nobles, esclesiàstics, càrrecs polítics… Un d’aquests personatges, el comte Antoine de Sartine, que entre altres mèrits comptava el d’haver dirigit la policia francesa,va instal•lar-se a Tarragona. Aquí va comprar una casa al pla de la Seu. I aquí va morir i va ser enterrat a la catedral, on encara, convertit en pols, deu fornir aliment a un teix o a algun xiprer. Enlloc se li nega el qualificatiu d’exiliat. De la mateixa manera ningú no es queixa quan, a les pàgines de La Razón (21.07.2015) es llegeix, referint-se al general Primo de Rivera, que el dia abans de morir, a París, havia participat en “una suculenta cena en el exilio”. Ja ho saben, el dictador havia dimitit del seu càrrec i, sense que ningú l’amenacés, perquè el que manava continuava sent Alfons XIII, el seu protector, va preferir exiliar-se (per cert, no sense abans haver proposat qui el substituiria en el càrrec). I allà va morir després d’una grande bouffe (una enorme fartanada).
En els noms que, més o menys arbitràriament, acabo de donar, distingim diferents raons per ser qualificats de persones en exili. Hi podríem afegir tots els que componen el trist exili de la nostra República, entre ells alguns notables tarragonins que van descriure l’exili admirablement, com Antoni Rovira i Virgili o Domènec Guansé. En aquell moment, molts governs legítims europeus eren a l’exili, no només el català i l’espanyol, també altres com el francès, el belga o el polonès. Més tard, el franquisme va produir exilis de caràcter acadèmic, intel•lectual i artístic, com els d’Aranguren, Arrabal, Juan Goytisolo o Joan Manuel Serrat, potser el darrer exiliat del franquisme. En l’immediat postfranquisme encara hi va haver, com a mínim, un altre cas d’exili notori. Era l’any 1978. La companyia teatral Els Joglars havia estrenat La torna, una obra de caràcter farsesc que girava al voltant de l’execució a la presó de Tarragona d’Heinz Chez, però a través de la qual es volia parlar del cas de Salvador Puig Antich. Albert Boadella, director de la companyia, va acabar fugint (de l’hospital on el tenien) i exiliant-se. Els seus companys de penes van considerar que la fugida de Boadella els va fer perdre la llibertat condicional de què gaudien. Però, per molt que li retraguessin aquest fet, ningú no va negar llavors a Boadella (avui autoproclamat bufó major del regne) la condició d’exiliat.
La situació, ara, és exactament la que va plantejar-se, en el seu moment, a Galileu quan l’obligaven a negar la rotació de la Terra al voltant del Sol. Davant del tribunal de la Santa Inquisició, va abjurar de les seves teories. Alguns li atribueixen la frase “Eppur si muove” (“I tanmateix es mou”). No sabem si va dir-la, perquè devia estar prou cohibit, pobre home; però, en qualsevol cas, davant la insistència de tribunals, periodistes i partits que interpreten la llei de manera dogmàtica, a negar que les coses es puguin entendre tal com tothom les entén, nosaltres també podem dir: “El president no està exiliat; però tanmateix és a l’exili”.
El greu de tot això, com s’ha repetit de molts altres episodis en els darrers temps, és que el que avui són provatures, demà es consideraran precedents o, en termes jurídics, jurisprudència. Algun dia prohibiran qualificar Franco de dictador perquè el seu règim es definia com a democràcia orgànica; diran que les estomacades que de tant en tant es perpetren en algunes comissaries no són tortures, perquè la tortura està prohibida i, si està prohibida, no pot existir, com ja neguen contra l’evidència que l’1 d’octubre va haver-hi violència policial. I prohibiran el Romacero gitano, de García Lorca, amb l’excusa que incita a l’odi contra la Guàrdia civil.
(Per cert: per si no ho pesquen, el títol d’aquest article, com en temps del franquisme, té dos sentits).
[Publicat inicialment a “Diari de Tarragona” de 2 de febrer de 2018]