La construcció del paisatge

Els paisatges trobats, de Josep Santesmases (Onada edicions, 2017)

No crec equivocar-me si afirmo que tothom entén el significat de la paraula paisatge. En canvi em fa l’efecte que ens costaria posar-nos d’acord a l’hora de definir-la, tot i ser prou corrent en la parla quotidiana. Quan passegem, solem estar convençuts de contemplar paisatge. Però el paisatge no és una cosa concreta, com una casa, un bosc o una vall. El diccionari no ens ajuda gaire. El de l’IEC diu: “Aspecte, vista, d’un paratge natural,” amb la qual cosa, d’una banda exclou el paisatge urbà i, de l’altra, el redueix a un aspecte o vista. Però, en canvi, solem tenir la idea que el paisatge és una mena de totalitat, la suma de tots els elements que se’ns posen, en un moment donat, davant la vista. De fet, podríem dir que la vista és el que fa el paisatge. El riudomenc Eugeni Perea, una de les persones que, entre nosaltres, més ha reflexionat sobre el tema, diu que el paisatge és el fruit d’introduir valors humanístics a la geografia. Per tant, el paisatge és un producte cultural i això explicaria la seva productivitat en tota mena de manifestacions artístiques, sobretot en pintura i literatura.

De ben antic, el Camp de Tarragona ha estat objecte destacat de mirades que han anat convertint-lo, a través de les paraules, en patrimoni de la col·lectivitat. Des de l’anònim viatger massaliota que descrivia les nostres costes fa uns 2.550 anys fins avui dia, s’han succeït moltes maneres diferents de veure el nostre paisatge. Artur Osona, Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna, Antoni Rovira i Virgili, Josep M. Espinàs, Josep Vallverdú, Josep Pla o Olga Xirinacs són només alguns dels noms que podria citar, des de l’obstinat excursionista de motxilla al calmós escriptor amb habitació pròpia. Un dels autors que darrerament s’han dedicat amb més constància a aquesta tasca és Josep Santesmases (Vila-rodona, 1951), poeta, historiador, assagista i una de les persones més actives en el món de la recerca local (és president del Centre d’Estudis del Gaià i de la Coordinadora de centres d’estudis de parla catalana, a més de vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner, entre altres responsabilitats). La contemplació (i, per tant, la construcció, segons dèiem abans) del paisatge ha ocupat bona part de la seva activitat literària, tant en poesia (El món des de l’agut, Entre el cel i la terra) com en prosa (Riu avall, Viatge literari per la vall del Gaià).

El llibre que ens presenta ara és un magnífic cas de fortuna literària. Escrit entre el 3 de novembre de 2015 i el 19 de març de 2017 (les dates són clares, perquè es tracta d’un dietari), poc temps després de la seva finalització guanyava el Premi de Literatura Memorialística Ciutat de Benicarló i una mica després apareixia a Onada edicions. Com el títol indica, el tema d’atenció bàsic (encara que no únic) és el paisatge, sobretot l’immediat a l’autor (el curs del Gaià i voltants), encara que no s’està de visitar altres indrets del país, sobretot de muntanya i fluvials, tot i que no defuig atansar-se a ciutats com Tarragona i Barcelona.

L’interès pel paisatge queda clar ja en un primer apunt, com una mena de pròleg, que demostra intenció generalitzadora: “Perduts en la desconeguda immensitat de l’univers, vivim en un món de continuïtats físiques, sense les quals res seria possible i tot perdria la lògica que ho sosté. El paisatge és fruit de la intel·ligència i no del poder. El poder posseeix, ostenta i manipula. La intel·ligència mira sempre, els paisatges viscuts i els paisatges trobats”. El dietari s’inicia amb la descripció de les conseqüències de l’aiguat de novembre de 2015, data simbòlica, d’aquelles que queden gravades en els calendaris locals. Alhora, Santesmases ens avisa que els paisatges són dels que hi viuen, no dels que hi van a veure’ls, i es malfia d’aquells que miren de reüll la literatura que no es refereix a “territoris consagrats, dels que se’ls ha donat categoria de portadors de les essències”.

Un apunt especial mereix el tractament de la llengua, força acurat i amb un interès especial per mantenir vives paraules i expressions que ja comencen a caure en l’oblit. Així, eixabuc, ravenisses, bagot, el gotim petit de raïm que encara no és madur a l’hora de la verema, a caramull, l’expressió fer conlloga, en el sentit de companyonia (perversió de cònjuge), fer quart per hora, en el sentit d’anar molt ràpid, treure faves d’olla, en el sentit d’espavilar-se, etc.

De tota manera, allò que més hem de destacar d’aquestes pàgines és la gran capacitat d’observació dels elements i dels fenòmens. Per exemple quan compara els canvis de la natura als moviments d’una orquestra o ens informa sobre els diferents sons que el vent obté dels arbres, o quan observa com la pluja modifica els colors de les coses, o quan fixa, l’11 de juny, que aquesta és l’època de l’any en què podria fer-se la fotografia dels conreus, amb els sembrats a punt, la fruita dolça que ja penja dels arbres, les vinyes amb la pampolada ben constituïda, les plantes d’horta estiuenques a punt de collir, amb un esplaiament específic per a les tomaques.

Llegir Els paisatges trobats, de Josep Santesmases m’ha produït una sensació reconfortant. D’una banda, perquè m’ha permès reconèixer-me en aquest paisatge comú que, veient coses semblants, tots nosaltres anem construint. D’altra banda, perquè m’ha ofert la possibilitat d’experimentar que, durant la lectura, el temps es deturava i podia contemplar les coses sense l’atropellament que avui ens caracteritza.

(Publicat a Diari de Tarragona, 17 de febrer de 2018)