QUO VADIS SALOU ?

   Els assidus i pacients lectors d’aquest bloc saben que sovint comparteixo punts de vista amb una bona amiga, una mica especial: Una gavina que conec des que, a finals de la passada tardor, varem coincidir a la Punta del Cavall.

Ella semblava descansar sobre el roquissar i la meva inesperada presència en aquell lloc, on no hi havia ningú més, la devia sorprendre. El cas és que vençuda la inicial desconfiança, allí va néixer una relació d’amistat, que no pas per imaginària i inversemblant, tingui, al meu entendre, res d’estrany.

Les gavines son unes aus  molt comunes al nostre litoral i malgrat no gaudir de massa bona premsa per les seves aficions gastronòmiques, matèria en la que no son gens primmirades, son pel contrari admirades ja que conformen una part  molt principal dels nostres ports i costes. El seu vol majestuós planejant, o agrupades en grans estols a la platja de Ponent de Salou o a la del Regueral de Cambrils, per posar només uns exemples,  constitueixen un motiu plàstic, el qual difícilment pot passar desapercebut  per cap fotògraf. També els pintors que segueixen l’antiga tradició de pintar paisatges o marines del natural, es veuen impulsats a plantar el seu cavallet a prudent distància i, amb més o menys fidelitat –depèn de l’estil artístic de cada autor i de la seva capacitat creativa-  no deixaran de representar les gavines en les seves composicions.

No vull insistir més en altres aspectes que van influir-me i que fan més entenedora la meva amistat amb la gavina, com en el llibre de Richard Bach “Juan Salvador Gaviota”, tota una elegia d’aquests ocells,  i la capacitat de superació de la seva protagonista. Naturalment no puc tampoc deixar d’esmentar a Neil Diamond, que dedicà una meravellosa composició inspirada en aquest llibre i que també es deixà captivar per les gavines.  Ambdós aspectes ja foren motiu d’articles en aquest bloc, fa algun temps.

Avui, quan he volgut recordar l’inici d’aquesta relació singular que vaig iniciar amb la meva amiga gavina a la Punta del Cavall, no vull acabar aquest article sense aportar una pinzellada d’aquest indret, la punta de terra que més s’endinsa en la mar del Cap de Salou.  Des d’aquí, si mireu cap a Ponent, ara que els dies són llargs i l’astre rei s’amaga poc a poc, podreu gaudir de l’espectacle únic que constitueixen les postes de sol. Si teniu la sort de poder-ho fer acompanyats de la persona adequada, és una experiència inoblidable i que segur que repetireu.

No tingueu pressa, deixeu que es faci fosc i si hi ha lluna contempleu el seu reflex sobre les suaus onades que s’estenen als vostres peus, abans d’arribar  a la Cala Font.

A partir d’aquí ja tot és cosa vostra, però segur que quelcom ha canviat en el vostre estat anímic.

 Fotografia i fotomuntatge: Josep Maria Guinovart