QUO VADIS SALOU ?

Amics que m'heu anat llegint durant  cinc mesos, en primer lloc vull demanar-vos disculpes per la interrupció d’aquest bloc. Un nova feina, menys disponibilitat per a poder reflexionar i exposar aquells temes que pensava podien ser d’interès general per a tots els que estimem Salou, m’han portat a aquesta situació d’inoperància durant aquests mesos.

   Això no vol dir, ni molt menys, que no m’interessin els temes dels quals sovint us he donat el meu punt de vista o us he informat tot jugant amb aquesta virtual gavina amiga que em feia de reportera. Ara intueixo que ella també ja s’ha casant d’esperar-me a la platja.  Ben cert és que cada dia veig el mar i la busco amb la mirada, però ja és un mirada fugaç sense temps per entretenir-me i, es clar, les gavines han de fer la seva vida.

   Confio que més o menys esporàdicament podré tornar a escriure i de fet ho faig ara després d’aquests mesos de silenci, per afegir-me a la campanya endegada per tal que ningú, ni jutge ni magistrat, pugui retallar una llei que ha estat aprovada pel poble. Si és veritat que “la soberania reside en el pueblo”, doncs ¡que ho demostrin ¡

   No vull afegir més llenya al foc, però si  compartir la meva preocupació amb tots aquells que temen que sa senyories de Madrid ens diguin que la nostra sobirania no serveix de res. Que allò que va aprovar el Parlament de Catalunya i fins i tot el Congres de Diputats a Madrid, mitja dotzena d’il·luminats jutges –alguns amb data de caducitat ja superada- i a l’empara del Partir Popular i el seu anticatalanisme patològic, ara pretenguin retallar-nos de la forma més barruera, tot invocant la Constitució Espanyola que ni ells mateixos són capaços de compartir, ni en la lletra ni en el l’esperit.

    Bé deixa-m’ho aquí, no vull encendre'm més. Però manifesto ben clarament el meu més energic rebuig a la forma d’actuar d’aquest Tribunal Constitucional, dividit, caducat, i tant proclive a interpretar restrictivament tot allò a que legalment aspirem els catalans.

   Fns aviat amics.

                                     l

   Els assidus i pacients lectors d’aquest bloc saben que sovint comparteixo punts de vista amb una bona amiga, una mica especial: Una gavina que conec des que, a finals de la passada tardor, varem coincidir a la Punta del Cavall.

Ella semblava descansar sobre el roquissar i la meva inesperada presència en aquell lloc, on no hi havia ningú més, la devia sorprendre. El cas és que vençuda la inicial desconfiança, allí va néixer una relació d’amistat, que no pas per imaginària i inversemblant, tingui, al meu entendre, res d’estrany.

Les gavines son unes aus  molt comunes al nostre litoral i malgrat no gaudir de massa bona premsa per les seves aficions gastronòmiques, matèria en la que no son gens primmirades, son pel contrari admirades ja que conformen una part  molt principal dels nostres ports i costes. El seu vol majestuós planejant, o agrupades en grans estols a la platja de Ponent de Salou o a la del Regueral de Cambrils, per posar només uns exemples,  constitueixen un motiu plàstic, el qual difícilment pot passar desapercebut  per cap fotògraf. També els pintors que segueixen l’antiga tradició de pintar paisatges o marines del natural, es veuen impulsats a plantar el seu cavallet a prudent distància i, amb més o menys fidelitat –depèn de l’estil artístic de cada autor i de la seva capacitat creativa-  no deixaran de representar les gavines en les seves composicions.

No vull insistir més en altres aspectes que van influir-me i que fan més entenedora la meva amistat amb la gavina, com en el llibre de Richard Bach “Juan Salvador Gaviota”, tota una elegia d’aquests ocells,  i la capacitat de superació de la seva protagonista. Naturalment no puc tampoc deixar d’esmentar a Neil Diamond, que dedicà una meravellosa composició inspirada en aquest llibre i que també es deixà captivar per les gavines.  Ambdós aspectes ja foren motiu d’articles en aquest bloc, fa algun temps.

Avui, quan he volgut recordar l’inici d’aquesta relació singular que vaig iniciar amb la meva amiga gavina a la Punta del Cavall, no vull acabar aquest article sense aportar una pinzellada d’aquest indret, la punta de terra que més s’endinsa en la mar del Cap de Salou.  Des d’aquí, si mireu cap a Ponent, ara que els dies són llargs i l’astre rei s’amaga poc a poc, podreu gaudir de l’espectacle únic que constitueixen les postes de sol. Si teniu la sort de poder-ho fer acompanyats de la persona adequada, és una experiència inoblidable i que segur que repetireu.

No tingueu pressa, deixeu que es faci fosc i si hi ha lluna contempleu el seu reflex sobre les suaus onades que s’estenen als vostres peus, abans d’arribar  a la Cala Font.

A partir d’aquí ja tot és cosa vostra, però segur que quelcom ha canviat en el vostre estat anímic.

 Fotografia i fotomuntatge: Josep Maria Guinovart

   L’any 1926,  es feu càrrec  de  l’estanc  de Salou i va tenir també un bar amb saleta de ball als baixos de Cal Gai (actual edifici de pisos cantonada del carrer de Barcelona amb el carrer de Llevant).

   En l’àmbit empresarial, s’esmerà per tal que el seu establiment tingués un aire distingit i el seu hotel pot ser considerat el primer de Salou en rebre turistes, als quals dispensava totes les atencions. “Paquito” home elegant –a l’estiu sempre amb vestit  blanc i corbata- s’emmirallava en les ciutats de la Costa Blava francesa, com a model per aquell Salou que ell volia i pel qual sempre lluità.  Certament que hi havia altres hotels, però eren menys cosmopolites, la seva clientela la constituïen, bàsicament,  famílies de poblacions properes que venien a “prendre els banys”.

   Simultàniament a la seva activitat empresarial –el restaurant “La  Gaviota” fou la seu de nombroses reunions polítiques- Francesc Germà es converteix en el capdavanter de la lluita per un “Salou lliure”.

   El dia 14 de desembre de 1979,  en el transcurs d’una assemblea extraordinària i multitudinària de l'Associació de Veïns Salauris celebrada en el desaparegut Cinema Miramar, és escollit, per aclamació, president de l'Associació de Ciutadans Pro Segregació de Salou, càrrec que ocupa fins l’any 1985. Anteriorment Francesc Germà era president de  la Junta Gestora per a la Segregació de Salou, formada  a l’empara de l'Associació de Veïns Salauris.

   Al nou govern municipal de Salou, Francesc Germà  és designat Tercer Tinent  d'Alcalde i membre de la Comissió de Govern. Mantingué la seva activa participació en la política municipal fins les eleccions de 1995.

  El 30 d’octubre de 2001, dins els actes de la Festa de la Segregació, l’Ajuntament fa un homenatge a Francesc Germà a qui dedica la plaça de la Font Lluminosa i on és col·loca una placa commemorativa.

   El 19 de gener de 2004, als 83 anys d’edat , Francesc Germà Sanz, per tots els salouencs  recordat sempre com “Paquito”, ens deixà.   Ell però,  va tenir el goig de veure fet realitat aquell Salou que sempre havia somiat i va poder rebre les mostres d’admiració i gratitud del seu poble.

   Con anècdota afegim que el destí determinà que el seu cos fou el primer en ser vetllat en el Tanatori Municipal de Salou, inaugurat tres dies abans.                                 

 Francesc Germà, darrera la barra del seu establiment. Fotografia: autor desconegut.

El 13 de febrer del 2006 es començà a enderrocar l’Hotel Mònaco al carrer de Barcelona, Ara aquell solar que feia cantonada al carrer de Llevant si alça un modern edifici d’habitatges. Fa poc més de tres anys, però el temps passa  i el paisatge urbà varia també molt ràpidament. Ara ni tant sols el gran edifici de l’antiga duana, que ocupava l’altra cantonada del carrer Llevant amb al de Barcelona, existeix.

Res de tot això és  noticia,  però penso que cal fer una petita reflexió sobre el que ha estat el Mònaco. Aquest històric establiment salouenc pel qual han passat generacions d’estiuejants i que ha estat sempre un establiment molt popular i molt arrelat a Salou, ja en els temps que era l’Hotel Germà.

Després, de la ma del Joan Roig i de la seva esposa la Pepita Mestres ha continuant donant servei a Salou i s’havia esdevingut quasi en una referència obligada per prendre el pols a la vida ciutadana de la nostra localitat:  Si volies saber l'actualitat municipal; al Mònaco sempre hi havia debat, (de fet alguns, en to de broma ja li deien “el Parlament”), si necessitaves qualsevol informació de Salou, el Joan o la Pepita t’informaven àmpliament del que fos. Si es produïa algun esdeveniment ciutadà, els amplis salons del Mònaco també servien per això i, es clar, si volies menjar una bona paella a un preu molt raonable, en el lloc més cèntric de Salou, al Mònaco era també referència obligada.

Capítol apart mereixen tot el personal, i especialment els que treballaven més de cara al públic: els cambrers i cambreres que han anat passant per allí. Naturalment no puc fer-ne menció de tots. En tants anys alguns no els he conegut, altres no els recordo o no se els noms. Però si voldria fer una menció especial als darrers que  m’havien atès habitualment i amb la professionalitat que sempre ha caracteritzat aquest establiment: El Martín  i  El Modú, abans en ve el record  de l’Ángel i del Rafel Carrillo i de molts altres, però malgrat que  la memòria és feble i a alguns d'ells no els he conegut, puc esmentar al Ramonet,  el Joan Ollé, el Rufí, el Minguet, el “Pep de la llarga”, el Julian, el Magriñá, el Salvador...

Els cuiners han estat sempre  en tots els establiments d’hoteleria, els protagonistes més desconeguts. El seu lloc de treball és el veritable santuari on s’edifica, en gran part,  la credibilitat de la casa, tot i el seu anonimat pel client, també per a ells el meu sincer reconeixement. Pels molts anys que fou el cap de cuina una menció també pel Conrado.

Som molts els que notem a faltar el Mònaco, però la vida  passa inexorablement per a tot, persones i establiments, per això avui vull deixar testimoni d’aquest emblemàtic local, plenament identificat amb Salou.

Gràcies Joan i Pepita per totes les atencions que sempre heu tingut amb tothom, vilatans i forasters.

  Hotel Mònaco. Any 2003.- fotografia Josep Maria Guinovart

   Amb motiu d’una exposició pictòrica de l’artista Grau-Garriga que tingué lloc a la Torre Vella a començaments de l’any 2005, és dedicà un apartat a reproduir les pintures murals del baptisteri de la Parròquia de Santa Maria del Mar. Amb aquest motiu, el seu rector, Mn. Magí Sabaté, recentment traspassat,  fou convidat a escriure unes paraules en el catàleg de l’exposició.

   Avui, quan aquest catàleg casualment a fet cap de nou a les meves mans i l’he rellegit, m’ha semblat interessant reproduir allò que va escriure Mn. Magí,  en relació a la història d’aquestes magnífiques pintures que decoren el baptisteri de la nostra més antiga església i que, entenc, constitueixen una excel·lent mostra d’art, que cal veure.

_________________________

   L’Església de Santa Maria del Mar de Salou ha sofert, al pas del temps, significatives transformacions. La modesta capella d’una sola nau amb un senzill campanar d’espinada ha esdevingut un edifici notablement singular.

   Un dels aspectes que crida l’atenció del visitant, sobretot durant el temps estival que són multitud, és el petit recinte del presbiteri. L’església sempre ha tingut interès que aquest lloc fos molt digne ja que en ell es celebra el primer dels set sagrament. Per aquest motiu el Concili Vaticà II en parlar de l’art sagrat diu:

   “ Les coses dedicades al culte sagrat han de ser verament dignes,  decoroses i belles… i admetent, tant en la matèria com en la forma o en l’ornamentació aquells canvis que el progrés de la tècnica ha anat introduint en el curs del temps “ .

   Fent una curta i simplificada història dels baptisteris diria que els primers segles, sobretot durant les persecucions, hom batejava a les cases particulars i possiblement a les catacumbes. En els segles III i IV es troben els baptisteris més antics construïts arquitectònicament per a la pràctica del ritu d’immersió. Més tard, per l’ús del baptisme per infusió, el baptisteri fou reduït a una pica, generalment de pedra, dins una capella prop de l’església o en l’església formant un recinte a part amb entrada exterior i porta d’accés al temple com a signe de la doctrina referent a la pertinença al cos místic a través del sagrament del baptisme.

   Situats al recinte del baptisteri de Santa Maria del Mar hom queda corprès, per l’originalitat, de les pintures d’en Josep Grau Garriga, obra que realitza per encàrrec de Mn. Ramon Muntanyola l’estiu de 1964. Bellament decorades, la  part central que representa una al·legoria del sagrament del baptisme, i la lateral esquerra amb una al·legoria de la creació de l’home acompanyats ambdós d’altres significatius elements que donen un conjunt de gran bellesa al recinte.

   Certament les pintures de l’artista, al seu moment, foren valorades diversament. Mentre uns, els entesos, les elogiaven, d’altres les qualificaren d’irreverents. I Mn. Muntanyola, home avançat en tants aspectes, va sofrir les crítiques i incomprensions d’altres. Malgrat tot, el temps ha fet justícia.

   I he pogut constatar que les pintures d’en Grau Garriga són valorades molt positivament per la majoria de persones que les contemplen. Val la pena, doncs, una detinguda visita al baptisteri de Santa Maria del Mar de Salou.

  Pintures Murals baptisteri Sta. Maria del Mar -detall- Fotografia: Josep Maria Dalmau.- www.fondoimagenes.com

   Avui  gavina m’agradaria explicar-te, tot i que entenc que no t’interessi massa,  el meu punt de vista, sobre la ciutat veïna i la seva relació amb Salou. Sóc conscient de que és prou possible que a alguns amics reusencs no els acabi d’agradar. 

   Els reusencs van esser els que van fer important el comerç del Port de Salou al segle XVIII, els que van popularitzar les nostres platges i molts d’ells hi han arrelat establint negocis i contribuint a la prosperitat de Salou.

.

   Però més enllà d’aquestes coses ben conegudes de tothom , jo sempre he estat crític amb l’evolució social i política de Reus, penso que, en general,  els seus dirigents no han estat afortunats, que els hi ha mancat visió de futur i sovint s’han mirat massa el melic, deixant-se prendre tot el seu potencial de ciutat a tocar de la costa.

   No penso parlar pas de la faraònica obra del canal Reus Salou. El tema ja ha fet corre prou rius de tinta, però a la llum dels segles que han  passat, si que podem concloure que com mínim  no va estar una iniciativa encertada. Dividí la població reusenca i  es van malbaratar molts diners.

   Un tema també antic i lamentable, fou la supressió del popular Carrilet que unia Reus i Salou i que, encara no sé ben bé com, es va deixar perdre. Aquest sistema de locomoció degudament modernitzat hagués fet possible l’històric interès de Reus d’apropar-se al mar i atreure el turisme salouenc al seu comerç. El que si és cert és que s’alliberaren uns terreny, els quals foren objecte d’importants operacions immobiliàries. Al poble de Reus se’ls van vendre que farien un moderníssim tren  aeri , per substituir-lo. Fins i tot recordo que van fer venir  una important personalitat sobre el tema, per fer una conferència al Centre de Lectura i mostrar-los el projecte, destinat a ser el futur i paradigma de la modernitat

   D’altra banda l’expressió popular  “Reus, Paris i Londres” que en  un temps va estar allò que ara diríem un eslògan afortunat, i que avui encara escolto de tant en tat i, la veritat , em resulta una mica fora de lloc. Fa cosa d’un parell d’anys vaig anar a veure el mercat del dilluns i feia pena.  Després ja em vaig assabentar que el local era cedit per Caixa Tarragona i que els volien fer fora per a construir-hi un equipament més racional o útil. Avui els preus de les coses, també els agraris, tinc entés que es fixen en els mercats virtuals d’internet.

   De l’aeroport, dels diners que s’hi han invertit inútilment durant anys i anys, i les frustracions que ha creat prefereixo no parlar-ne. És una història ben trista. A veure si al final acaba bé d’alguna manera i deixa de ser una sangonera per les arques públiques.

   Més modernament i a través de la premsa vaig compilar tot un seguit de notícies que a més de la incredulitat general, penso honradament que no donaven massa bona impressió  de Reus i dels  dirigents de l’època. És clar que estaven en pre-campanya o campanya electoral, però la cosa s’allargà massa i cada noticia era com si els polítics reusencs s’haguessin begut l’enteniment. Ho resumiré breument, tot seguint els retalls dels diaris que conservo. 

Diari de Tarragona 25-05-1998 “La zona de bares nocturnos podría situarse junto al canal ”. Una fotografia mostra l’indret  on es situa " en el cauce [totalment sec] del barranco del Pedret es el propuesto para crear un río artificial, junto al qual se dispondria la zona lúdica de la ciudad”.

Diari de Tarragona 31-05-1998  “Los restos romanos se tratarán como atractivo didáctico y turístico”. En referència a un jaciment arqueològic que va aparèixer en construir la variant sud, al Mas d’en Corts. Un fotomuntatge il·lustra com podia quedar tot plegat.

Diari de Tarragona 03-06-1998 “Buscando un postre de Reus. El gremio de pasteleros artesanos colabora en el III Tast de Romesco d’interior”.  A la mateixa pàgina l’alcalde es veu que ja comença a intuir que potser la cosa ja passa de mida i afirma  “El alcalde insiste en que diseñar un río o implantar tranvías son proyectos posibles”, però afegeix: “Aún así Abelló informa que no estamos en una carrera de inventar cosas”.  [uf menys mal]

 La Vanguardia 18-07-1998  “Luz verde a la construcción del canal artificial en Reus” 

Diari de Tarragona 25-05-1999. “Reus construirà un río artificial. El Consistorio proyecta realizar un canal de casi tres kilometros paralelo a la variante sur. De carácter lúdico, tendrá una zona de rápidos y a su alrededor existirá un gran espacio verde”.  Encapçala una imatge virtual que  mostra l’aspecte del futur canal.

Diari de Tarragona 28-05-1999 “CiU promete la creación de un parque lúdico comercial en Reus. Según Barberà, costará 15.000 millones i tendrá un millón de visitantes al año”. Al peu una fotografia de Port Aventura.

El Punt 28-05-1999  “Reus- Projecten un gran pulmó verd amb un canal d’aigües braves per fer-hi puiragüisme i ràfting” . La noticia inclou un croquis de les instal.lacions previstes.

La Vanguardia 28-05-1999  “Canal versus lago.  Mientras en Reus PSC y CIU lanzan como proyectos grandes parques con el elemento común del agua, en Tarragona el plato fuerte será la cultura”.  Al mig de l’artícle un acudit de Napi, ja denota que tot plegat no pot anar en serio.

Diari de Tarragona 31-05-1999  “El proyecto del Parc del Roquís prevé un canal de aguas bravas- El río se transformará en un parque de 58 hectáreas, con arroyos y zona lúdica”.  S’adjunta un croquis de les instal.lacions anunciades.

Diari de Tarragona 29-09-1999  “Pérez lanza la propuesta de crear la Agencia Metropolitana del Camp” [que sapiguem la cosa no ha prosperat de cap manera ]

Diari de Tarragona 10-11-1999  “El ayuntamiento [de Reus] crea la categoria de aprendiz para facilitar la formación laboral de los jóvenes”  [Ja han passat les eleccions, es parla ja molt poc del riu i ara cal inventar coses “tant novedoses” com la figura de l’aprenent ]

Diari de Tarragona 25-06-2000 – Portada “Reus proyecta una gran zona lúdica junto al Pavelló Olímpic. Un grupo de empresarios locales promueve una àrea de ocio com pubs, restaurantes y cines”  [fixeu-vos que ara ja no hi ha riu d’aigües braves ni manses, ni llac, ni canal.]

El Punt 13-01-2005 “La Generalitat dóna possibilitats a Reus de ser la seu de la fàbrica d’helicopters d’Eads”. A sota: “ Parc Aeronàutic de Reus, la proposta de CIU ”

Diari de Tarragona 20-05-2005 “El proyecto de la fábrica de helicopteros vuela de Reus. La compañia Eurocopter se ha decantado finalmente por Albacete.”

   Ho deixem aquí, perquè podriem generar una esteril pol·lèmica i no és pas, ni de lluny el nostre propósit

Tot això no pasa només a Reus, disbarats i desproposits en podem llegir cada dia, i es que  els polítics d’un lloc són semblants als d’un altre lloc com dos gotes d’aigua.

   Si que és cert que sempre hem mantingut que els reusencs es mereixien millors governants i com a ciutat que en el seu dia va ser la segona de Catalunya, havia d’haver estat reconeguda la seva importancia designant-la capital de provincia. Penso que en aquesta decisió, al prevaldre el poder de l’Església tarragonina i el seu gran passat històric, Reus va perdre definitivament la batalla.

   Els reusencs, la societat civil, ha lluitat sempre davant l’adversitat, però, al meu modest entendre no ha sapigut adaptar-se a les nove situacions de cada moment. Parlar de l’Hospital de Sant Joan, o de l’autovia de Bellisens, o no permetre les grans superficies per protegir el comerç local, quan Tarragona fa un grapat d’anys va construir la seves macro instal·lacions comercials a tocar del terme reusenc i per tant prenent-li clientela, n’és un bon exemple.

   Podria argumentar moltes més coses, respecte a Reus i les immenses possibilitats que tenia de influir i beneficiar-se del turisme que té tot just a un pam, metefóricament parlant, és clar. En aquest sentit entenc que no ho han fet gens bé.

   Les noves i amples carreteres i línies fèrries tampoc afavoreixen Reus. Passen per fora de les ciutats, faciliten la movilitat i la gent ja no té necessitat d’aturar-s’hi. Tampoc hi ha necessitat d’acudir a un mercat setmanal que reguli els preus del camp, ni tampoc acudir a la capital de comarca per anar al metge. Sortosament a tot arreu ja hi ha de tot i pretendre una centralitat comarcal, penso que honestament,  no té res a veure amb els temps actuals.

   Si algú s’ha pogut  molestar que em disculpi,  no era pas la meva intenció