LA BICI DE L'ALBERT

TRENTA-UN MINUTS DE PUJADA

Ja es va fer la Crono de la Teixeta en BTT. Feia vent, però no és una excusa.

El primer quilòmetre és molt dur. Té molta pedra suelta i fins i tot pot ser que posis el peu a terra, vaja que molt professional no queda.

I com que ja som a la tardor, la millor manera d'escalfar és buscar el sol i el raser del vent, vaja, que molt professional no queda.   

En definitiva, van guanyar els de sempre (perquè s'ho mereixen) i vam perdre els de sempre (perquè ens ho hem guanyat). 31 minuts em va costar l'epopeia. 

Preparació "in situ" de la crono de la Teixeta

Efectivament, vam anar decidits a pujar fins a la Teixeta des de l'Argentera, que és el recorregut de la crono del diumenge vinent. Vam constatar que és igual de dura que l'any passat, que hi ha tantes pedres com l'any passat, i que si ha plogut s'hi fan uns tolls que farien recomanable dur la "burbujita". I mira que no vam arribar fins a dalt de tot, perquè abans de fer el cim hi ha l'entrada a un senderó de baixada que és divertidot.

A Duesaigües estava el bar a tope, així que vam arribar fins a Riudecanyes per esmorzar. Després, amb la panxa plena, el caraquillet i algun xupito d'herbes la baixada fins a casa va ser més fàcil.

Això si, quan esmorzem les bicis queden lligades, que mai se sap. 

Que dura que és la de carretera

Doncs si, és molt dura la bici de carretera. No té amortidors, les rodes són primes i seques, el manillar és dur i recargolat, i el seient petit, estret i... dur, molt dur.

No sé si és així, o bé que l'agafo molt de tant en tant, i quan l'agafo em destrossa. Però els ciclistes que venim de l'època dels vuitanta tenim les dues bicis, la de muntanya i la de carretera. I com que no volem que es rovelli cada dos o tres mesos fem una sortida amb la de carretera, i així l'Alfred queda content.

Avui hem aconseguit arribar a Porrera.

A Riudecols per una variant

L'esmorzar va ser a Riudecols, però aquesta vegada el Ricard ens hi va portar per una ruta nova. El senderó de Riudoms cap a Les Borges és prou bonic. Aquest cop no feiem gaire pujada perquè es reincorporaven al grup els dos lissiats que ja portaven més de sis setmanes sense tocar bici.

Tombant, tombant, vam sortir onze ciclistes. Això ja comença a ser una colla de bikers que fa patxoca.

Guaita quina relíquia de pont que tenen a Les Borges. És una xulada.

Una bòbila torta.

Intento crear un bonsai

Al supermercat Esclat donaven unes alzines molt jovenetes per la Festa de l'Arbre. i com que ja porta dos anys plantada i encara no ha mort l'he lligat amb filferro per donar-li una forma revirada, i suposo que d'aquí a quatre o cinc anys tindrà més bona pinta.

N'haurem de veure l'evolució.

Jo em faig gran, i em regalen arbres petits

Doncs si, per al meu cumple em van regalar una Carmona microphylia, que no sé com es diu en argot popular, però és una mena d'arbre tropical que ja té 5 anys, però com viu en una torreta petitona no creix gaire.

És força maco, de fulles verd clar, amb unes floretes blanques que potser després donaran un fruit tipus bajoca vermella, ja ho veurem.

La botiga convida a esmorzar

Com cada any, esmorzar pagat al Castell d'Escornalbou. S'hi ajunta molta gent, tant de carretera com de muntanya (i alguns/es que pugen en cotxe). Feia un airet fred que per als calorosos ens anava molt bé.

La foto de rigor, vista des de dins.

El grup de bikers vam pujar pel Capità Enciam (l'Holandès) i la rampa de Ca l'Amadeu de Vilanova. La baixada en direcció Duesaigües va servir per fer el caraquillet i continuar el descens pel pantà i Montbrió. Aviat a casa. 

CLATELLADA A SANTA MARINA

El Carlos de Sta. Marina es va passar una mica: 8,30 per unes llesques amb llonganissa a la brasa. Per això vam decidir que diumenge vinent esmorzaríem a Riudecanyes, allí vas a tiro segur.

El Director Tècnic i el Director Esportiu donant les últimes consignes abans de continuar amb l'etapa. Quins consells, quina estratègia, quina experiència, com es nota que són dos gats vells.

Va venir el Cris, des de Londres, ja s'està convertint en un habitual dels caps de setmana d'agost.

Ocu al dato !!  El Manolo deixant al Jordi en plena baixada. Val a dir, que el Jordi s'acabava de fotre una gleva i no les tenia totes per sobre les pedres.

I abans d'arribar a casa és aconsellable desinflar les rodes. Em va semblar entendre que d'aquesta manera hi ha una connexió especial entre les pedres del terreny i el cul. 

Cambrils-Bonmont-Planes del Rei-Masriudoms-Masboquera-Castelló-Vandellòs i cap a casa.

Augmenta la colla

Aquest últim diumenge es va anar a Riudecols passant per la Bassa del Gos (damunt de Botarell) i ens acompanyaven 4 o 5 ciclistes no habituals. La cosa va anar bastant bé, les forces estaven bastant equilibrades i el ritme va ser homogeni.