J.Plou Poemes y mes

Respirant l'aire fred,

un matí d'hivern;

amb la mirada inerta,

en aquesta terra llunyana,

de vida i mort;

vaguen en la meva ment

mil idees...

No hi ha arbres en els plans,

no hi ha estrelles en el cel,

que arribin a les meves mans;

ni tan solament un reflex,

d'aquesta llum que il-luminava;

com lluent mirall,

l'aigua d'aquell pou,

on la meva sed sadollava.

La línia de l'horitzó,

es tenyeix amb la tinta xinesa,

de la meva ploma innocent;

ja no és la línia fina,

que em feia somiar

i alleujava la meva ment.

Aquelles boniques flors,

ja no adornen els jardins;

perquè el mal d'amors,

els va fer perdre la seva olor

i la dolenta herba ,

es va menjar el seu color.

J.Plou

Que fàcil em resulta estimar-te,
quan el teu cos, suau i amable
ve cap a mi, amb amor i desig;
fonent-se, entre els meus braços,
i fonent-me entre els teus petons;
penetrant en el mes profund,
del teu meravellós ésser...
tranquil•lament, sense presses.
però això sí, intensament,
sentint de gom a gom el plaer,
per aquest càlid contacte,
dels cossos nus
i la nostra pell cremant,
roent, cremant-se...
entre paisatges de llençols
i jocs de carícies
que em fan estremir,
fins a l'ànima...

   J.Plou

Ai, d'aquells dies! mai els he d'oblidar.

tot semblava abstracte,

sense cap forma,

com un somni sense final.

Em trobava encallit,

la meva veu tremolava al parlar;

era com un maig sense blat,

com un jardí sense roser,

com un cigne sense estany,

com un salze sense plorar.

Només volia un matí

sense nit ni foscor.

Volia ser com el far

que cuida a la gent del mar,

com un foc incandescent

que no cessa de cremar.

Només necessitava

un minúscul tros de pau.

Ai, d'aquells dies...

aquells, els de la meva solitud;

aquells que veia,

per la seva absència,

la claredat;

aquells que reia,

moltes vegades,

per no plorar;

aquells que sentia

que era la meva única veritat,

l'estar gairebé sense vida,

i el mossegar-me sense pietat

les paraules que deien

amb el meu silenci

i el meu pesar!

El tétric de la meva ànima,

em fa mal una vegada més

quan evoco aquells dies

de la meva trista solitud.

Ara, tot ha canviat.

Ja sé de la meva llibertat.

Ja té el meu maig el seu blat.

Ja té el meu jardí el seu roser.

Ja té el meu cigne el seu estany.

Ja li ha brollat al meu salze

la seva esplendor per a plorar.

J.Plou

Després de la tempesta

l'aigua de la pluja fa

brillar les voreres.

Les fulles rellueixen a la tardor

i respiren inquietes,

petites, petites,

com somnis d'infància

que es deixen bressolar

en un vent tendre,

com colomes,

petites, petites.

J.Plou

Veuen amb mi, dona...
que et donare tota la meva vida,
pots fer el que vulguis amb ella;
et donaré, tot el que em demanis,
encara que, demanis una estrella.

Veuen amb mi, dona...
Et donaré l'amor que mai has tingut,
aquest amor etern, de petons i carícies;
veuen amb mi, si us plau, t'ho demano!
tinc ganes de conèixer les teves delícies.

Veuen amb mi, dona...
Vull provar, aquest aire que respires,
amb aroma a pètals de fresques roses;
vull provar, l'amor que m'inspires,
que està ple de coses meravelloses.

Veuen amb mi, dona...
veuen i provaràs les meves ales,
volarem fins a arribar a les estrelles;
com ho fan les bones fades,
per a veure les coses belles.

Veuen amb mi, dona...
I correm junts, la mateixa sort,
veuen i mirame, amb alegria;
que junts viurem fins la mort,
la passió d'un amor de bogeria.

Ets el teu... la qual s'ha engalanat,
la qual s'ha posat de festa,
la qual m'ha agafat de la mà
i m'ha fet una passejada
per la sensibilitat.
Ets el teu... la qual m'ha inspirat,
totes les meves poesies,
el sincer del teu voler.
Sóc jo... el qual agraeix la teva presència
la teva amistat i el teu amor
Sóc jo... qui està als teus peus
esperant una carícia,
esperant un somriure.
Sóc jo... qui es dóna a tu
sense resistència,
sense lluita.
Si això és un somni
no vull despertar,
vull continuar dormit...
M'atordeixes, m'embriagues.
Sento la teva aroma
en tot el meu cos,
la teva presència constant,
fent-me sentir feliç
Sento que et desitjo
em consumo en pensaments...
Veuen corrent el meu amor,
obre els braços
llança't! jo t'espero.
No t'espantis, sóc jo...
qui et dedica tot el seu ésser,
qui perdria la vista, per veure't.
qui es tallaria les mans, per tocar-te,
qui perdria l'oïda, per escoltar-te,
qui perdria la veu, per parlar-te...
encara que anés un moment...
Dóna'm el que tinguis, dóna-me'l!

J.Plou

En la meva ànima maduren

els desitjos,

creix, fresca i ufanosa,

la tendresa,

imitant la teva ombra,

imaginant la teva presència,

tan profunda i sostinguda.

Avui et somio,

estimada meva,

com una estrella

que capdamunt brilla,

amb la petjada

d'una violeta lenta.

Avui et somio,

estimada meva

i somiant amb la teva imatge,

la meva solitud acaba

entorn del teu cos;

jugant amb la brisa,

el teu nom sona,

amb major puresa.

I del cel a la terra,

aquella estrella enlaire,

al despertar,

baixa amb rapidesa inefable,

com escuma blanca,

dolçament acompanyada,

pel dolç soroll del teu pit,

provocant desesperades carícies

i precipitats petons.

Mira l'estrella,

el meu amor...

és blanca, com la teva ànima,

mira-la, i que els teus ulls

continuïn sent,

aquestes roses perfectes,

que em transporten cap a ella,

i fan que en els meus somnis,

solament existeixi la teva imatge.

J.Plou

Els meus ulls estan plens,

de la llum dels teus;

el teu cel i la meva terra,

es fusionen...

la meva ment, està neta,

d'amors pretèrits

i la meva veu,

cansada d'ometre el teu nom.

La llenya que aquest foc consumeix,

encara està impregnada de saba;

el meu cor es destil·la,

amb la teva presència,

amb la teva veu,

amb l'ombra que em dónes.

Noctàmbul sóc de tu,

Ja les meves nits no són negres;

el saber que estàs aquí;

converteix el meu horitzó ombrívol,

en una impactant llum sideral,

que es reflecteix en el mar

de la meva esperança.

No eclipsis la meva plenitud,

no cobreixis la seva llum blava;

Que la meva cara,

brilli davant la teva,

i junts caminem

per la sorra de l'eternitat.

J.Plou