Ai, d'aquells dies!
Abr
2010
00:04
Ai, d'aquells dies! mai els he d'oblidar.
tot semblava abstracte,
sense cap forma,
com un somni sense final.
Em trobava encallit,
la meva veu tremolava al parlar;
era com un maig sense blat,
com un jardí sense roser,
com un cigne sense estany,
com un salze sense plorar.
Només volia un matí
sense nit ni foscor.
Volia ser com el far
que cuida a la gent del mar,
com un foc incandescent
que no cessa de cremar.
Només necessitava
un minúscul tros de pau.
Ai, d'aquells dies...
aquells, els de la meva solitud;
aquells que veia,
per la seva absència,
la claredat;
aquells que reia,
moltes vegades,
per no plorar;
aquells que sentia
que era la meva única veritat,
l'estar gairebé sense vida,
i el mossegar-me sense pietat
les paraules que deien
amb el meu silenci
i el meu pesar!
El tétric de la meva ànima,
em fa mal una vegada més
quan evoco aquells dies
de la meva trista solitud.
Ara, tot ha canviat.
Ja sé de la meva llibertat.
Ja té el meu maig el seu blat.
Ja té el meu jardí el seu roser.
Ja té el meu cigne el seu estany.
Ja li ha brollat al meu salze
la seva esplendor per a plorar.
J.Plou
