Divendres, Juny 20, 2008
No hi ets
No hi ets.
Obro els ulls i veig
aquell mateix retall de cel
avui d’un blau intens
i transparent.
Penso en tu,
I et sé present en mi
en cada gest, en cada
paraula.
I lentament, sense
adonar-me’n, aquest
sentir-te tant a prop
fa que se’m fongui
la tristesa.
Poema de la Montserrat Abelló que em va recomanar que llegís... es del poemari “Memòria de tu i de mi”.
Estimada Violant, moltes gràcies per el teu poema... es un regal molt bonic.
Abraçades,
Estimada amiga Cinta, moltes gràcies per el poema es molt bell i fa pensar.
Petonets,
Moltes gràcies Toni, encara que els esdeveniments aclaparin una mica o bastant, ja se que de seguir la vida... no hi ha res mes.
Moltes gràcies Pere Tarter, ell també va ser feliç de conèixer-te.
Moltes gràcies Nigth, en fa molt be la teva visita.
Ara entenc Jaka, em sap molt de greu aquesta pèrdua però segur que el portaràs tota la vida al teu cor. Una forta abraçada!!!
Malgrat em neguis la mirada
ompliràs els meus espais
mentre la fosca silenciosa
extén cadenes al teu voltant.
Però no temis pas encara
que men'n vulgui deslliurar
la teva ombra la tinc servada
a l'interior dels meus miralls
on no podran borrar-ne
ni un sol moment ni un sol instant.
Violant de Bru
Un poema de Martí i Pol
Aquest poema de la Montserrat Abelló m'ha fet pensar en un altre del Miquel Martí i Pol que m'agrada molt i avui trobo molt encertat com a regal d'estiu per a la Jaka, i en record al Mariano:
LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
No et fonguis del tot amb la tristesa. Deixa un raconet, sigui amb vells bells records o sigui amb projectes futurs il·lusionadors, un racó on hi entri un esquitx de llum i on puguis refugiar-t'hi de tant en tant, mentre duri el que ha de durar.
Avant!
Com a Pere Tarter no acostumo a fer comentaris en blocs, però aquest cop vull fer una excepció. Fa no res que vaig conèixer el senyor de la fotografia i em va felicitar per la feina al Tarragona 2016. La seva mirada neta i les seves paraules senzilles i amables d'aquell diumenge a la Plaça de la Font em van motivar a seguir escrivint posts sobre la ciutat. Des d'aquí t'agraeixo l'afalagament i sincerament vull acompanyar en el sentiment a les persones que ben segur t'estimaven. Gràcies per una curta però entranyable intercanvi de mirades.
