Del penya-segat estant

De la Revolució Francesa ençà les classes dominants tenen por i Occident (Amèrica del Nord i Europa) viuen en un sistema organitzat i controlat des de dalt on fins els canvis aparents que es produeixen cada 4 anys es mantenen dins un odre establert.

Fent una simplificació de les coses es pot afirmar que de la IIª Guerra mundial ençà tot s’ha dividit en dos bàndols, que de cap manera vol dir en dues maneres de veure les coses, i això impedeix que una societat democràtica avançada pugui créixer en cap dels  bàndols atemorits per la por a l’altra.

Els anys 50 i 60 del segle passat es produí a l’hemisferi nord occidental una situació de millora gradual dels nivells de vida de la gent. Els anys 70 amb la crisi del petroli començaren els canvis però es feu veure que hi havia una certa cohesió social trencada al llarg dels darrers 20 anys del s. XX quan aparegueren a Europa divergències importants tant a la UE com al llarg del conflicte dels Balcans que, no es va resoldre - suposant que estigui resolt, fins que intervingueren l’OTAN i l’exèrcit americà, amb cascs de color blau -   a partir d’aquell moment anà creixent novament la desigualtat de classe fins arribar a l’actualitat on un 1%, o per mil de la població es pot permetre que les coses vagin malament per que ells segueixen guanyant, tot interposant al mig una classe política el ventall de la qual és totalment controlat i on qualsevol intent de sortir dels paràmetres ordenants els expulsa del seu sistema de seguretats.

A bona part de la població durant molts anys ens han volgut fer creure que qualsevol podia ser financer, que s'havia eliminant el control sobre els mercats i si res anava malament es podia viure del crèdit i l’especulació, per si fos poc, mentre es produïen  tot un seguit de crisis a Asia, Argentina, Mèxic resulta que en recuperar-se  explicaven el miratge que l’economia s’autoregulava i es podia seguir amb l’endeutament i les operacions financeres especulatives.

Aquests canvis, dirigits des de dalt han tingut la facilitat de trobar-se amb una societat pedent i pretenciosa on es volia ser allò que s'és de cap manera, i aquesta incosnciència ens han portat a la situació actual de desigualtat que encara augmentarà molt més. Doncs sense capacitat de resistència no hi ha possibilitat de pacte.

La patronal té cada vegada més poder, el consumidor és cada vegada més desprotegit, al treballador se li ha baixat els sou, i ara s’anirà cap a la desaparició dels sindicats, amb l’excusa del seu poc compromís social, suportat, pel comportament indigne que han tingut molts “sindicalerus” que no pas sindicalistes.

Però un sistema que actua contra la seva pròpia sostenibilitat no sembla molt intel·ligent. Desgraciadament no sembla que les revoltes que hem vist en televisió o llegit a la premsa dels estudiants a Xile, els okupes de Wall Street, els indignats de Madrid i Barcelona o la primavera àrab estigui representant un canvi.

No hi ha por a les revolucions clàssiques per que el seu temps ha estat superat però no estic gens segur que molt aviat comenci la por al col·lapse del sistema i això haurà de provocar una reacció. Per ara, la ceguesa dels qui gaudeixen dels resultats està anant molt lluny. Mentre el sistema suporti el pes dels aturats i la fam no arribi al carrer, els de dalt no han de preocupar-se però la classe política és el seu coixí de seguretat i aquests, haurien de començar a amoïnar-se i molt. 

Només hi ha una sortida, civilitzar el sistema: equilibrant les necessitats socials i racionalitzant la despesa, per aquest orde i no pas en l’ordre invers. Però els qui dirigeixen de veritat l’ordre social mai ho faran per voluntat mentre no es vegin  amenaçats.

Els polítics que haurien de pensar en canviar el sistema no ho faran, en la majoria dels casos per manca de capacitat i els que ho podrien fer saben que això no és una crisis temporal és una crisi de molt llarg recorregut i no es poden permetre el risc de caure en ella i quedar-ne empresonats.

No tenim ni idea de què està passant realment més enllà d’on ens veiem individualment immersos, ni sabem si vertaderament hi ha alguna corrent de pensament o algun moviment que pugui resoldre la situació. En tot cas cal anar prenent consciència que cal estendre la convicció en un conjunt molt ampli de la població que les coses han de canviar i no confiar en que algú ja ens canviara el mon.