Calaix de Sastre

             NU ET VOLDRIA

Déus, nu et voldria, oh, cor meu

lliure d’afanys i lligadures,

del feixuc pes de les enrunes,

del llast d’un passat, tot i ser breu.

Lleuger, l’esperit, com au voladora

emprendria nous vols, cercaria

de nou la llum que m’abellia,

buscant paraula renovadora.

Pels viaranys de immaculades

praderies, el meu cor inflamat

volaria, cercant altres contrades.

que omplissin el llibre inacabat,

munió de lletres embastades,

lletres juxtaposades, fen esclat.

                                   2

On és aquell Camí ample

voltat d’espígol i romaní?

On és el Sol que ens escalfa

i que ens il·lumina el camí?

Digueu-me on són les roses blanques,

totes perlades de rou?

On podria jo trobar-les,

que em portin vida de nou?

On és la garrofina galba

que fa engendrar el garrofí?

Qui és capaç de besar la galta,

i deixar-te sol davant el Destí?

Serà l’abundor que ens ofega,

o l’excés de llum que ens deleix?

La foscor que tot ho nega,

o la vida, que ens dóna amb escreix?

Josep M. Barenys i Barenys

Castellvell del Camp, Octubre de 2007