NU ET VOLDRIA
NU ET VOLDRIA
Déus, nu et voldria, oh, cor meu
lliure d’afanys i lligadures,
del feixuc pes de les enrunes,
del llast d’un passat, tot i ser breu.
Lleuger, l’esperit, com au voladora
emprendria nous vols, cercaria
de nou la llum que m’abellia,
buscant paraula renovadora.
Pels viaranys de immaculades
praderies, el meu cor inflamat
volaria, cercant altres contrades.
que omplissin el llibre inacabat,
munió de lletres embastades,
lletres juxtaposades, fen esclat.
2
On és aquell Camí ample
voltat d’espígol i romaní?
On és el Sol que ens escalfa
i que ens il·lumina el camí?
Digueu-me on són les roses blanques,
totes perlades de rou?
On podria jo trobar-les,
que em portin vida de nou?
On és la garrofina galba
que fa engendrar el garrofí?
Qui és capaç de besar la galta,
i deixar-te sol davant el Destí?
Serà l’abundor que ens ofega,
o l’excés de llum que ens deleix?
La foscor que tot ho nega,
o la vida, que ens dóna amb escreix?
Josep M. Barenys i Barenys
Castellvell del Camp, Octubre de 2007
