Bonet

Per endavant ja descarto a Ciudadanos i al Partido Popular. Aquests, abans que el progrés de Catalunya, busquen altres fites com augmentar la posició de força castellana en detriment de tot lo que tufegi català.

També, en aquesta reflexió, em centraré en les forces 'més conegudes' o incipients.

Partint de la base de ser independentista, se'm presenten tres opcions amb possibilitats: ERC, SI I REAGRUPAMENT.

- ERC: Ho sento, us he donat suport molts anys, però el gir independentista l'havíeu d'haver fet abans del segon tripartit. M'heu defraudat i no m'acabo d'empassar que la independència sigui, avui, una prioritat per vosaltres, més enllà de la campanya electoral. Tampoc m'agrada el Puigcercós en el rol de cap de llista. Podria ser un bon segon, o home de partit però no donar la cara, provoca un cert rebuig. El de Los Rios em cau força bé, tot i que potser li falta una miqueta d'agressivitat. Però no és suficient.

- SOLIDARITAT CATALANA i REAGRUPAMENT: Fins fa uns dies pensava que la cosa estaria entre aquests dos, i fent-m'ho a cara i a creu al darrer moment. Però la opció SI s'ha desinflat, no trago el Laporta, potser vaig errat però em ve contínuament al cap la imatge d'un 'Gil catalanitzat' fent oposició populista al Parlament. Amb el Rivera ja en tenim prou. En Carretero sembla més seriós (per la vessant 'mala llet'), tampoc m'inspira massa confiança però potser com a aprtit independentista ara per ara son els qui més em llamen la atenció. Segurament les votaré.

La resta:

- PSC: No. Em sap greu ser tant contundent però no entenc perquè hi ha el Sabaté de cap de llista, sincerament. Crec que han perdut el nord. I de cap de llista els hagués ajudat molt més La Tura, almenys així ho sento. Tampoc he pogut escoltar de viva veu les seves propostes doncs no han respost la nostra invitació a participar en un cicle de conferències a Vila-seca, on si han participat la resta.

- ICV: Quan vaig escoltar la Hortènsia Grau a Vila-seca em vaig preguntar: 'On l'han pescat aquesta? Però té algo que la fa atractiva, la fa propera i algú amb qui pots parlar. L'Herrera em transmet confiança. No m'importaria veure'l de President de la Generalitat.

- CiU: aquesta reflexió és la complicada. Els darrers anys a Vila-seca m'han fet canviar la percepció que tenia de bona part de la gent convergent (negativa, molt negativa). Diverses persones properes n'han estat els artífexs, però vull parlar d'en Josep Poblet. Considero que Catalunya, en aquests moments, necessita algú com ell. Transmet confiança, capacitat de sacrifici i de treball, bon orador (també un defecte doncs s'enrotlla massa!)... Naturalment podríem divergir en diversos assumptes, però té clares les coses i això, avui, és molt important. A hores d'ara és el millor polític de les nostres contrades i, m'atreviria a dir, de més enllà. Se l'acusa de no dir res, de vendre fum, d'amagar el programa perquè no en té... collonades: fa por. Això és el que passa, tota la campanya han intentat, especialment el Sabaté, desprestigiar-lo, fer-lo quedar com un mindundi egòlatra que tan sols mira per ell... No, en Poblet és molt més i podria assegurar que ens ho demostrarà a partir del 29-N. Sobre l'acumulació de càrrecs, tranquils, veint-lo currar, és capaç d'això i molt més.

P.D. Si, és cert. Si no fos perquè deia que votaria independentista, aquestes reflexions condueixen a pensar que votaré en Poblet. El votaria, però no ho faré, aquestes eleccions me les plantejo des de la vessant ideològica i no pas pràctica o útil. Ara bé, si no teniu ideologia definida i busqueu aquell que tingui més taules i més números per treure'ns d'aquest femer, voteu en Poblet, no us defraudarà... com altres han fet.

24/09/2010 2h de la matinada. Extret del meu bloc (de paper).

Acabo de llegir ‘Una història immoral’ d’en Víctor Alexandre. Abans d’entrar a parlar de l’obra voldria puntualitzar unes qüestions:

1/ D’ençà uns mesos estic bastant endropit en tema de lectura. Tinc llibres acumulats que clamen al cel per estar-se tant temps a l’estanteria sense ser tocats ni llegits.

2/ La simpatia que professo envers la figura de l’escriptor Alexandre ha promogut la ràpida lectura de la seva darrera obra per damunt d’altres que, com deia, resten expectants a ser llegides.

3/ No sóc crític literari, ni em dedico a escriure ;-)

Alexandre fa uns anys va despertar en mi la fruïció sobre la reflexió i el debat identitari que tenia adormits, ja fos a través dels seus llibres o via el seus prolífics articles virtuals - és difícil veure en Víctor als mitjans de comunicació clàssics, per alguna raó que no acabo d’entendre ;-)

De ben segur com en Víctor, escriptor, hi ha moltes altres persones, cert, però mira, la qualitat de la seva escriptura, el seu discurs àgil i entenedor, directe i per això contundent, sumat a la seva proximitat, aclarint dubtes o provocant debat, en una època ‘complicada’ per la família independentista, fa que l’apreciï encara més.

Alexandre és conegut bàsicament pels seus assaigs sobre la independència, sobre l’identitat catalana ja sigui a través de la seva gent o dels seus ítems socials i culturals. Perxò, tot i haver publicat alguns títols de ficció, encara em sorprèn quan publica una novel·la com la que m’ocupa. Ja ho va aconseguir amb ‘Set dones i un home sol’ i continua amb ‘Una historia immoral’.

Com deia, acabo de llegir el llibre. Una primera lectura ràpida i àvida, en unes poques hores, repartides en tres sessions.

És llegeix força bé, tot i que en alguns passatges, potser per la rapidesa en que els devorava, saltava d’una conversa a una altra sense adonar-me’n (voluntat de l’autor?). Bé, això i altres qüestions de fons em demanen una segona lectura (bon senyal).

‘Una història immoral’ diria que és el pretext per parlar-nos una sèrie d’històries molt entrelligades de relació afectiva entre diferents personatges, partint de la relació de la parella protagonista. Diria que el fil conductor és la imposició/submissió d’uns sobre els altres, la incapacitat de comunicació...

Sota una aparença de novel·la lleugera s’amaga una història interessant, una història que conté alguns passatges que et fan obrir els ulls com a carbasses, un pèl exagerats, o no, però necessaris per a que tot flueixi. Per moments aquesta novel·la em semblava la filla entre una peli francesa d’autor i una altra del Woody Allen (positiu).

És a instants divertida, crua, tendra, intrigant i, deliciosament morbosa. Hi ha passatges tristos però no per qualificar-la de drama. Per fortuna no hi he trobat un assaig sobre la vida en parella però si molts elements interessants a tenir en compte. En algun moment pensava que la relació a tres bandes de la parella protagonista era l’element aclaparador de la novel·la però, amb subtilesa, Alexandre ha aconseguit que hi veiés més enllà doncs l’obra conté alguns satèl·lits que bevent de la mateixa font m’han aportat nous elements de debat  i judici.

En Víctor aboca conceptes, idees, però no alliçona. Tant ens pot fer patir per la crueltat física i psíquica de la violència de gènere, com excitar-nos amb les escenes de sexe, o divertir-nos a les converses entre amics al voltant d’una taula.

També hi tenen un paper sucós les referències cinematogràfiques i musicals... fet que complementa a la perfecció el contingut principal de l’obra. Una obra apta i molt recomanable per a ser llegida i, dit sense intenció negativa ans el contrari, per a ser portada al cinema per un Ventura Pons, o un Woody Allen - ho sento, sóc més Allenià que Rohmerià ;-)

Aquesta ha estat la meva primera impressió de la novel·la. Normalment no escric sobre els llibres que llegeixo i si ho faig no m’estenc tant, però aquest s’ho ben mereix.

Un llibre que tant es pot consumir tot fent un cafè en una cafeteria bulliciosa o bé amb un bon got de whisky a la butaca de casa. Compreu-lo, no us decebrà.