Bonet

Inauguro temporada amb un escrit que acabo de penjar al feisbuk:

Ho he d’admetre, ha arribat un punt en que el feisbuk m’agobia. I si el feisbuk m’agobia de ben segur altres històries truculentes com Twitters and Co, ídem o pitjor.

Les darreres setmanes he anat deixant el feisbuk i he notat que vaig més tranquil. De ben segur això es deu eminentment al fet d’haver engegat a dida altres històries, temporalment, tot i que la temptació de fer-ho definitivament és molt, molt gran.

He obert els ulls? Ha arribat un punt en que, sense proposar-m’ho, m’he vist meditant sobre el meu esdevenidor? Pff, no sé.

Estic cremat? Jo diria que no, perquè hi ha projectes que m’il·lusionen, més inclòs que el primer dia. No estic tant destrossat com per engegar-ho tot a la merda, de moment, no, ans al contrari.

Però si que crec que ja és hora que altres s’ho currin una miqueta més, sinònim de que la meva ànima desitja estar més hores al sofà, ja sigui consumint televisió, literatura i si pot ser, follant. Tot m’està bé.

En tots aquests anys de vida he après que la gran majoria de la penya és MOLT egoista, tan sols pensen en ells mateixos, ni s’aturen un segon en pensar en els demés. Jo no renuncio a deixar de pensar en els demés però ara vull dedicar-me a mi.

Ningú és imprescindible, i qui s’ho cregui va malament. Cert és que d’ases n’hi ha uns quants, pocs, i trobar penya per estirar del carro doncs diguem que costa. Costa trobar l’ase/ases per tirar endavant això i allò però tranquils que tard o d’hora, acaben sortint.

Tota aquesta parrafada per dir que jo, gran defensor del feisbuk, el deixo congelat. Hi aniré traient el cap però poca cosa més. Certes son les virtuts que té de retrobament de velles amistats, companys de feina, difusió d’activitats, compartir recursos, etc... però, sincerament, la gent passa molt. La gent vol jugar al Farmville i que li donin poc pel sac, volem donar lliçons als demés o dir que les nostres activitats son millors, abans que sigui al contrari, bombardeja rels amics amb missatges gilipolles a tort ia dret (i m'hi incloc)... però no sempre i no tots, que consti!  Hi ha gent que fa un ús responsable del feisbuk ;-)

No abandono del tot el feisbuk doncs m’ha donat alegries, com retrobar-me amb gent amb qui vaig compartir moments especials de la meva vida i no els voldria tornar a perdre, però aquí queda, lo demés arriba a un punt de saturació tal que indisposa més que no pas ajuda.

El feisbuk ha estat i és positiu fins que te n’empatxes, aleshores, toca purgar una temporada, llarga.

Si em voleu fer saber quelcom teniu el meu mail al perfil o bé em podeu seguir al bloc, trobareu l’enllaç també al perfil.

Bon profit, Agur!

Avui és un dia trist. No podré assistir a la Mani per reivindicar el que és NOSTRE i uns tronats ens ho han pres.

Cert és que m'hi podria escapar, fer acte de presència... però si a les 20h he d'estar al castell de Vila-seca ho tinc xunguet. Avui fem la reprsentació de la llegenda del Rescat de les 100 donzelles.

aquí hi trobareu algunes fotos dels assaigs. 

Per altra banda, i tal com corre pel feisbuk, us animo a fer una gran botifarra al constitucional. No n'hi ha per menys.

Bé, tal i com mig avançava al darrer post, ja he començat a pujar coses de la meva infantesa.

Les trobareu a: http://webfacil.tinet.org/tbonet

Editorial Astiberri 

A finals de l'any passat, fent neteja a les golfes, van començar a sortir, d'entre les caixes de cartró atrotinades, certs elements que desprenien una forta olor a nostàlgia. Em refereixo a joguines, ‘tebeos’, treballs escolars, ‘cuentus’, llibres de text ... de la meva infància. Això, sumat al fet d'haver superat la barrera dels 35 anys, va fer detonar un efecte-nostàlgia diferent al tipus de nostàlgia que fins ara havia sentit.Va començar a brollar una font inacabable de records que creia oblidats.

Algun cap de setmana pujo a aquella petita habitació de les golfes, on, d’esquitllevi, dóna el sol de la tarda, i mentre miro alguns d'aquests vells objectes de les darreries dels 70 i començaments dels 80, medito sobre les emocions que em provoquen.

És positiu o és negatiu recordar amb nostàlgia? Li he donat voltes, i de fet en un altre post ja he parlat d'aquest assumpte. El cert és que les emocions sempre han estat positives, de enyor però no per alguna cosa que va ser i no tornarà (que ho és) sinó d'alegria per haver viscut aquells temps i que, confrontats amb els temps actuals no tenen comparació. Segurament les generacions posteriors no entendran com podíem gaudir amb el que teníem, però sincerament me la porta fluixa.

I, perquè aquesta nota ara i aquí? Doncs perquè hi ha un paio un parell d'anys més gran que jo, de Bilbao, que, suposo en un moment semblant al que vaig tenir, va començar a fer una llista d’objectes, records, sentiments... i d'allà va sorgir un projecte que ja porta dos llibres i en preparació un tercer. A més, el seu treball ha inspirat a molta altra gent que fa el mateix en els seus respectius blocs i webs. Suposo que un boom dels 80, com explotava aquell anunci de la Coca-Cola de fa un o dos anys. I m’hi vull afegir.

He valorat si serà una pèrdua de temps, justament del que no disposo, però em proposo reservar un petit espai del meu Internet per anar compartint amb vosaltres, amics i / o desconeguts, aquests moments de la nostra infantesa. Segurament alguns records coincidiran, altres variaran una mica i la majoria seran ben diferents. Però, amb una mica de sort, algun d'aquests us farà esbossar un somriure, com a mi me l'han provocat alguns dels llocs que he visitat.

No es tracta de dir 'vells temps van ser millors', en absolut. Cada temps, cada època té les seves coses bones i les seves coses no tan bones. Hi ha temporades xungues i altres millors. Tan sols es tracta d'això, a través dels objectes i dels records d'altres, recuperar els propis records adormits.

No tant recordar com em divertia amb els clics o com patia amb Marco, sinó especialment recordar també les persones, els moments, aquells caps de setmana al mas dels padrins, les xocolatines Nestle que portava la tia de Valls, els matins dels diumenges al llit dels pares, els moments amb els amics d'infantesa mullant les patates xip a Coca-Cola, al bar de la Remei, mentre donaven una pel.lícula del Bruce-Lee, aquella excursió al Zoo de Barcelona a tercer d'EGB, comprant amb els pares pel carrer de la Cort de Valls (sempre queia un ‘pitufo’). .. Pensava que havia oblidat tot això, però pels qui tenim mala memòria sort en tenim d'aquests 'trastos' que ens retornen la gent estimada que ja no hi és (gràcies, mama, per no llençar-ho tot) ;-)