Bonet

Ahir van fer la presentació del llibre "Vila-seca, crónica de la segregación de Vila-seca y de Salou" i no en faré una crònica exhaustiva, compreu el número de desembre del Pont de Fusta. Dir que va anar força bé pel que solen ser les presentacions de llibres a Vila-seca. A la taula l’editor Manolo Rivera, l’autor Jordi Blasi i els presentadors, el duo dinàmic format pel Carles Jansà i Pep Graset, presentats com a membres fundadors de la revista ‘El Pont de Fusta’. (Segueix)

 Llibre del Jordi Blasi

La vesprada d'ahir va ser un pèl estressant, bé, només una mica. Tenia dos actes amb poc marge de temps (un a les 20h i l'altre a les 21h, un a Salou i l'altre a Alcover).

Dos actes ben diferents però que acaparaven el meu inetrès per raons diverses i no pas incompatibles.

Per una banda la presentació del llibre "Ni un pam, crónica de la segregación de Vila-seca i Salou". Llibre fet pel col·laborador de la revista 'El Pont de Fusta' de la que en formo part. Era la primera presentació i volia anar-hi no tan sols pel Jordi sinó pel fet d'assistir a un esdeveniment d'aquesta mena: la posada de llarg d'un llibre sobre la segregació, tema espinós on els hi hagi, almenys entre la gent de Salou i de Vila-seca.

Acompanyat de l'editor Manolo Rivera, ed. Silva, en Jordi Blasi va tenir com a presentador al periodista i company de revista Xavier Graset. De fet tots els de la taula provenen d'El Pont de Fusta. Entre els seients més gent d'El Pont, el Ramon Leal, l'Agustí Olivé i la Montse Mariné.

Alguns polítics, protagonistes de la segregació i veïns salouencs completaven el nodrit públic que es va concentrar a l'Hotel Regente Aragón la vigília de la diada saloeunca. El proper 6 de novembre toca a Vila-seca, amb Josep Graset i Carles Jansà com a partenaires. En Xavier va deixar el llistó força alt. Una de les presentacions més 'currades' de les que he assistit darrerament.

 Assemblea de l'Unió de Pagesos a Alcover

L'altra esdeveniment va ser l'assemblea que va tenir lloc als 'Amics' d'Alcover. Una assemblea amb sentiment, força sentiment i decepció i ràbia continguda on es van dir unes quantes veritats. Ara mateix no tinc esma ni temps per fer una transcripció del que allí es va dir però si heu anat seguint el tema us en podeu fer una idea.

Demà dissabte a les 10h ens concentrarem al Balcó del Mediterrani de Tarragona. Lema: Per la llibertat dindical i d'expressió. I tot el que segueix.

Amigues i amics, us hi espero. 

El passat 13 de setembre escrivia al Feisbuk: “No hi ha res com un diumenge a casa. Xocolata desfeta, el diari, jardineria, vermut, ara dinar i preparar-nos per una tarda gris al sofà veient alguna peli antiga. Això reconforta l’ànima.”

Aquests dies he donat voltes al meu estat d’ànim (què sempre és una barreja constant de sentiments contraposats, motor de la meva vida). Certament estic en una etapa d’una nostàlgia molt dura. PD: Les campanyes mediàtiques que des de fa un temps recorren a la nostàlgia, marketing dirigit a la generació dels 70-80, no ho posen gens fàcil.

Records dels dibuixos animats amb els que vas créixer, de les pelis de l’oeste i del Bruce Lee que posaven al Bar de la Remei (amb aquella olor de bar de tota la vida) mentre et prenies una Coca-Cola d’aquelles que a la goma de la xapa hi tenien imatges de la peli del Superman, les col·leccions de cromos, els dies de l’avellana (els de quan érem petits, no pas els xungos de després), les anades a peu al mas dels padrins, les tietes i padrines que et portaven coses guais, els diumenges al llit dels pares jugant amb ton germà a veure qui trobava més gats als llibres de la Pilarín Bayés, la Fira... més tard les primeres sortides nocturnes a la disco del Morell, el club a cal Pau, la Laboral, Tarragona, Reus... ja caminant cap al final de l’adolescència. Aquestes i tantes altres situacions, moments, aromes, carícies... que en un moment donat envaeixen atronadorament la teva ànima com a cavalls desbocats.

Però el que semblaria un atac pre-depressiu de nostàlgia, malenconia, tristesa per allò que va ser i no tornarà és, en veritat, un record agradable, que diverteix un moment complicat però que en cap cas et fa renegar de l’actual vida que portes.

Perquè cada moment té les seves coses, la seva gent, les seves olors, els seus carrers... I és bonic, agradable, poder recordar amb nostàlgia però en positiu, sense llepar-nos les ferides del present, anhelant el que va ser o va poder ser.

Cert, estic content que aquesta, diguem nostàlgia, no sigui un petit forat negre abocat a la meva ànima sinó ans el contrari, una eina per recordar bons moments, per a donar ànims per afrontar vells projectes il·lusionants guardats al calaix sense tenir por al fet de renunciar a una part del teu present, fins i tot a una part de la teva gent.

Hola, tot i no tenir vacances laborals, aquest bloc se les agafa. Podeu seguir-me al blogger o a facebook.

Fins mitjans de setembre, més o menys.

Salut i bon estiu.

http://www.facebook.com/photo.php?pid=30525055&l=847659d53f&id=1326084804