Bonet

El passat 13 de setembre escrivia al Feisbuk: “No hi ha res com un diumenge a casa. Xocolata desfeta, el diari, jardineria, vermut, ara dinar i preparar-nos per una tarda gris al sofà veient alguna peli antiga. Això reconforta l’ànima.”

Aquests dies he donat voltes al meu estat d’ànim (què sempre és una barreja constant de sentiments contraposats, motor de la meva vida). Certament estic en una etapa d’una nostàlgia molt dura. PD: Les campanyes mediàtiques que des de fa un temps recorren a la nostàlgia, marketing dirigit a la generació dels 70-80, no ho posen gens fàcil.

Records dels dibuixos animats amb els que vas créixer, de les pelis de l’oeste i del Bruce Lee que posaven al Bar de la Remei (amb aquella olor de bar de tota la vida) mentre et prenies una Coca-Cola d’aquelles que a la goma de la xapa hi tenien imatges de la peli del Superman, les col·leccions de cromos, els dies de l’avellana (els de quan érem petits, no pas els xungos de després), les anades a peu al mas dels padrins, les tietes i padrines que et portaven coses guais, els diumenges al llit dels pares jugant amb ton germà a veure qui trobava més gats als llibres de la Pilarín Bayés, la Fira... més tard les primeres sortides nocturnes a la disco del Morell, el club a cal Pau, la Laboral, Tarragona, Reus... ja caminant cap al final de l’adolescència. Aquestes i tantes altres situacions, moments, aromes, carícies... que en un moment donat envaeixen atronadorament la teva ànima com a cavalls desbocats.

Però el que semblaria un atac pre-depressiu de nostàlgia, malenconia, tristesa per allò que va ser i no tornarà és, en veritat, un record agradable, que diverteix un moment complicat però que en cap cas et fa renegar de l’actual vida que portes.

Perquè cada moment té les seves coses, la seva gent, les seves olors, els seus carrers... I és bonic, agradable, poder recordar amb nostàlgia però en positiu, sense llepar-nos les ferides del present, anhelant el que va ser o va poder ser.

Cert, estic content que aquesta, diguem nostàlgia, no sigui un petit forat negre abocat a la meva ànima sinó ans el contrari, una eina per recordar bons moments, per a donar ànims per afrontar vells projectes il·lusionants guardats al calaix sense tenir por al fet de renunciar a una part del teu present, fins i tot a una part de la teva gent.