QUO VADIS SALOU ?

Mn. Magí, con popularment el coneixem tots a Salou, era nat a Constantí i fou rector de la parròquia de Santa Maria del Mar, des del 14 d’octubre de 1994. (en aquesta data també va prendre possessió de la parròquia de Sant Ramon, Mn. Josep Maria Prats Borges) fins fa ven poc.

Mn. Magí ja feia algun temps que havia demanat el trasllat a una parròquia més tranquil·la, doncs l’atrafegament de Salou afecta tots els estaments i, naturalment, també les  parròquies que han d’incrementar molt la seva activitat, la qual cosa esdevenia cada vegada  més feixuga pel rector de Santa Maria del Mar. La seva avançada edat, aconsellaven un ambient més propici. per desenvolupar el seu treball. Finalment  a les darreries de l’estiu passat, li fou concedit fer-se càrrec de la parròquia de Riudecols.  Ell mateix m’ho explicà. L’home se sentia feliç, volia continuar servint a Déu però era plenament conscient que a Salou ja no podia fer-ho tal com ell ho entenia. Aquest ritme frenètic que es viu aquí ja el superava.

Home de profunda fe, la seva intransigència en allò que ell entenia era incompatible amb el seu ministeri, originà que alguns cops fos malentès i hi hagué qui pensà que era un home esquerp. Res més lluny de la realitat. A part del meu veïnatge amb la parròquia, que determinava que coincidíssim sovint pel carrer, vaig tenir ocasió de tractar-lo sovint quan jo ocupava el càrrec de coordinador d’actes institucionals de l’Ajuntament de Salou. Era un home  d’una senzillesa extraordinària i molt intel·ligent. Ell sabia del meu agnosticisme, i això no va ser mai un obstacle en la nostra relació. Parlarem algunes vegades de la fe, d’aquesta fe que, diuen, es troba en el  cor dels homes. Foren converses íntimes i sinceres. Les seves paraules respectuoses i sabies.

Ell no defugia mai cap pregunta, senzillament conscient de la seva condició humana, i per tant limitat, quan no tenia resposta alçava la mirada al cel i s’encongia d’espatlles.

Li agradava impartir catequesis però no fer proselitisme en el sentit  dogmàtic indiscriminat i com si fos màrqueting. Se sentia molt a gust prop dels joves i encarà el setembre de l’any passat va anar  -com sempre-  a visitar als nois i noies que gaudien de les colònies del Grup Esplai.  Ell sempre  intentava transmetre els seus valors cristians, però –com em digué en una ocasió-  la fe, és un bé de Déu, i aquest  bé ,que em deia tots tenim en un raconet o altre, només Déu és capaç d’activar-lo.  No sé si he sabut expressar  prou encertadament el seu pensament, però si vaig errat, aquells que l’heu seguit i conegut millor que jo, corregiu-me i disculpeu-me. El vaig escoltar en diversos actes propis del seu ministeri , no masses, també cal dir-ho, però i si alguna cosa m’arribà, fou el  convenciment  que evidenciava  la seva fe, tant si val de que parlés. Això, per a mi és fonamental.

Con a home, mossèn Magí, es considerava català, d’un catalanisme gens excloent, que feia consideris tothom  germà seu, especialment els més desafavorits per la societat. Això no era cap obstacle per tal que  ell fos fidel a les seves arrels, al igual que el seu admirat antecessor a la parròquia de Salou, el recordat Mossèn Muntanyola.

Mn. Magí era també un gran musicòleg i durant temps dirigí un grup de cant gregorià, la Schola de Cant Gregorià de Santes Creus,  formada per capellans i que ocasionalment interpretava aquests cants litúrgics  amb notable èxit. Deia mossèn Magí que “per cantar gregorià s’ha de sentir la lletra que es canta, la lletra és la directora i la música segueix a la lletra”

Avui, amics lectors, permeteu-me que hagi defugit l’actualitat política i la ironia, per dedicar aquest espai a mossèn Magí Sabaté, rector de la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou durant els darrers catorze anys. Descansi en pau.

 Mn. Magí Sabaté Marsal -any 2000-

 Fotografia: Looking Forward