Fa pocs dies que he acabat de llegir “Les aventures del cavaller Kosmas”, del Joan Perucho i novament he quedat encisada per la història que m’ha explicat, amb totes les seves criatures fantàstiques com els autòmats mecànics que no he pogut de deixar d’imaginar-me’ls durant tota la lectura com els robots de la “Guerra de les Galàxies”, i el voltor joglar que canta, i el final quan obre el còdex i surt la bella Egeria, un llibre singular, amable, relaxant, divertit.

“El Dux Simplici tocava la mandolina davant del mirall. Cantava amb veu efeminada, lleugera i versàtil. Però el dramatisme de la cançó l’obligava de prompte a canviar inesperadament una veu ronca, tintada d’una obscura passió masculina, gens convincent.

Va deixar de tocar i aguantant l’instrument amb una ma, es va esponjar els cabells amb l’altra, mentre estudiava atentament la imatge que es reflectia a la superfície del mirall. Va donar tres passos de dansa cap a l’esquerra, iniciant una volta amb tot el cos però el moviment no li va agradar en absolut...” va pensar que mes tard hauria d’assajar molt mes...