Educació i professions de futur

Publicat el 1 març 2013 per JOSEP MARIA

Com la majoria de pares m’importa el futur que espera als nostres fills, en el meu cas a les meves filles. S’acosta el moment en que la meva filla gran ha de començar a prendre les seves primeres decisions relatives a quin àmbit professional vol focalitzar la seva vida. Dedicar-se a una professió encara li queda lluny, però en el seu procés educatiu li arriba ja el moment de començar a prendre les seves primeres decisions que vagin traçant el seu camí. Els moments actuals a curt i mig termini són d’allò més decebedors, però pel meu optimisme congènit penso que el món, malgrat els espessos núvols negres que ens tapen l’horitzó, seguirà progressant, no sense esforç. De fet, com ha sigut sempre.

Les meves filles, ara penso més en la gran, té encara molt camí a recórrer, però aviat s’haurà d’enfrontar a fer el primer pas d’un llarg camí. La incertesa hi és present, però la perspectiva de tota una vida per endavant que espero plenament feliç per a ella, no deixa de ser engrescador.

En aquests moments, ella ja ha pres la seva primera decisió. Aquesta ve determinada per diversos factors, uns vénen determinats per les seves capacitats que ha anat descobrint en la seva primera etapa educativa. Triar de fer un tipus de batxillerat o altra s’acostuma a fer tot girant una instant la mirada enrere. Quines han estat les seves habilitats d’aprenentatge, quines les seves dificultats, quin tipus de coneixements li han donat més satisfacció, quines matèries li han demanat més esforç, etc. Aquesta mirada enrere li donarà una primera pista. Tots els factors avaluats han de set tinguts en compte. D’entrada sembla que hom s’ha d’inclinar més aviat per aquells estudis que se li han donat més bé. Però tampoc hauria de menystenir altres qüestions. Per exemple, que l’esforç pot suplir sovint les mancances que hagi pogut tenir en adquirir alguns coneixements en relació amb uns altres que li han demanat menys esforç. Seria, però, absurd decantar-se cap a un camí que li demanés un esforç permanent, colossal, menyspreant les habilitats que ha descobert que posseeix gairebé de forma natural. A això hi hauria de sumar allò que li ha despertat més interès, més satisfacció. També és important. Aquests són, em sembla, els primers factors que haurà de tenir en compte. La primera decisió, doncs, la prendrà mirant enrere més que mirant endavant.

El següent pas serà escollir entre els diferents batxillerats ofertats. Però ho farà allargant una mica més la mirada, pensant en què seguirà després. I aquí és on comença a interessar-se per diferents professions i els estudis universitaris que millor li poden donar els coneixements necessaris per a exercir-les. Les dificultats no són poques. Ara ha de començar ja a interessar-se per unes professions que existeixen actualment i que no sap si existiran a mig termini i no pot endevinar, ni tan sols imaginar unes professions que avui dia no existeixen però que existiran d’aquí pocs anys. El món tan canviant que estem vivint fan impossible predir quines seran les seves oportunitats. La velocitat dels canvis és aterradora. Aquest fet podria col·lapsar-la i augmentar-li els dubtes que ja per se l’assetgen. Aquest món incert, ha fet que algú li hagi dit que no dirigeixi els seus passos cap allà a on ella li agradaria anar. I això li crea dubtes.

I com puc ajudar-la jo en aquest moment important per  a ella, tot i que crec que no s’ha d’obsessionar perquè encara li falta molt per completar el seu camí formatiu? Doncs fent-li  algunes consideracions que, si vol, pot tenir en compte.

Per començar li diria que fixar la mirada molt lluny no és quelcom massa recomanable, més en els moments actuals. Que miri quines són les seves inclinacions, les seves habilitats, les seves preferències, sense tenir en compte consideracions de caire resultadista. Avui en dia molta gent s’obsessiona per mirar quines professions tenen demanda en el mercat laboral, quins perfils professionsla i curriculars són els que tenen més sortida. Això és un determinisme en el qual no s’ha de deixar arrossegar. Si tothom prioritzés aquest factor, tothom seria enginyer, o metge, o faria estudis relacionats amb les noves tecnologies. Amb el que l’excés de demanda devaluaria aquestes professions fent-les gairebé irrellevants i amb sortida per a uns quants escollits. Avui en dia no podem ni endevinar algunes deles professions que en el futur la nostra societat demandarà. Si ens hem de deixar arrossegar per aquesta tendència el món restaria orfe en quatre dies de pensadors que omplissin el buit que una societat purament tecnificada deixaria.

Per altra banda, professions que avui coneixem d’una forma determinada evolucionaran en direccions que ara ni tan sols sospitem. N’hi haurà de noves, altres desapareixeran, altres es fragmentaran, altres evolucionaran, … Quants gurús del passat i del present seran oblidats perquè les seves prediccions semblaven fruit de la seva fantasia i que mai no s’han materialitzat! No estic pas dient que no hagi de tenir en compte les tendències de la societat actual i descobrir aquelles opcions que més s’adaptin a les seves habilitats i interessos. Però tota prospecció futura té probabilitats de fer-se realitat com de no fer-ho mai.

En definitiva, i per concloure, li diria que miri per damunt de tot, les seves preferències, els seus gustos, que confïi també en les seves possibilitats per innovar dins el camp que esculli, que tingui gust per la vida i per la seva capacitat d’aportar quelcom de positiu a la societat en base a la seva formació, a la seva personalitat, als seus anhels. Que tingui confiança en ella mateixa i que el món és un camp amplíssim on segur que trobarà la seva oportunitat, potser amb dificultats, potser amb esforç o potser amb més facilitat de la que es pensava. Però que per damunt de tot, els passos que vagi fent en aquesta vida li donin una qualitat humana de gran alçada, que sigui una excel·lent persona capaç d’enfrontar-se a les dificultats d’aquest món que l’espera. Qualitat per damunt de quantitat. I que se senti segura de si mateixa, a risc d’equivocar-se. Sense ser fàcilment influenciable, però, alhora, oberta a les aportacions dels altres. Vaja, que no tremoli i que pensi que el món no és unidireccional i que hom pot decantar-se al llarg del camí cap a l’esquerra o cap a la dreta en funció de les circumstàncies i el context que s’anirà trobant.

Conclusió: Sigues tu mateixa, filla, i que cada passa en el teu camí t’acosti cada dia a la felicitat que dus ja ara dintre teu.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Educació i professions de futur

Una mancança catalana

Publicat el 1 març 2013 per JOSEP MARIA

Gravat de Pau Claris

La petició que el president de la Generalitat compareixi al Parlament de Catalunya pel cas Palau posa de manifest una mancança de l’estructura política catalana. Algunes forces polítiques, amb tota lagitimitat, volen que el presdident de Catalunya comparegui per un cas que afecta el partit al qual pertany. Un partit del qual n’és president. No entraré a valorar les raons de fons per demanar la compareixença esmentada. Puc pensar que és una petició feta de bona fe pensant que la compareixença pot aportar llum al tema del cas Palau que, com molts altres, està pendent de judici des qui sap quan fa. Podria ser, també, un intent de l’oposició per afegir un altre element de desgast del govern, cosa també raonable des del punt de la vista polític.

El fet, però, il·lustra una mancança que, en la meva opinió, té l’estructura institucional catalana. La Generalitat de Catalunya és ara, i històricament, una institució de govern. Per tant, els seus responsables estan sotmesos a la lluita política pròpia del joc democràtic. La compareixença demanada afecta un dels partits de la federació governant a Catalunya. Per tant, jo diria que el president de la Generalitat de Catalunya hauria de quedar-ne al marge si volem fer com els països amb llarga tradició democràtica que mostren un respecte màxim per les seves màximes institucions. Es dóna el cas, però que a Catalunya, a diferència de la tradició política basca o britànica, el president de la Generalitat acostuma a ser també una de les màximes autoritats orgàniques dins el seu partit. A mi sempre m’ha agradat la tradició britànica o basca, però la pràctica d’aquí és igualment legítima.

Per salvar aquesta mancança, en algun període hem tingut al govern català la figura del Conseller en Cap o Primer Conseller, una figura que intentava descarregar en aquest la responsabilitat de govern, deslliurant així el president de la Generalitat d’aquesta responsabilitat tot donant-li una aire més institucional i no tan subjecte a la batalla política quotidiana. Moltes vegades, però, m’ha semblat que obeïa més a un repartiment de poders dins una coalició de govern o dins una federació i no tant una creença que calia preservar la màxima autoritat política d’aquesta picabaralla diària.

Com deia, històricament, la Generalitat de Catalunya ha estat una institució de govern que se les feia amb el Comte de Barcelona, defensant els seus interessos i amb una tasca de gestió tributària important. Ara no tenim Comte de Barcelona que aparegui com a cap del nostre estat, i, per tant, en no tenir tampoc un president de república catalana ambdues figures es fusionen en el president de la Generalitat, el de governant i el de màxima representació del país. Essent així, penso que faríem bé de prestigiar al màxim aquesta figura, no pas per a defensar personalment a qui ocupa aquesta representació, sinó com a mostra d’autoestima nacional. Evidentment no estic demanant un estatus d’inviolabilitat de la persona del president, sinó que aquest respongui estrictament a allò que el compet, ja sigui personalment o pel desenvolupament de la seva responsabilitat institucional.

En definitiva, penso que tenim una mançança en les nostres institucions col·lectives que crec que tan sols serem capaços de posar-hi remei si el nostre país esdevé finalment un estat amb tots els ets i uts i les seves institucions ben definides i diferenciades.

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Una mancança catalana

Carta a un culer de tota la vida

Publicat el 27 febrer 2013 per JOSEP MARIA

Sembla que els fantasmes de la història persegueixen el culer de tota la vida, o sigui a tu. Has viscut moments difícils i durs, moments en els quals veies el teu adversari guanyar copes d’Europa a dojo i quan se’t presentava l’oportunitat d’arribar a una final els pals i la malastrugança t’impedien poder celebrar el triomf. T’havies d’acontentar en ser el rei de copes i poder guanyar el teu adversari en els enfrontaments directes. Vivies amb el record del Barça de les cinc copes. Va ser dur esperar catorze anys per guanyar una lliga; vas posar totes les esperances en l’holandès errant. Catorze anys de passar gana et podia causar un empatx.

L’holandès errrant et va il·luminar amb la seva genialitat com a jugador, però després et va il·luminar com a entrenador. Va desfer-se l’encanteri i després de la decepció de la final de Sevilla, va arribar Wembley, el teu segon santuari. Per fi podies alliberar tots els teus sentiments reprimits. El dream team et va meravellar. Anaves inflat per la vida sentint cantar les meravelles del joc del teu equip. Poc temps després Atenes et va tornar a les catacumbes. Un Barça desfigurat s’estavellava vergonyosament davant un Milan esplendorós. Van aparèixer les pors atàviques. El Sir anglès i l’altre holandès, el més antipàtic, encara que graciós et van retornar una petita dosi d’orgull.

Va arribar l’altre holandès enrinxolat i de color negre i et va transportar de nou a la glòria. Després el noi de Santpedor va agafar les regnes de l’equip i et vas tornar a inflar. Lligues, Champions, copes. Ser culer era el millor que hi ha. I el de Santpedor se’n va cansar. Ja ho va fer com a jugador, però aquesta vegada sembla que un portugués morrut li va menjar el coco fins a desgastar-lo. Ja et temies una nova debacle. Orfe del teu gurú ja veies la tornada a les catacumbes. Però no. Un xicot de l’Empordà no et va donar oportunitat de desinflar-te. Arrencada lliguera de rècord. El teu rival a setze punts i el segon a dotze. Et fregaves les mans. Fins que arriba el fatídic febrer culer, que més que un mes sembla una febrada que et sacseja. Ja no recordes que amb els teus altres gurús vas perdre amb equips amb els quals no comptaves perdre. Ara perds amb el Milan, gens desconegut i el teu rival de tota la vida. No recordes les vegades que els vas humiliar, tot s’esborra i els dubtes t’assalten. No ja la ràbia comprensible, sinó aquell sentiment tan culer que ho posa tot en dubte, fins i tot aquella confiança cega que tenies en els mateixos d’un mes abans. L’anima culera, la del culer històric és a flor de pell.

Oblides les sotragades dels teus herois que tenen el seu líder i director tractant-se d’una greu malaltia que esperes que superi ben aviat. Oblides la sotragada moral que va suposar per tu i els teus herois la revifalla de la seva malaltia. Malgrat això, el seu segon ha donat la cara amb dignitat i els teus herois també. Però una baixada de rendiment del teu equip et resusciten els fantasmes que mai t’han deixat. No oblidis que els herois no són déus, sinó humans. Potser caldria que et fessis gran. En l’esport es perd i es guanya, però els teus herois mai han perdut la dignitat, una dignitat que sembla que tu estas a punt de perdre. Els teus herois et necessiten més que mai, no hauries de marxar del camp abans d’hora. Fins i tot, pots reconèixer que el joc que tant t’ha meravellat no ha estat suficient per vèncer tot el que se li posi davant. I per això llençaràs la tovallola? Per això perdràs la teva fe?

Ai culer de tota la vida! Si la fe que tens en el teu equip és la mateixa que tens en el teu país, estem fotuts. Pel país i per l’equip. Tingues una mica dignitat i reconeix que la vida es fa també a garrotades. Aixeca l’ànim sense deixar de tocar de peus a terra. No m’avergonyeixis. Inspira profundament, treu la teva ràbia momentània, però no perdis la fe, que no és gens cega, sinó raonada.

Visca el Barça, malgrat la teva immensa i profunda immaduresa.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Carta a un culer de tota la vida

Concepte de transparència!

Publicat el 25 febrer 2013 per JOSEP MARIA

Acabem de saber que la CUP de Valls va utilitzar els serveis de l’agència de detectius Método 3 per a investigar les propietats del pare del batlle de la ciutat de Valls. Sobta trobar la CUP, amb la seva imatge antisistema, defensora dels innocents, com a client de l’agència de detectius que omple les pàgines dels diaris les darreres setmanes. Volguem o no, agradi o no agradi, que la CUP es trobi relacionada amb la xarxa d’espionatge al voltant d’aquesta agència, no com a investigada o espiada, sinó com a client, no deixa de ser incòmode i difícil de pair.

Sembla que l’encàrrec es va produir el 2010, o sigui fa tres anys. Pel què ens han explicat, la investigació anava dirigida a veure si la família del batlle podia haver utilitzat informació privilegiada per a adquirir propietats, els terrenys de les quals podrien ser requalificades, amb la corresponent revalorització de les propietats. La CUP diu que el seu encàrrec va tenir un cost de 2000 euros. Dos mil euros per demanar informació al registre de la propietat, una informació documental de caràcter públic que qualsevol pot demanar al registre. Tot just coneguda aquesta informació la CUP fa gala davant l’opinió pública de la seva transparència. Ho trobo una mica sorprenent.

Per una banda, justifiquen el fet de sospitar de tot responsable relacionat amb l’urbanisme de les nostres viles i ciutats. Això hauria d’incloure familiars, amics i coneguts. Si el punt de partida és la sospita, se’ls girarà molta feina arreu del país.Si aquest ha de ser el principi que hem d’acceptar, el dret a la privacitat costarà d’esgrimir davant de ningú.

Per altra banda, fer gala de transparència un cop t’han enxampat com a client de Método 3 em sembla una mica fora de lloc. Fins a dia d’avui, sembla que no havien tingut la necessitat de ser transparents davant l’opinió pública tot fent públic que havien contractat una agència de detectius i el resultat de les seves investigacions. La transparència de què parlen sembla que només apareix un cop es publica a la premsa la seva relació amb Método 3. Si no hagués estat així, la seva relació amb Método 3 i la investigació que li van encarregar encara seria avui dia un secret.

Penso que no podem acceptar que hom sospiti de tot aquell que es dedica al servei de la societat, per després fer un discurs de regeneració democràtica. No vull fer sang amb la CUP, però em semblaria més honest que reconeguessin clarament que es van equivocar demanant aquesta investigació. Que no podem posar sosta sospita tot aquell que vulgui oferir temporalment el seu servei a la societat, que per fer-ho hi hauria d’haver indicis clars que això és així, perquè sinó ¿quina diferència hi ha respecte el que fan els serveis d’intel·ligència o els serveis secrets que es creuen legitimats a investigar la vida privada de qualsevol ciutadà?

Crec que no hi ha justificació. Oferir línies i línies per justificar allò que no té justificació em sembla un greu error, igual al fet que origina aquestes justificacions. Greu error, doncs, de la CUP, que val més que acceptin i deixin de justificar. Un error és un error, no és un estigma per tota la vida, a no ser que sigui una pràctica habitual en la seva pràctica política, i no crec que aquest sigui el cas, si més no, no ho vull creure. Perquè si fos així, resultaria que un fet és èticament acceptable o no en funció de si el faig jo o el fa un altre.

Publicat dins de Catalunya, Personal, Valls | Comentaris tancats a Concepte de transparència!

Per què costa tant dimitir?

Publicat el 5 febrer 2013 per JOSEP MARIA

Vivim en un país en el qual sembla més important aferrar-se a una cadira des de la qual exercir el poder que no pas dedicar algun esforç a defensar la pròpia honorabilitat. Catalunya té un tractament protocol·lari que a mi m’agrada molt per referir-se a les seves dues màximes autoritats, els diem “Molt Honorables”. Aquest tractament de les màximes autoritats civils catalanes ens hauria d’acostar molt més del que ho fa a la tradició democràtica dels països del nord d’Europa. Països on una relliscada en l’ús dels cabals públics comporta la dimissió irrevocable del responsable de la relliscada, com ens recordava ahir en Xavier Bosch recordant el cas d’aquella servidora pública que va presentar la dimissió per haver comprat una xocolatina amb una targeta de l’administració.

Com deia, anomenar honorable a un servidor públic implica dues grans característiques per a tots els subjectes d’una societat democràtica. Per una banda, per la majoria de la societat que tractant algú d’honorable estar fent un acte de confiança envers aquell que ha estat elegit per a representar tot el país. La ciutadania posa la confiança en l’honorabilitat de la persona que ha escollit per servir al més alt nivell el país.

Per altra banda, suposa per a la persona que ha rebut aquesta confiança una càrrega de responsabilitat personal. Una confiança que ha de corespondre en els seus actes de cada dia amb la seva honorabilitat, és a dir, amb la seva capacitat de merèixer aquesta confiança que el poble li ha atorgat. Les nostres dues màximes autoritats no han de ser “excel·lentíssims” o “il·lustres”, que en tant que puguin també, sinó sobretot HONORABLES.

Vivim també al nostre país casos de possible corrupció que han acabat als tribunals i casos de presumptes corrupcions que esperem que algun dia acabin també als tribunals, encara que al pas que anem això pot passar d’aquí molts anys. Mentre això no passa, les nostres institucions democràtiques es veuen amenaçades per l’ombra de la sospita generalitzada que tendeix a posar tots els servidors públics en el mateix pot, cosa que és injusta. Un sistema judicial lent afavoreix aquestes coses i els ciutadans potser també ho fem per tapar les nostres pròpies misèries.

Penso que el fet que els nostres casos de corrupció siguin més petits que els dels nostres veïns espanyols no ens haurien de consolar. Ans al contrari. Cada cas en què un corruptor és capaç de trobar algú amb la capacitat de ser corruptible ens debilita com a societat.

És evident, però, que la forma com hom enfronta els possibles casos de corrupció diuen molt d’un país. Personalment crec que quan un servidor públic és acusat i imputat en un pressumpte cas de corrupció hauria de presentar la dimissió irrevocable. No pas davant qualsevol que acusi. Sinó davant una acusació formal amb capacitat de discutir judicialment i amb garanties jurídiques la innocència o culpabilitat de l’acusat. Sinó podria ser que alguns enemics del sistema democràtic en tinguessin prou d’escampar algunes calúmnies per tal de debilitar el propi sistema democràtic, cosa que no m’estranyaria que estigués passant a la veïna Espanya, en què es donessin la mà la corrupció real i veritable i l’interès dels que voldrien una involució democràtica. Però ara desbarro.

Crec que presentar la dimissió és quelcom que d’entrada honora a qui ho fa. Després caldrà veure les responsabilitats jurídiques i posteriorment, en el cas de ser declarats innocents, caldrà veure si també hi ha hagut un comportament ètic i moral irreprotxable. Perquè a ulls de la ciutadania no n’hi hauria d’haver prou en saber si un servidor públic és responsable penal o civil d’algun delicte, sinó si pot seguir gaudint de l’honorabilitat que se li suposa que cal tenir. Una persona innocent, tant des del punt de vista jurídic, com ètico-polític, no ha deixat de perdre mai la seva honorabilitat, però de cara a la confiança dels seus conciutadans ha estat capaç de deixar-la en suspens per tal de recuperar-la quan hagi demostrat la seva honorabilitat. I aquesta suspensió li donarà l’acte de dimitir. Presentar la dimissió honorarà a qui així actuï i posarà traves a que algú tingui la temptació de calumniar o difamar perquè es veurà en el deure de provar la seva acusació.

Qui això subscriu deu ser de les poques persones que han fet ús de la dimissió a la meva ciutat. No era per un cas de corrupció, que ningú s’espanti, sinó que ho vaig fer com a responsable polític d’uns mals resultats electorals que va tenir la formació política que vaig tenir l’honor de presidir durant quatre anys. No era pas jo el que liderava les llistes electorals, ni tan sols recordo si anava a les llistes, però era el responsable polític de la formació a qui representava la candidatura electoral. Amb això en vaig tenir prou. Però des dels principis ètics personals entenia que se m’havia atorgat una confiança amb la qual s’esperava que el que oferíem a la ciutadania havia de ser prou atractiu com per que aquesta ens donés la confiança per revalidar els resultats anteriors.

En els casos que apareixen a les portades d’actualitat tant a Catalunya, com a Espanya, estem parlant de polítics que reben compensacions econòmiques per les responsabilitats que exerceixen; potser aquí rau un dels problemes pels quals a tots els costa tant de presentar la dimissió. Per això i per una cultura democràtica i ètica que encara dista molt de la dels països amb una trajectòria democràtica sòlida. Per això i potser perquè no tenim el concepte clar del que suposa ocupar un lloc de representació de la ciutadania o de responsabilitats de govern. Potser encara ho veiem com un privilegi que situa els escollits per damunt de les responsabilitats ètiques exigibles, de l’honorabilitat que en tot moment ha de poder exhibir tot governant o representant polític per poder correspondre a l’honor que els ciutadans li van fer en determinat moment.

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a Per què costa tant dimitir?

Fins quan els aguantarem?

Publicat el 4 febrer 2013 per JOSEP MARIA

Els escàndols de corrupció al Regne d’Espanya estan a punt d’esclatar a les seves mateixes entranyes. De fet, hauríem de dir allò de “res de nou a l’oest”. El problema és que la virulència i el grau de l’escàndol ara és majúscul i afecta els pilars de l’estat. Els grans partits polítics del sistema espanyol estan tocats. No sé si és una herència que ens va deixar la reforma política hereva, alhora, del mateix franquisme. Es va preferir la reforma a la ruptura. Diuen que pel soroll de sabres. Però amb els grans partits polítics l’olla ha bullit en la mateixa corona espanyola. No estem davant un fenomen nou, sinó un fenomen que va persistir després de la mort del dictador. El PSOE s’hi va empaltar ben aviat, només cal recordar els roldans i els barrionuevos. Com que mai no hi ha hagut mà ferma en l’assumpte de corrupció, així ens trobem trenta-vuit anys després de mort el dictador.

La impunitat ha estat un caldo de cultiu de la corrupció. Veure dia sí, dia també, com els corruptes s’han escapolit de la justícia no ha fet res més que alimentar el fenomen. Fins i tot planeja per inactivitat una ombra de corrupció en el poder judicial que no ha actuat amb la contundència que hauria calgut, començant per la fiscalia. Els corruptes s’han envalentonat i els corruptors han cregut que “ancha es Castilla”, tan ampla que fins i tot correm el risc que arribi fins a nosaltres.

Quan algú ens deia que teníem massa pressa per fotre el camp del Regne d’Espanya, ara ha quedat retratat perquè el que hem de dir és que tota pressa és poca. Cobra força, i cal no oblidar el que molts hem defensat en el procés d’alliberament nacional, que el nostre alliberament nacional ha d’anar acompanyat d’una voluntat ferma de regeneració democràtica profunda. L’assoliment del nostre estat català ha de possibilitar una democràcia participativa i ètica profunda en tots els àmbits. Ja hi hauríem d’estat treballant. Hi hauríem d’estar treballant en la llei electoral, en donar cos a una veritable divisió de poders del nou estat català en el sistema de nomenament de jutges, fiscals, etc. Cal que la societat vegi els corruptors i els corruptes com a veritables empestats. No estem davant una malaltia sinó davant un càncer induït pel propi sistema. Els leprosos bíblics que eren engegats i expulsats de la societat eren víctimes d’una malaltia estigmatitzada socialment. Els corruptes i els corruptors han de ser expulsats, o millor fulminats, de la societat democràtica de forma imminent.

Els catalans no som immunes a aquest risc. Tenim corruptes i corruptors que fins ara han estat emparats pel sistema espanyol. Aquesta herència l’hem de rebutjar ràpidament. El procés d’independència català no es pot fer pel camí de la reforma, hi ha d’haver una ruptura total amb l’antic règim. Els sistema que bastim de nou ha de ser nítid. La societat ha de veure una voluntat claríssima en aquest sentit. Drets i deures de ciutadania que vagin de dalt a baix, del primer a l’últim. La ciutadania del nou estat no pot ser condescendent. Si acompanyem un sistema democràtic profund, una separació de poders clara amb un sistema judicial lliure de vincles amb els altres poders i amb una ciutadania conscient que l’exigència ètica de la ciutadania és l’únic que ens pot salvar com a societat moderna i progressita. Els valors ètics i morals han de ser a la base d’aquesta nova societat. L’oportunitat és nostra. I sí, tenim pressa, cada vegada més. La funció política és un dels serveis públics més honorables que un ciutada pot fer pels seus conciutadans, però al mateix temps és la més susceptible als cants de sirena de l’ambicií l’avarícia. El nostre sistema polític, social, econòmic, judicial i ciutadà ha de ser escrupulós des de bon començament. Si ho fem així, haurà valgut la pena.

Publicat dins de Catalunya, General, Món | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Fins quan els aguantarem?

Corrupció

Publicat el 29 gener 2013 per JOSEP MARIA

Vivim moments convulsos que no ajuden gens ni mica a que ciutadans o ciutadanes honrats tinguin ganes de dedicar-se al servei públic. Plana sobre el conjunt de la societat la idea que qui es dedica a servir la col·lectivitat des d’algun lloc institucional o de representació política és un corrupte mentre no es demostri el contrari. Quan la consideració que hauria de prevaldre hauria de ser la contrària. De seguir així, aviat no trobarem ningú que vulgui dedicar un període de la seva vida a servir la societat assumint responsabilitats polítiques i de servei a la col·lectivitat.

El bon nom i el prestigi social és una consideració que tots volem preservar per a nosaltres mateixos. A ningú li agrada ser assenyalat pel dit de la gent. Hem universalitzat l’ombra de la  sospita sobre tot i sobre tothom. Em resisteixo a compartir aquesta visió. Crec fermament que és possible servir la ciutadania i la societat amb honradesa i transparència. Ho crec perquè sinó hauria d’acceptar que la nostra societat és una societat salvatge sotmesa als interessos d’uns pocs, sobretot als dels més forts i poderosos. I perquè, malgrat tot, segueixo creient en l’ésser humà, tot i les greus responsabilitats que tenim en el maltracte a que sotemetem el nostre planeta, els éssers vius, la fauna i la flora, i el medi ambient en general. Malgrat que ens pot ferir més la sensibilitat el maltractament a un animal que a una persona. Som capaços de recollir un animal abandonat i deixar a la seva sort un ésser humà desvalgut i amb dificultats de subsistir.

Hem acceptat convertir qualsevol denúncia en una condemna apriorística. Que això sigui així no és gratuït. Tots, en major o menor mesura, hi tenim alguna responsabilitat. La corrupció és una bomba de rellotgeria posada en els fonaments del sistema democràtic.

La corrupció és un fenomen que mina els fonaments democràtics de qualsevol societat. Fins i tot pot fer saltar pels aires la pròpia societat. És una responsabilitat col·lectiva posar fre a la corrupció. Per això cal una legislació impecable, clara i transparent. No evitarem els comportaments personals indesitjables, però sí que podem desincentivar que algú pensi que es pot emparar en institucions o organitzacions de servei públic per al seu profit personal. Per tant, el primer pas necessari és dotar-nos d’una legislació que expulsi el corrupte. Això encara no ho hem fet.

Després cal que la societat assumeixi que més enllà de fets delictius, hi ha comportaments ètics reprovables. Que poden no comportar penes judicials, però sí penes socials. Tot és prou difícil, però si em feu triar, penso que és més difícil això darrer. Desbancar els comportaments socials reprovables exigeix una integritat major que no pas desbancar la corrupció política.

Hauríem d’acceptar, per exemple, que per dotar-nos d’uns bons serveis públics, d’uns bons serveis socials que atenguin els més desvalguts cal que contribuïm personalment a dotar-nos de recursos econòmics suficients per a satisfer aquestes necessitats. Hauríem d’acceptar que cal pagar impostos, rebutjar una factura en negre perquè va contra la possibilitat real de tenir una societat justa que atengui els dependents, els marginats, els que han quedat sense possiblitat de subsistir amb el seu propi esforç. Hauríem d’acceptar que sense la contribució de tots, sobretot dels que més tenen o tenim, no és possible dotar-nos d’un bon servei de salut pública, o de serveis de transports públics que arribin a tothom i que de retruc siguin respectuosos amb el nostre entorn natural, etc. La veritable revolució comença en nosaltres mateixos. Els coruptes i la corrupció ens serveixen d’excusa per ser els primers que no tenim un comportament social responsable. És un peix que es mossega la cua.

El bandejament de la corrupció i l’exigència personal ètica han d’anar agafats de la mà. Aquests dies hem frivolitzat sobre xarxes socials que ridiculitzen adolescents des de l’anonimat o que calumnien persones de forma covarda i èticament reprovable en l’ambit dels instituts o les universitats, generalment denigrant la condició femenina o al professorat. Ens hauríem de preguntar com hem educat els nostres fills, quins valors els hem transmès, no tan sols de paraula, sinó amb la nostra vida diària. Ens hauríem de preguntar perquè certs programes televisius triomfen tot basant-se en la manca de respecte pels drets més fonamentals de les persones, començant per no enriure’s del feble, del que no ha tingut la possibilitat d’accedir a una cultura mínima i que ha perdut la capacita d’autoestima pròpia.

Tenim molta feina per fer, tots plegats. De baix cap dalt. Potser que hi pensem.

Publicat dins de Catalunya, General, Món, Personal | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Corrupció

Qui atura un poble disposat a avançar?

Publicat el 25 gener 2013 per JOSEP MARIA

La situació política a Catalunya és apassionant. Res és el mateix després de la manifestació independentista dels passat Onze de setembre. Aquella manifestació va ser un èxit popular que va tenir conseqüències immediates. Per exemple, va aconseguir que CiU que va dir que no hi assistiria hi enviés un personatge com Duran i Lleida, tot i que aquest va intentar canviar el sentit de la manifestació, cosa que de cap manera va aconseguir.

Va propiciar la convocatòria d’eleccions avançades a Catalunya en les quals tothom es va haver de mullar. Va propiciar uns resultats molt clars de suport al lema de la manifestació. Els partits que van assumir les aspiracions de bona part del poble de Catalunya van guanyar les eleccions. Amb una gran participació de la ciutadania, les eleccions van configurar un parlament diferent de l’anterior. La ciutadania va desplaçar la centralitat política en unes forces polítiques que no feien de l’ambigüitat la seva raó de ser. La ciutadania va donar suport a la claredat i va castigar la indefinició.

De llavors ençà, han aparegut veus en tertúlies que han dibuixat un panorama allunyat de la realitat que viu la ciutadania. Alguns segueixen jugant a la confusió. Volen traslladar a la societat el seu descol·locament particular. Les coses no segueixen el rumb que ells voldrien i es dediquen a extrapolar el seu nerviosisme a la societat.

Alguns partits polítics han seguit un camí paral·lel. Han vist fracassar els seus postulats i no han sabut percebre i adaptar-se als canvis socials. Arran de la declaració de sobirania del Parlament, confonen la tensió interna en el si dels seus partits amb una tensió imaginària en el si de la societat catalana. Una tensió que no existeix, però que vodrien que existís. Les seves contradicions les voldrien traslladar a la ciutadania catalana, aquest és un dels seus objectius. Penso que van errats.

Aquesta clarificació i determinació de la ciutadania de Catalunya els ha deixat fora de joc. Ara han adoptat la tàctica del govern espanyol. I quina tàctica és aquesta? Doncs esperar que el pas del temps dilueixi la determinació que bona part de la ciutadania catalana està mostrant. Pensen que la crisi els ajudarà. S’equivoquen, o potser m’equivoco jo, però jo crec que són ells els que s’equivoquen.

La ciutadania en general està passant per moments molt durs. La crisi econòmica fa que molta gent estigui passant els moments més durs de la seva vida. Però malgrat aquesta situació, la ciutadania resisteix. Les famílies se solidaritzen amb els membres del seu nucli que ho passen malament. La societat civil intenta suplir un estat incapaç d’ajudar els seus ciutadans, les ONG i el teixit associatiu estan més compromesos que mai amb el conjunt de la ciutadania. Una societat que amb un quart de la seva població activa a l’atur es manté serena és una societat madura. Madura sí, però no estúpida.

Amb un estat que ha dimitit de les seves funcions, la ciutadania catalana ha sabut teixir complicitats que l’enalteixen. La ciutadania catalana ha sabut bastir un projecte engrescador que ha animat milions de ciutadans. L’únic projecte que ha animat la ciutadania a mirar el futur amb esperança. Aquesta ciutadania és conscient que el procés engegat no és fàcil, ans al contrari, és tot un repte. El que estem vivint ha nascut de baix. Aquí hi ha la seva fortalesa. Una fortalesa que alguns no volen veure, limitats per la seva visió endogàmica que no els deixa veure més enllà dels conflictes interns que estan visquent fruit de la seva incapacitat per adaptar-se a les demandes de la ciutadania.

La ciutadania catalana i la societat és madura. No es deixarà emportar pels que clamen i desitgen que la seva tensió es traslladi a la ciutadania. Aquesta és la miopia d’alguns representants polítics. Pensen que tot plegat és una flamarada. Possiblement, anys enrere, això hagués estat així. S’equivoquen, des del meu punt de vista, perquè són incapaços d’ofertar una alternativa. No la tenen. Tan sols la por i esperar que ens cansem.

Alguns articulistes semblen no conèixer la història. Mai el món ha progressat per decisions unànimes. El progrés sempre comença en el moment que uns pocs s’adonen que cal fer un pas endavant. Sense saber com, aquest anhel creix ajudat per contextos determinats. El context actual és el que no és una flamarada. La crisi econòmica, política i social és el que no és cap flamarada. Ningú sap quan passarà, però tothom sap que empitjorarà. Precisament aquest context, aquesta conjuntura ha actuat d’espoleta per obrir els ulls a aquells que estaven còmodes malgrat que veiessin la raonabilitat dels arguments d’aquells pocs que durant anys denunciaven la injustícia que en tots els àmbits l’estat espanyol tractava i tracta els catalans. Ara ja n’estan convençuts.

Els britànics mai havien imaginat que un impost sobre el te podia ser el desencadenant de la revolució americana. La revolució no es va produir per l’impost del te, però aquest va actuar d’espoleta que va fer aflorar els greuges permanents que els britànics inflingien als americans del nord. Els britànics van menysprear uns pobres pagesos de l’altra banda de l’Atlàntic, com anys més tard van menysprear un home primet i vestit amb quatre parracs que va aparèixer a la joia de la corona, a l’Índia.

Els ciutadans de Catalunya no afluixarem, vencerem els obstacles i les dificultats. La nostra determinació és ferma. Els nostres representants només tenen dues alternatives, ho saben. Han de decidir si es posen al nostre costat o al nostre davant contracorrent. Si es posen al costat dels poders fàctics, econòmics i financers o al costat del seu poble. Han de triar i això els incomoda. Aquest és el seu repte. El nostre, el tenim clar, avançar amb determinació i serenitat.

 

 

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Qui atura un poble disposat a avançar?

La declaració de sobirania

Publicat el 24 gener 2013 per JOSEP MARIA
Seria bo que totes i tots llegíssiu la declaració de sobirania aprovada ahir pel Parlament de Catalunya amb una àmplia majoria, propera als dos terços dels parlamentaris catalans. 

Un cop llegida, no sé entreveure les raons objectives, més enllà dels interessos que els socialistes catalans comparteixen amb els socialistes espanyols, que han fet que els socialistes catalans no s’hagin sumat a la majoria de parlamentaris que no han fet res més que donar satisfacció a la majoria de ciutadans i ciutadanes catalans per tal que puguem exercir el dret a la lliure determinació del nostre poble.

Tampoc sé trobar les raons que han fet que la CUP hagi emès el vot ridícul d’un terç a favor de la declaració i dos terços dels seus representants abstenint-se. La declaració fa menció als principis fundacionals de la UE, no pas a les polítiques conjunturals del moment, i fa menció de la comunitat lingüística, cultural i històrica compartida amb altres territoris sense mencionar-los explícitament, encara que tots sabem que es parla dls Països Catalans. I per fi, en el preàmbul es parla de les manifestacions del 10 de juliol de 2010 i de l’11 de setembre de 2012 amb el lema d’aquesta “Catalunya nou estat d’Europa”. Per tot això es fa molt difícil d’entendre la decisió que han pres aquestes dues forces polítiques per haver emès el vot que han emès i que espero que algun dia explicaran amb raonaments clars i racionals.

Aquí teniu la declaració: http://www.ara.cat/politica/Declaracio-sobirania-aprovada-Parlament-Catalunya_ARAFIL20130123_0002.pdf

Publicat dins de Catalunya, General, Món | Comentaris tancats a La declaració de sobirania

RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (IV). La llengua

Publicat el 4 gener 2013 per JOSEP MARIA

Una altra raó per la qual necessitem la independència política de Catalunya amb urgència és la salvaguarda de la llengua catalana. Des del punt de vista institucional, el Principat de Catalunya és l’únic territori dels Països Catalans en el qual hi ha un ordenament jurídic enfocat a la supervivència del català com a llengua d’ús social amb vocació de ser present en tots els àmbits de la vida. Malgrat això, no ens en sortim del tot. Costa molt de poder viure plenament en català en la nostra societat. Només per citar uns exemples, podem recordar els organismes i institucions del govern espanyol presents al nostre país. L’administració de justícia, les forces de seguretat de l’estat, el cinema, la televisió, altres mitjans de comunicació, etc. A això cal sumar-hi els intents continuats de laminar els avenços aconseguits en alguns àmbits com l’escola, aeroports, estacions de ferrocarrils, …

A això cal afergir-hi els incompliments reiterats i calculats dels mandats constitucionals de l’estat al qual encara pertanyem. Hi ha un mandat constitucional de preservar les llengües de l’estat. Un mandat constitucional que des del govern central de torn mai s’han pres amb interès, convençuts que les llengües diferents del castellà no han de ser promocionades, ni preservades des del poder central. Ben al contrari. L’estat espanyol, des de fa segles, té com a objectiu clar, minoritzar-ne l’ús i posar constants entrebancs a la plena normalització. Les més altes institucions de l’estat ens farceixen d’exemples clars d’aquesta voluntat. Les corts espanyoles estan vedades a la presència del català. Els ciutadans i les institucions catalanes reben constants humiliacions amb retorns de documents enviats per ajuntaments i particulars tot recordant-nos que hem de presentar aquests documents en llengua castellana. Mai s’han preocupat, ni mai no ho faran, de fer possible que el català tingui presència a les institucions europees com a llengua oficial, una llengua catalana que és parlada per més ciutadans europeus que no pas moltes de les llengües oficials a la UE.

No cal recordar l’embestida dels partits espanyols per fer desaparèixer la llengua catalana al País Valencià i a les Illes Balears. Aquests partits es preocupen per dotze famílies que volen escolaritzar els seus fills en castellà a Catalunya i menyspreen els milers de famílies que voldrien escolaritzar els seus fills en valencià i no poden, o volen també que els balears deixin d’escolaritzar els seus fills en català. Els treballadors públics no tenen cap obligació de parlar o conèixer la llengua dels nostres ciutadans i simplement deixen aquesta coneixença com a mèrit per a opositar.

Podria seguir, però em sembla que queda molt clar que si la llengua catalana ha sobreviscut a un estat que ens ha ocupat per dret de conquesta durant més de tres segles, no ha estat per altra raó que no sigui la voluntat dels ciutadans dels Països Catalans de no renunciar als nostres orígens i a la nostra llengua. L’embat de l’estat espanyol ha tingut un èxit parcial més o menys reeixit en la mesura que els ciutadans dels nostres territoris han persistit contracorrent a aquest intent.

Un estat espanyol idílic hauria fet que totes les llengües haguessin estat oficials a tot el territori estatal. Això no hauria fet gens de mal al castellà com a llengua franca d’ús habitual en la relació entre els ciutadans de diferents nacionalitats de l’estat. Això hauria fet que la ciutadania majoritària de cultura castellana hagués assumit les altres llengües com a patrimoni propi del seu estat. Però aquest panorama utòpic no ha estat mai assumit per l’estat central. Així, la majoria de ciutadans espanyols veuen les altres llengües, com la nostra, com un gra al cul que han de fer desaparèixer perquè només els fa nosa.

En definitiva, no podem esperar res de res d’aquest estat. L’única manera que tenim d’assegurar la supervivència del català, com en tantes i tantes coses pròpies del nostre país, és que ens dotem d’un estat propi. Un estat propi que ha de tenir el català com a llengua oficial del país i llengua d’ús comú dels seus ciutadans en la relació entre ells i amb l’administració. Un estat en el qual ha de tenir altres llengües amb un estatus oficialitzat, com és l’occità, en la seva variant aranesa, i el castellà. L’estatus del català ha de quedar clarament com a la llengua del nou estat, capaç de cohesionar la ciutadania del país. Però no podem caure en els mateixos errors que ha comès l’estat espanyol.

L’aranès ha de ser oficial a tot el país ja que una part del territori té aquesta llengua com a pròpia. Els seus ciutadans s’han de poder adreçar a les diferents administracions en aquesta llengua, fins i tot fora de l’àmbit estricte de la Val d’Aran. Però no podem fer amb el castellà el mateix que els espanyols han fet amb nosaltres. Jo no sóc sociolingüista, per tant no tinc la fórmula adequada per tractar la realitat de la llengua castellana a Catalunya. No hi ha a Catalunya un territori propi que tingui el castellà com a la seva llengua. Però no podem negar la realitat transversal de la seva presència. I això no ho podem obviar. Hem de ser capaços de trobar la fórmula ideal per aquesta presència. Una fórmula que ha de fer que els castellanoparlants d’origen sentin la seva llengua respectada, tot sabent que el català ha de ser la llengua franca i de comunicació de la nostra societat. Les altres llengües d’altres ciutadans catalans d’origen divers no poden servir d’excusa per tancar els ulls a la realitat social del país.

Hem de ser capaços de gestionar aquesta diversitat tot assegurant a la llengua catalana la fortalesa que tota competència entre llengües necessita. Com he repetit tantes vegades, l’oportunitat que tenim davant nostre per construir un nou estat l’hem d’aprofitar per fer també un país nou. Un país allunyat de l’estereotip espanyol que ens ha estat dominant durant segles. La il·lusió de milers de catalans per esdevenir un nou estat d’Europa va lligada, al meu entendre, a la voluntat de construir un nou país que aprofundeixi en la democràcia, amb més justícia social i econòmica, que no repetixi els estàndars que ens han portat a la crisi actual que patim i que va des de la democaràcia plena i participada fins a un model social i econòmic basat en el benestar dels nostres ciutadans, per davant dels interessos dels poders fàctics, i això també passa per models lingüístics nous. Per tot això necessitem constituir-nos com a un nou país amb el seu estat propi. I ho necessitem amb urgència.

Publicat dins de Catalunya, General, Món, Personal | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a RAONS PER VOLER LA INDEPENDÈNCIA AMB URGÈNCIA (IV). La llengua