Per què costa tant dimitir?

Vivim en un país en el qual sembla més important aferrar-se a una cadira des de la qual exercir el poder que no pas dedicar algun esforç a defensar la pròpia honorabilitat. Catalunya té un tractament protocol·lari que a mi m’agrada molt per referir-se a les seves dues màximes autoritats, els diem “Molt Honorables”. Aquest tractament de les màximes autoritats civils catalanes ens hauria d’acostar molt més del que ho fa a la tradició democràtica dels països del nord d’Europa. Països on una relliscada en l’ús dels cabals públics comporta la dimissió irrevocable del responsable de la relliscada, com ens recordava ahir en Xavier Bosch recordant el cas d’aquella servidora pública que va presentar la dimissió per haver comprat una xocolatina amb una targeta de l’administració.

Com deia, anomenar honorable a un servidor públic implica dues grans característiques per a tots els subjectes d’una societat democràtica. Per una banda, per la majoria de la societat que tractant algú d’honorable estar fent un acte de confiança envers aquell que ha estat elegit per a representar tot el país. La ciutadania posa la confiança en l’honorabilitat de la persona que ha escollit per servir al més alt nivell el país.

Per altra banda, suposa per a la persona que ha rebut aquesta confiança una càrrega de responsabilitat personal. Una confiança que ha de corespondre en els seus actes de cada dia amb la seva honorabilitat, és a dir, amb la seva capacitat de merèixer aquesta confiança que el poble li ha atorgat. Les nostres dues màximes autoritats no han de ser “excel·lentíssims” o “il·lustres”, que en tant que puguin també, sinó sobretot HONORABLES.

Vivim també al nostre país casos de possible corrupció que han acabat als tribunals i casos de presumptes corrupcions que esperem que algun dia acabin també als tribunals, encara que al pas que anem això pot passar d’aquí molts anys. Mentre això no passa, les nostres institucions democràtiques es veuen amenaçades per l’ombra de la sospita generalitzada que tendeix a posar tots els servidors públics en el mateix pot, cosa que és injusta. Un sistema judicial lent afavoreix aquestes coses i els ciutadans potser també ho fem per tapar les nostres pròpies misèries.

Penso que el fet que els nostres casos de corrupció siguin més petits que els dels nostres veïns espanyols no ens haurien de consolar. Ans al contrari. Cada cas en què un corruptor és capaç de trobar algú amb la capacitat de ser corruptible ens debilita com a societat.

És evident, però, que la forma com hom enfronta els possibles casos de corrupció diuen molt d’un país. Personalment crec que quan un servidor públic és acusat i imputat en un pressumpte cas de corrupció hauria de presentar la dimissió irrevocable. No pas davant qualsevol que acusi. Sinó davant una acusació formal amb capacitat de discutir judicialment i amb garanties jurídiques la innocència o culpabilitat de l’acusat. Sinó podria ser que alguns enemics del sistema democràtic en tinguessin prou d’escampar algunes calúmnies per tal de debilitar el propi sistema democràtic, cosa que no m’estranyaria que estigués passant a la veïna Espanya, en què es donessin la mà la corrupció real i veritable i l’interès dels que voldrien una involució democràtica. Però ara desbarro.

Crec que presentar la dimissió és quelcom que d’entrada honora a qui ho fa. Després caldrà veure les responsabilitats jurídiques i posteriorment, en el cas de ser declarats innocents, caldrà veure si també hi ha hagut un comportament ètic i moral irreprotxable. Perquè a ulls de la ciutadania no n’hi hauria d’haver prou en saber si un servidor públic és responsable penal o civil d’algun delicte, sinó si pot seguir gaudint de l’honorabilitat que se li suposa que cal tenir. Una persona innocent, tant des del punt de vista jurídic, com ètico-polític, no ha deixat de perdre mai la seva honorabilitat, però de cara a la confiança dels seus conciutadans ha estat capaç de deixar-la en suspens per tal de recuperar-la quan hagi demostrat la seva honorabilitat. I aquesta suspensió li donarà l’acte de dimitir. Presentar la dimissió honorarà a qui així actuï i posarà traves a que algú tingui la temptació de calumniar o difamar perquè es veurà en el deure de provar la seva acusació.

Qui això subscriu deu ser de les poques persones que han fet ús de la dimissió a la meva ciutat. No era per un cas de corrupció, que ningú s’espanti, sinó que ho vaig fer com a responsable polític d’uns mals resultats electorals que va tenir la formació política que vaig tenir l’honor de presidir durant quatre anys. No era pas jo el que liderava les llistes electorals, ni tan sols recordo si anava a les llistes, però era el responsable polític de la formació a qui representava la candidatura electoral. Amb això en vaig tenir prou. Però des dels principis ètics personals entenia que se m’havia atorgat una confiança amb la qual s’esperava que el que oferíem a la ciutadania havia de ser prou atractiu com per que aquesta ens donés la confiança per revalidar els resultats anteriors.

En els casos que apareixen a les portades d’actualitat tant a Catalunya, com a Espanya, estem parlant de polítics que reben compensacions econòmiques per les responsabilitats que exerceixen; potser aquí rau un dels problemes pels quals a tots els costa tant de presentar la dimissió. Per això i per una cultura democràtica i ètica que encara dista molt de la dels països amb una trajectòria democràtica sòlida. Per això i potser perquè no tenim el concepte clar del que suposa ocupar un lloc de representació de la ciutadania o de responsabilitats de govern. Potser encara ho veiem com un privilegi que situa els escollits per damunt de les responsabilitats ètiques exigibles, de l’honorabilitat que en tot moment ha de poder exhibir tot governant o representant polític per poder correspondre a l’honor que els ciutadans li van fer en determinat moment.

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.