A vegades, perdre és guanyar!

Publicat el 25 febrer 2014 per JOSEP MARIA

Aquests dies he tingut una experiència que algú podria qualificar de negativa. Ho podria resumir de la següent forma, sense donar més detalls. Guanyar, mitjançant l’engany, la mentida i l’arraconament de la dona.

 

Pel que guanya d’aquesta manera, li pot semblar que és tot un campió. El que importa és guanyar per damunt de tot. No importa ni els mitjans, ni el dany que hom pugui fer als altres. És un model d’home que potser molts voldrien imitar i potser moltes voldrien per company. Però no és el meu model. Aprofitar-se de la bona fe dels altres no és quelcom que jo tingui com a modèlic.

 

Aquesta és una pauta que he intentat seguir tota la meva vida, encara que sovint m’hagi costat algun disgust.

 

La nostra societat ha posat per damunt de tot l’èxit, sigui com sigui. Jo potser visc una mica fora d’aquest món.

 

Hi ha algú que ha guanyat a costa de la meva bona fe. No m’hi poso pedres. Ho dic ben sincerament, prefereixo perdre que guanyar amb mètodes il·lícits que vagin en contra dels meus principis. Això, fins i tot, pot causar incomprensió en les persones que m’envolten, fins i tot ràbia. Ho puc entendre. I no els ho retrec.

 

Entre ser honest o deshonest, triaré l’honestedat.

Entre aparèixer com un babau o creure’m el més espavilat del món prefereixo quedar com un babau.

Entre anar amb la veritat o anar amb la mentida, triaré la veritat, encara que això em pugui perjudicar.

Entre menysvalorar la meva dona o respectar-la sense anul·lar-la triaré el primer.

 

Prefereixo ensenyar això a les meves filles que no mostrar-me davant d’elles com un triomfador que fa trampes per a ser-ho.

 

En definitiva, he perdut i un altre ha guanyat, la bona fe ha perdut davant la mala fe, la veritat davant la mentida. Però estic convençut que jo sóc mil vegades més feliç que no qui m’ha guanyat. Potser el meu món gira al revés del món que alguns consideren real, però això no m’espanta, ni farà variar el meu camí. A vegades, perdre és guanyar i qui guanya sovint perd.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a A vegades, perdre és guanyar!

PER QUÈ EN DIUEN SOLIDARITAT?

Publicat el 29 gener 2014 per JOSEP MARIA

En política, s’acostuma a fer una barreja de conceptes intencionada que busca confondre la ciutadania. Jugar amb les paraules és quelcom molt antic i tothom sap que les paraules són eines de comunicació que transmeten conceptes i informació o desinformació. Essent així, és molt comprensible, doncs, que els polítics, sobretot els mal polítics, juguin intencionadament amb les paraules.

 

Passa, per exemple, amb un tema d’actualitat com és el que ens suscita la negativa del govern espanyol a publicar les balances fiscals. D’entrada es diu que les balances fiscals són dolentes perquè generen que alguns territoris en dedueixin que més els val independitzar-se. Per començar, les balances fiscals mai poden generar aquest sentiment. Com he dit, les balances tan sols són una eina. El que pot generar un sentiment de greuge que pot induir alguns ciutadans a abraçar l’independentisme és el resultat de les balances. Si un estat té una política equitativa no té perquè generar aquest sentiment en la ciutadania. Si resulta que el règim fiscal que s’aplica als territoris és injust, llavors sí que hom pot arribar a la conclusió que més val anar per lliure que no suportat l’explotació econòmica.

 

Una altra trampa lingüística la trobem quan es parla de solidaritat. La solidaritat és una aportació voluntària, econòmica o d’altre tipus, envers algú que necessita el suport altruïsta dels altres. La voluntarietat hi és consubstancial. La solidaritat no pot ser obligada, si de cas és un deure moral, però no pot ser una exigència política. Hom la practica perquè vol.

 

Per altra banda, la solidaritat té uns límits. És evident que un insolidari obtindrà un estatus privilegiat degut a la seva insensibilitat envers el més necessitat. Ser solidari, des del punt de vista econòmic, implica estar en disposició de ser una mica menys ric del que seria si em quedés tota la riquesa que genero. Deixem ara de banda si la riquesa generada és a costa dels altres o no, aquest és un altre tema. Per tant, acceptant que si sóc solidari seré menys ric, o sigui, disposaré de menys recursos dels que tindria si fos insolidari, el solidari mai queda en una situació de pobresa major que no pas el qui rep la solidaritat.

 

Hi ha un grau més elevat que el solidari. És aquell que accepta lliurar tot el que guanya o una part important, amb la possibilitat que resti més pobre que el que rep allò de què em desprenc. Seria la caritat cristiana. Si tens dues capes, dóna’n una, o fins i tot les dues i fes-ho amb alegria. Això ho trobarem en comptats casos, i generalment de forma individual, rarament de forma col·lectiva.

 

Ni la solidaritat, ni la caritat cristiana és exigible a ningú. I menys des d’un punt de vista polític. El que políticament és exigible és l’equitat. És un deure personal i col·lectiu que el que menys té pugui rebre una part del que més té per tal que aquell pugui dur una vida digna i aconsegueixi una possibilitat de generar riquesa amb esforç i amb polítiques que ajudin a crear riquesa i facin que les persones i territoris creïn oportunitats per a desenvolupar-se, no per viure sempiternament subsidiades.

 

La solidaritat i la caritat la decideix cadascú com exercir-la; l’equitat la decideix el sistema polític que ens hem donat, que volem just i que transfereix via impostos que van dels més benestants als que no ho estan tant, però amb limitacions. Quan l’equitat suposa treure recursos i oportunitats als qui s’esforcen per millorar la seva societat i els transfereixen a altres que s’habituen a no espavilar-se i desaprofiten els esforços dels altres, ja no és equitat, sinó espoli.

 

Conclusió. No diguem solidaritat, quan volem dir equitat; no diguem solidaritat quan volem dir espoli. La no publicació de les balances fiscals, en qualsevol de les dues modalitats acadèmicament acceptades no és altra cosa que voler amagar un espoli permanent que retalla el creixement i un subsidi etern que esclavitza a qui el rep.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a PER QUÈ EN DIUEN SOLIDARITAT?

Un cardenal que ens podíem estalviar

Publicat el 19 gener 2014 per JOSEP MARIA

El nou cardenal espanyol que en els pròxims dies rebrà els símbols de poder i aristocràcia eclesiàstica a Roma, s’ha despatxat a gust dient que l’homosexualitat “és una deficiència que es pot normalitzar“. I, tot seguit, l’ha comparada a un la hipertensió. Parla de l’homosexualitat com d’un error i diu que un gai es pot normalitzar. I pensar que aquest senyor va estudiar a Valls i va ser a la meva ciutat on va ser ordenat sacerdot! Els claretians que podien estar satisfets amb el fet de comptar amb un nou cardenal, ara potser haguessin preferit que el nomenament hagués recaigut sobre algú altre.

Semblava que el nou papa de Roma estava més per desobsessionar l’església d’alguns temes que semblen l’epicentre de la labor eclesiàstica. Però l’elecció de Sebastian sembla que contradiu una mica les paraules del pontífex romà.

Ara alguns representants de l’església espanyola estan contents amb la retallada legislativa en el tema de l’avortament. Jo no sóc ni proavortista, ni antiavortista. Tinc el meu pensament respecte a la qüestió, però el que no accepto és que l’església com a institució vulgui influir sobre l’estructura legislativa de la societat.

És com si els catòlics vulguessin que la llibertat religiosa, legislativament parlant, només fos possible per a ells, bandejant les altres confessions religioses. Que existeixi una legislació sobre l’avortament no obliga ningú a avortar, però amb les limitacions ètiques i legislatives corresponents, permet que qui en vulgui fer ús tingui el dret a fer-ho.

Feina tindrà el Papa Francesc per treure l’obsessió i fixació d’alguns representants eclesiàstics en temes com l’avortament, la sexualitat, els mètodes anticonceptius, etc.

 

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Un cardenal que ens podíem estalviar

Una Taulada necessària!

Publicat el 18 desembre 2013 per JOSEP MARIA

El dissabte 14 de desembre de 2013 es va inaugurar a Valls un menjador social, és la Taulada. Una taulada, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el Fabra pels que ja tenim una edat, és un conjunt de persones assegudes al voltant d’una taula. La pronúncia del mot ens suggereix també, encara que la paraula l’escriuríem llavors amb “e”, un espai d’aixopluc per poder fer un àpat calent i compartir experiències i coneixences. Crec que el menjador “La Taulada” era una necessitat social.

La gènesi de la iniciativa la trobem a la parròquia de El Lledó de Valls. L’impulsor principal n’és el claretià Joan Font. Conec al pare Font des de fa uns quaranta anys. En ell endevinem una persona que ha estat treballant al Brasil durant força temps, imbuït de l’esperit dels claretians catalans que treballen allà des de fa molts anys, entre els quals hi ha algun vallenc, com en Francesc Trilla, i per on ha passat un altre claretià conegut per molts vallencs, com en Josep Roca, amb qui molts hem compartit dies d’excursions pirinenques fa uns anys. I parlant de claretians al Brasil, no podem oblidar el bisbe Casaldàliga, tot un referent mundial en la defensa dels drets dels indígens. Un català universal.

Ben aviat, el pare Font es va veure acompanyat per una colla de cristians i ciutadans vallencs, homes i dones, que van creure com ell que el seu projecte calia tirar-lo endavant. Han estat mesos de feina continuada, persistint en la idea, vencent els obstacles. Finalment, s’ha convertit en realitat.

Em sembla que ningú posarà en dubte que parlem d’una necessitat. Una necessitat que no és nova. Ja en temps remots les societats han mostrat les seves imperfeccions creant tot un conjunt de persones que s’han vist expulsades del sistema social. Pobres, marginats, algunes vegades gairebé invisibles. Algunes s’han vist abocades a aquesta situació de forma estructural, gairebé que seguint l’herència dels seus pares que no han pogut donar-los la possibilitat de sortir d’aquesta situació familiar com haurien volgut. D’altres són víctimes conjunturals d’una crisi econòmica, que ha esdevingut social, que el nostre sistema econòmic i polític no ha estat capaç d’evitar. En aquesta situació trobem famílies senceres, individus isolats, persones grans, joves, infants, homes, dones.

L’aparició de “La Taulada” és una bona notícia perquè respon a una necessitat social que ningú més responia en aquests moments. La funció que compleix “La Taulada” completa un cercle que altres organitzacions no governamentals ja estaven dissenyant, com Càritas, Creu Roja i moltes altres. Totes elles es complementen i desenvolupen la seva funció en un marc de cooperació. Per tant, a aquells que eren reticents a la implementació del menjador social a Valls els diria que n’haurien d’estar satisfets que hagi esdevingut una realitat. Cal treballar en xarxa amb totes elles i amb els serveis socials de la ciutat i de la comarca. La implicació ciutadana és imprescindible i necessària i “La Taulada” se sent acompanyada per una munió de persones de la ciutat que l’han animat des del seu inici. Tothom que vulgui pot col·laborar amb “La Taulada” en la forma que desitgi. L’han fet possible una quarentena de voluntaris i voluntàries de totes les edats i condicions socials, comerços, empreses, institucions. Tothom que vulgui hi té un lloc.

El mejador fa tres dies que ja camina. Els usuaris troben un lloc on fer un àpat calent i equilibrat, però també troben unes persones que els acullen amb la dignitat que es mereix tota persona, que es preocupen per la seva situació i que no els deixaran abandonats. Que empàticament els ofereixen un gest, una paraula, una mà.

No vull acabar sense fer una denúncia. No ens podem acontentar només en satisfer una necessitat, també cal denuniciar un sistema econòmic i social que no ofereix a totes les persones un mínim indispensable de dignitat. Si cal posar èmfasi en la capacitat solidària de la ciutadania, cal posar també de manifest el fracàs que suposa que tinguem una part de la nostra ciutadania al marge del benestar i la riquesa que entre tots anem creant. Convé posar de manifest que cal situar les persones davant de tot. Tots estem exposats a l’exclusió social que pot comportar la pèrdua de la feina, la pèrdua de les prestacions d’atur i ajudes socials, etc. Treballar per les persones que ara mateix es troben en aquesta situació, és treballar per nosaltres mateixos, per evitar que la nostra societat, el nostre sistema polític, econòmic i social segueixi generant noves situacions d’exclusió. I això és feina de tothom, ciutadania i institucions.

Avui donem la benvinguda a “La Taulada”, mentre paral·lelament interpel·lem la societat a treballar per fer innecessari aquest servei. La societat ha de donar oportunitat a tothom, a tota persona, per tal que la seva dignitat s’expressi de forma autònoma, amb el seu talent i les seves habilitats.

Publicat dins de Món, Personal, Valls | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Una Taulada necessària!

Més enllà de PISA

Publicat el 4 desembre 2013 per JOSEP MARIA

Dubto que la ciutadania del nostre país necessiti recórrer a l’informe PISA (Programme for International Student Assessment) per constatar que el nostre sistema educatiu, sense ser deficient, és profundament millorable. Les avaluacions estadístiques serveixen, entre altres coses, per corroborar el que tothom percep. Però serveixen, també, com a instruments per a manipular la realitat i dirigir-la cap allà on tinguem interès en dirigir-la. D’això últim en tenim mostres recurrents ben sovint i en diferents àmbits. Les lectures que acostumem a fer dels diferents estudis, estadístiques o resultats, en diferents àmbits socials ens ho demostren. Ja sigui referents a l’economia, a l’ocupació laboral, o al que sigui. És gairebé impossible fer una lectura purament objectiva d’aquests informes i, per tant, és gairebé impossible que en sapiguem extreure allò que realment ens indiquen. Caldria afegir, també, que, sovint, aquests informes no són neutres. Tenen de partida alguna intencionalitat concreta. Ja sigui pels valors amb els quals han estat confegits o per l’objectiu pel qual han estat ideats. Sigui, com sigui, ja que es fan, caldria que hi hagués un esforç el més objectiu possible per a saber-los interpretar.

 

No analitzaré el darrer informe PISA, el que s’ha presentat aquesta setmana i que correspon a l’any 2012. L’informe PISA s’elabora cada tres anys. I un cop analitzats els resultats es presenta l’any següent.

Sí que ressaltaria algun resultat. Els nadius treuen millor resultat que els no nadius en les tres competències en les que s’estructura l’avaluació. Un aspecte on clavar la banya a l’hora de dotar de més instruments de tot tipus en l’atenció d’aquest col·lectiu.

En comprensió lectora és on els estudiants catalans treuen la millor puntuació. Penso que aquest indicador és, si més no, esperançador perquè a la llarga pot afavorir les altres competències.

 

Deixem l’informe PISA.

 

No sóc cap especialista en res i menys encara en temes educatius, però en el meu bagatge hi tinc haver cursat dos cursos de magisteri en l’era dels diplodocus, ostres que en fa d’anys, i que sempre he estat interessat per l’educació a la qual he considerat peça primordial per al desenvolupament humà i social. Si hi afegeixo que d’uns anys ençà he adquirit la condició de pare, tot plegat ha fet que segueixi estant interessat en tot allò relatiu a l’educació.

 

Catalunya té una tradició pedagògica de segles. En els darrers segles hem estat pioners en aplicar diferents mètodes pedagògics de vanguàrdia que la guerra civil i el franquisme van frustar. Tot i això, en l’època més recent, també hem creat models educatius que han intentat recuperar aquell esperit dramàticament escapçat.

 

Avui en dia no es conquesta el món amb exèrcits i escopetes, sinó amb ciència, tecnologia, coneixement, cultura. Les grans civilitzacions del passat conquerien països i creaven imperis que sotmetien nacions. Avui les nacions civilitzades conquereixen el món amb els seus productes, amb l’aportació científica que fan, amb la literatura. Tan sols aquells països que es preocupen per donar als seus ciutadans una base cultural àmplia acompanyada de valors democràtics i solidaris poden conquerir el món sense ocupar-lo. Cooperant, col·laborant i compartint coneixement.

 

Ens cal donar un marc estable al nostre sistema educatiu, ens cal donar confiança a les nostres escoles donant-los autonomia per moure’s dins aquest marc general estable, confiar en els mestres als quals hem de procurar tot el necessari per poder desenvolupar la seva funció amb excel·lència, cal fer participar les famílies com a corresponsables del procés educatiu i d’aprenentatge. Cal buscar les eines necessàries per fer veure als nostres fills que el plaer en la utilització de les noves tecnologies no està renyit amb el gust per la lectura. En definitiva, ens cal creure que amb una educació sòlida que perdurarà al llarg de tota una vida, l’economia sencera i el benestar de la societat estan assegurats. Hem de guanyar la batalla pel gust d’aprendre que s’adquireix a l’escola i a la família.

 

La Roma imperial va conquerir Grècia, però aquella Grècia conquerida va dotar l’imperi de cultura i civilització. Els antics mestres grecs enculaven literalment els seus deixebles. Plató va dissenyar el famós amor platònic que permetia ensenyar els joves sense encular-los. Tota una revolució pedagògica. Es podia ensenyar els joves sense sotmetre’ls.

 

Catalunya té un pòsit cultural fabulós. Tenim investigadors, científics, metges, arreu del món. Tenim escriptors que desperten l’interès universal. Sabem fer de les nostres empreses i dels nostres treballadors una peça clau per exportar els béns i serveis que són valorats arreu. Només falta creure en les nostres possibilitats i veure la necessitat d’una aposta clara per incentivar tot aquest bagatge que arrosseguem. El primer pas és fer del nostre sistema educatiu el punt central on pivoti la nostra societat, des de l’ensenyament primari, passant per la universitat i centres de formació professionals i fins al final de la vida de les persones. Farem així una societat més culta, més talentosa, més civilitzada i oberta al món. Una societat que es prengui com un fracàs propi quan a un nen o una nena no hem estat capaços d’acompanyar-los a trobar la seva oportunitat per desenvolupar-se plenament com a persones. Si ho aconseguim, no ens caldrà fixar-nos en cap informe PISA, ni res de semblant.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Més enllà de PISA

QUI TÉ POR DE LA COLLA VELLA?

Publicat el 28 octubre 2013 per JOSEP MARIA

foto: José Carlos Leon

Ha passat ja la diada del Santa Úrsula vallenc del 2013. Les dues colles de Xiquets de Valls arribaven a la cita en un bon estat de forma. La temporada ha estat espectacular per a les dues formacions. No ens cal ara detallar la progressió de les dues colles en aquesta temporada, però sí que cal deixar-ne constància. Els amants dels castells saben prou bé que algunes consecucions en el darrer terç de la temporada feien albirar grans esperances en el Santa Úrsula. Les colles han treballat bé als assajos i com tothom sap, i alguns vivim, les colles vallenques tenen alguna cosa que altres colles no tenen, segurament, fruit de la seva solidesa històrica i de la idiosincràsia castellera vallenca.

 

Hi ha però quelcom que no està prou ben resolt a la plaça del Blat vallenca. És quelcom que en diades normals no presenta grans problemes, però que en les grans diades sí que en presenta. Ahir l’actuació de Santa Úrsula va començar amb mitja hora de retard, una cosa a la que no estem acostumats a Valls, on, generalment, els castells comencen amb puntualitat.

 

Les dues colles vallenques tenen des de fa molts anys els seus llocs a la plaça respectius. Amb el rerefons de la façana de l’ajuntament, la Colla Joves a l’esquerra i la Colla Vella a la dreta. Des de fa desenes d’anys, la ubicació de les colles a plaça és quelcom que ha generat més d’una discussió de cafè i d’altres en pròpia plaça. En dies com ahir, en els quals ambdues colles acudeixen a la cita castellera amb totes les seves forces disponibles, això són centenars de xiquets i xiquetes d’ambdues colles, la plaça ens queda petita.

Fa ja bastants anys es va arribar a un acord entre ajuntament i les dues colles que fixava el lloc d’actuació de cada colla. Aquest és davant de les respectives faroles que hi ha a la façana de l’ajuntament. L’acord, però, gairebé mai ha estat respectat. Qualsevol observador imparcial pot apreciar que la Colla Vella mai no ha actuat davant la seva farola, sinó que sempre s’escora cap al mig de la façana de l’ajuntament, pràcticament situant-se a tocar del centre de la façana. Això implica que al punt de contacte entre les dues colles sempre hi ha petits aldarulls entre diferents membres de les dues colles que es disputen cada pam del seu espai. En grans diades, com les d’ahir, aquest problema es magnifica.

 

Un servidor, sempre s’ha situat, des de fa més de trenta anys en aquest punt de contacte que nosaltres anomenem “la frontera”. És aquest un espai on sovint s’acostuma a viure amb molta intensitat la defensa del propi espai. En certs aspectes, els components de les dues colles que se situen en aquest espai fronterer són com l’avantguarda de les dues colles, les forces de xoc que han d’aturar les envestides successives que generalment vénen de la part dreta de la plaça, és a dir, de la banda de la Colla Vella. Em tinc per una persona assenyada i comprensiva, però això no em privarà de ser políticament incorrecte, si cal, a l’hora de dir el que penso, encara que en tot moment intentaré expressar allò que penso amb la màxima objectivitat i el màxim respecte.

 

La Colla Vella mai no ha acceptat l’acord al qual es va comprometre en el repartiment de la plaça. Sempre intenta ocupar part del lloc reservat a la Colla Joves. Ens caldria recular a anys enrere quan la Colla Vella ocupava la part central de la plaça i s’oposava de totes totes a que la Colla Joves actués a la plaça del Blat, com si aquesta fos de la seva propietat. Quan la Joves va ser una realitat consolidada i la Vella no va poder evitar que actuéssim a la nostra plaça, encara van posar pegues a l’hora que poguéssim portar el pilar de cinc al balcó. I ho van aconseguir durant alguns anys. La Colla Vella sempre ha tingut una idea patrimonial de la plaça del Blat. Una plaça dels Xiquets de Valls, no pas de la Colla Vella. Aquest sentit patrimonial els amara en tot. Per exemple, es va oposar també al protocol que anys enrere la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Valls va elaborar per les cercaviles que al llarg de l’any es fan a Valls i on participen les dues colles de Xiquets de Valls. Així com la Colla Joves Xiquets de Valls no té cap problema per situar-se davant mateix de la Colla Vella en els actes en què així s’estipula, la Colla Vella mai accepta anar just davant de la Joves, sinó que se n’allunya i encapçala la cercavila per no situar-se davant mateix de la Joves. No ho toleren. I les coses cal dir-les amb tota claredat. Per a un foraster, aquestes coses passen per alt amb molta facilitat, però per a un vallenc, és prou conegut. I convindria saber-ho abans d’emetre judicis que no tenen en compte aquesta realitat.

 

Aquest sentit patrimonial de la Vella actua igualment alhora de repartir-nos la plaça. No accepten situar-se on els tocaria i intenten menjar-se espai que pertoca a la Joves. És normal, que la Joves vulgui preservar el seu lloc i que es produeixin aquests petits incidents a la frontera que ahir, per exemple, van provocar que l’actuació comencés amb mitja hora de retard. Els ànims s’exalten i les persones calmades i tranquil·les com un servidor intentem posar una mica de seny i tranquil·litat en aquestes escaramusses, encara que no sempre amb èxit. En alguns moments, tinc la impressió que alguns components de la Vella voldrien que ens difuminéssim i desapareguéssim per posar-se allà on els rota. Sembla com si ens volguessin fer sortir de la plaça i situar-nos a la plaça dels escolans. Tothom comprendrà que la Colla Joves no ho permetrà.

 

La Colla Vella posa com a excusa la baixada que fa la plaça a la banda de baix. En moltes actuacions, per exemple a Vilafranca, la nostra colla ha de vèncer aquest hàndicap en actuar a la baixada esquerra de la plaça vilafranquina. Ara recordo l’incident a la plaça de Sant Jaume en la diada de la Mercè d’enguany en el qual els castellers vilafranquins volien que els castellers barcelonins es desplacessin per deixar-los el lloc per tirar el pilar de vuit i que els barcelonins no van acceptar. Si tan problema és actuar al lloc de la Vella, potser que tal com se sorteja l’ordre d’actuació, se sortegés el lloc d’actuació. Hi estarien disposats? Segur que no.

 

Mentre l’acord d’anys enrere segueixi vigent, la colla Vella hauria d’acceptar d’ocupar el lloc que els correspon. No té cap plus ser de la colla Vella per damunt de ser de la colla Joves. És normal que cadascú se senti orgullós dels seus colors, però creure’s superiors als altres i amb uns drets que només ells s’atorguen no és de rebut.

 

Qui pot posar remei a aquesta situació? En primer lloc la mateixa Colla Vella. En segon lloc l’Ajuntament de Valls sempre permissiu amb la Colla Vella. Qui té por de la Colla Vella? No ho sé, però ben segur que la Colla Joves no.

 

Publicat dins de General | 12 comentaris

En els castells, no hi ha amics, hi ha interessos!

Publicat el 14 octubre 2013 per JOSEP MARIA

A Charles de Gaulle se li atribueix una frase que s’ha fet cèlebre: “França no té amics, només interessos”. Aquesta frase ha fet fortuna i descriu molt clarament el que ha estat la història de la política internacional i les relacions internacionals.

La història n’és plena d’exemples, tants com vulguem. Aliances interessades que semblaven inquebrantables s’han trencat quan el context ha variat. Els catalans, sense anar més lluny, en tenim exemples històrics en la lluita que vam mantenir durant la guerra de successió.

En el pla individual, qui més qui menys, ha experimentat al llarg de la seva vida situacions similars. Quan això passa en el pla individual i personal encara dol més.

El món dels castells no és aliè a aquesta realitat. La bicentenària història castellera també n’és plena d’exemples. Colles que han mantingut unes relacions estretes i uns vincles d’amistat que semblaven forts han vist com a partir d’algun fet, o a partir de la pròpia evolució, aquests vincles s’han trencat. Colles que han ajudat a créixer altres colles, que han ajudat a fer els primers passos a una altra colla, etc.

Darrera d’uns valors universals que hem volgut veure en el fet casteller s’hi amaguen traïdories, punyalades traperes, desercions, etc. Això no és contradictori amb els valors que prediquem dels castells. La realitat, però, és crua i persistent.

Un exemple neutre ens ajudarà a il·lustrar la realitat. Neutre perquè ningú es pot sentir al·ludit directament, però en el qual tothom s’hi pot veure reflectit. Quan una colla actua en una festa major en solitari, sap que ha de fer els castells possibles amb les forces pròpies que ha estat capaç d’arrossegar. Però quan una colla actua al costat d’una altra, sempre preveu que tindrà una ajuda addicional per part de la colla o colles del costat. Es tracta d’una acció altruïsta o interessada? A nivell individual és possible que algú faci aquest gest perquè li surt espontàniament, però a nivell col·lectiu es tracta d’un joc interessat. Tu m’ajudes i jo t’ajudo. Cadascuna té en compte els seus propis interessos i objectius.

Això no passa quan es troben dues colles obertament enfrontades. L’actuació, des d’aquest punt de vista, es planteja, en aquestes ocasions, com una actuació en solitari.

Les aliances castelleres són tan velles com els castells, però són aliances fràgils i variables perquè en bona part se sustenten en interessos de tot tipus. No vull posar més exemples per no ferir susceptibilitats de ningú, però tots sabem que existeixen i que tenen les seves causes. Un sol fet pot fer saltar pels aires una relació que hom pensava sòlida i indestructible.

No estic fent valoracions, tan sols intento descriure experiències. Els interessos formen part de la realitat i, a voltes, són més forts que les simpaties o antipaties. Cal viure-ho amb naturalitat, sense fer-ne massa escarafalls. M’agradaria que quan aquestes situacions es donen, quan unes relacions que semblaven basades aparentment en una amistat i simpatia compartides es trenquen, el trencament es faci de la forma més civilitzada possible. Si les relacions eren veritablement sòlides i sinceres, ultrapassant els interessos conjunturals, es trobaran les vies per refer els ponts trencats. Si tan sols es basaven en interessos, caldrà esperar que aquestes interessos es tornin a conjugar en ambdues parts per fer possible el retrobament.

Hem d’acceptar amb maduresa que darrera un món casteller basat en els seus valors, s’hi amaga un altre món real que no pot escapar dels problemes relacionals comuns a tota activitat humana. És la vida. Els interessos mai han estat al marge dels castells. Només es tracta d’acceptar-ho i saber gestionar aquesta realitat amb intel·ligència, sense que ningú prengui mal. Allò que els interessos han unit o separat, els mateixos interessos faran que en un futur més o menys pròxim separin o uneixin de nou. Això es pot aplicar entre colles, entre places i colles, etc.

Amb naturalitat, penso que entre castellers hi pot haver amics de diferents colles, però en la resta, allò que en diem amics són, ras i curt, interessos. Sí, en els castells els amics d’ahir són els enemics d’avui i els enemics d’ahir els amics d’avui. Tan sols cal que canvïin els interessos i les circumstàncies. I mentre això passa, el món segueix girant!

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Comentaris tancats a En els castells, no hi ha amics, hi ha interessos!

Tarragona, 13 d’octubre. Una oportunitat perduda!

Publicat el 8 octubre 2013 per JOSEP MARIA

Manuel Carrasco i Formiguera

És una llàstima que l’Església no hagi tingut la lucidesa suficient per fer un acte de reconciliació envers la memòria històrica del nostre país i de l’Estat espanyol. Crec que perdrem una oportunitat de fer un acte que dignifiqui les persones que van ser represaliades en la guerra civil espanyola del 36 i posteriorment en la dictadura franquista. En general, diria que les persones per les quals es farà un acte a Tarragona són aquelles que van ser assassinades pel bàndol republicà, malgrat les autoritats republicanes, sobretot malgrat les autoritats de la Generalitat de Catalunya que van intentar en la mesura de les seves possibilitats, que aquella barbàrie no succeís. El context social i polític d’aquells moments va impedir que es donés seguretat a les persones que eren perseguides per la seva condició de creients cristians. Dit d’una altra manera, les autoritats civils no van poder impedir la barbàrie comesa contra aquests, si bé és innegable que va aconseguir salvar milers de persones a les quals va poder evacuar o protegir.

Tenim un cas paradigmàtic en la figura del Dr Borràs, bisbe auxiliar de Tarragona, que va ser assassinat sota el coll de Lilla, sense que el govern català aconseguís de salvar-lo, com sí va poder fer amb l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer.

Dr. Borràs

Altres, com el meu avi Francesc Ferré Ral, van pagar la seva fe amb la presó. Una presó que, potser li va salvar la vida, però que el va marcar per sempre més fins a la seva mort molts anys després.

Un cas contraposat va ser el de Manuel Carrasco i Formiguera, cas que la majoria coneixem. Afusellat vergonyosament per les autoritats franquistes l’abril del 1938 a Burgos. Un règim que no va fer ni cas a les peticions de clemència que arribaven d’arreu del món, inclòs el Vaticà.

El cardenal Vidal i Barraquer reuneix en la seva persona tots els estigmes d’aquells temps. Va haver de ser salvat per les autoritats catalanes que van aconseguir expatriar-lo i va patir l’exili per part del règim franquista. Ell mai no va voler donar patent de croada al cop d’estat del general Franco. Aquest gest, però, no va ser suficient per guanyar-se el respecte d’aquells que no tenien cap respecte per la vida de les persones. Els assassinats pels escamots organitzats amb aquesta finalitat i que escapaven al control de les autoritats ho van ser no pas per la persona de cada un d’ells, sinó per allò que simbolitzaven.

Res no pot justificar aquella barbàrie, però sí que podem intentar comprendre el context que la va generar, encara que de cap manera la justifica. No sóc cap expert en la matèria, ni en res, però sí que tinc una opinió formada al respecte. Hi ha una diferència crucial entre els morts de l’època. Els uns van ser morts malgrat els intents de les autoritats per evitar aquelles morts, mentre altres van ser morts en un pla definit i sistematitzat per les autoritats franquistes per eliminar adversaris polítics durant la contesa bèl·lica, com durant força anys després que aquesta s’hagués acabat.

Sigui com sigui, l’església espanyola ha organitzat a Tarragona un acte que, en la meva modesta opinió, no honora l’església, ni tan sols aquells a qui vol honorar. Ho demostra la capitalització que en farà l’església més rància espanyola que representa Rouco Varela i la capitalització que en faran els grups feixistes i d’ultradreta. L’església que representa avui el papa Francesc no serà la que protagonitzarà els actes de Tarragona. Serà una oportunitat perduda per situar la centralitat en la barbàrie que la ciutadania va patir durant la guerra i els anys posteriors. Serà una oportunitat perduda per restituir aquelles persones que mai no han rebut cap mena de restitució real per part de les autoritats democràtiques espanyoles. Els uns han estat restituïts des de sempre, mentre altres encara jauen oblidats en fosses comunes i vorals de les carreteres sense que els seus familiars hagin pogut tancar el seu dol.

L’església podia posar remei a aquesta situació, però no ho ha fet. La imatge que quedarà serà, una vegada més, la d’allò que no hauria de ser. I ho lamento. Una oportunitat perduda que crec que mai més podrà ser recuperada, si més no per l’església.

Publicat dins de General, Personal | Comentaris tancats a Tarragona, 13 d’octubre. Una oportunitat perduda!

El cas dels catalans, avui igual que fa tres segles.

Publicat el 4 octubre 2013 per JOSEP MARIA

Abans de posar-me a llegir “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol, que vaig comprar ja fa uns mesos, m’he volgut endinsar en la lectura-estudi d’una obra que em sembla sensacional. Es tracta de “El cas dels catalans, la conducta dels aliats arran de la guerra de successió, 1705-1742”, una obra de Joaquim Albareda Salvadó publicada el 2005 per la Fundació Noguera. El meu objectiu és el de tenir una visió més acurada de la guerra de successió des d’un punt de vista rigorós abans d’endinsar-me en la lectura de la novel·la de Sánchez Piñol. No he acabat encara el llibre, però he de confessar que, amant de la ciència històrica, m’està apassionant.

La situació política, social i econòmica de l’època de la guerra de successió té, al meu humil entendre, moltes similituds. De fet, diria que avui estem igual com estàvem tres segles enrere. Iep, la societat ha evolucionat, és clar, però des de la visió de les relacions territorials a Espanya, diria que els problemes segueixen essent molt iguals. I en tant que problemes, segueixen estan irresolts. Em vénen a la memòria les paraules de l’Esperanza Aguirre pronunciades fa pocs dies a Barcelona. Deia la senyora Aguirre parafrasejant al ministre Wert: “Hay que catalanizar España”.

Encara que el conflicte de la guerra de successió de fa tres segles cal situar-lo en el marc d’un conflicte europeu de gran abast en el qual les potències europees com el Regne Unit, l’Imperi austro-húngar, les Províncies Unides, Prússia, Holanda i França, es disputaven el repartiment del poder i el comerç mundial, la guerra a la península ibèrica tenia un component afegit d’ordre intern. No es tractava de preferències entre un pretendent o un altre, entre un Borbó i un Habsburg, entre el nét de Lluís XIV i el germà de l’emperador austríac, sinó que després de la mort de Carles II, el darrer de la casa d’Àustria a la corona hispànica, calia afermar un model polític, social i comercial que un pretendent i altre encarnaven. Aquest model no va ser prefixat d’antuvi, però sí que es va anar perfilant amb el pas dels anys i cada un dels pretendents va passar a representar de forma clara dos sistemes contraposats. Van aflorar dos models de corona, d’estats ben diferenciats. El model que representava majoritàriament la corona castellana i el model que representava majoritàriament la corona catalano-aragonesa. Aquests models es van veure del tot confirmats amb la caiguda d’Aragó i València i les mesures que Felip V va prendre sobre els territoris vençuts. Això va refermar, encara més, les ànsies dels catalans de lluitar o morir en l’intent, fins i tot quan es van veure abandonats pels seus aliats.

Torno a les paraules de l’Esperanza Aguirre. “Hay que catalanizar España”. Estic convençut que ni ella mateixa sap el què signifiquen les seves paraules. Precisament això era el que intentaven els austriacistes catalans fa tres segles. No es tractava que els súbdits de la corona castellana passessin a parlar català, no. Es tractava de tenir una estructura estatal dual, en la qual el rei fos tan sols un dels actors de la vida política, i no l’unic. Es tractava que les corts de les diferents corones i territoris havien d’estar en peu d’igualtat amb el monarca. Preservar les lleis i les constitucions pròpies i pactar allò que calia a cada moment i que es podia fer de mutu acord. Aquest no era el model de Castella. Precisament, el que volien era imposar el seu model a tots els territoris hispànics, el rei per sobre de tot, les lleis castellanes com a base de l’estat, la llengua castellana en un pla de superioritat hegemònic, etc.

Els dos models eren i són irreconciliables. Ho eren ahir i ho són avui. Durant tres-cents anys el model que es va imposar per la força de les armes va ser el borbònic. Una unitat estatal castellana. S’ha evolucionat en aspectes democràtics, només faltaria, però els substracte segueix essent el mateix. Espanya mai podrà ser catalanitzada com pregona la senyora Aguirre. Segur que amb les seves paraules va voler atraure simpaties catalanes, però sap que els models són irreconciliables i irrealitzables, i segur que ni tan sols ho desitja.

Per això, crec que els Durans, Navarros i les elits catalanes que només pensen en els seus propis interessos no triomfaran. Aquestes elits ja ho van intentar fa tres-cents anys i van fracassar. El poble pla els va dir que lluitarien perquè sabien el que tots plegats s’hi jugaven. Ho guanyaven o perdien, però ni les mitges tintes, ni les terceres vies, que és com ara les anomenen, no són possibles a Espanya. Espanya és un projecte fracassat. Pot triomfar si els catalans emprenem el nostre propi camí, però de cap manera si ens volen tenir emmanillats en el seu estat que representa una cotilla per al nostre desenvolupament cultural, social, econòmic i polític, en definitiva, el nostres desenvolupament nacional. Ara, com fa tres segles, qui més clar ho ha de tenir és el poble pla perquè les elits del país disfressen de pacte el que és una rendició. I la rendició és el que mai ens hem de plantejar si volem mantenir la nostra dignitat individual i col·lectiva.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a | Comentaris tancats a El cas dels catalans, avui igual que fa tres segles.

Fart d’alguns culers

Publicat el 24 setembre 2013 per JOSEP MARIA

Escric aquestes ratlles mentre al Camp Nou ha començat fa pocs minuts el partit Barça – Reial Societat. En aquests pocs minuts, el Barça ja guanya 2 a 0. Aquest resultat no té res a veure amb les ratlles que segueixen.

El títol que he posat a aquestes ratlles no sé si és del tot encertat. Potser hagués estat més encertat si l’hagués dirigit contra alguns creadors d’opinió, ja sigui de la premsa o d’altres actors interessats. Ara mateix sento en Puyal narrant una jugada de gol en la qual Neymar no ha reeixit. El seu comentari, si això hagués passat al minut 89 i perdent, el camp s’hagués esbalssat.

Hi ha coses que no les acabo d’entendre. Per algunes persones el Barça hauria de ser presoner dels seus propis èxits. Per ells, Guardiola no hagués estat mai entrenador del Barça. Haguessin quedat ancorats en l’època de Cruyff. Ningú després d’ell hauria tingut cap oportunitat d’entrenar al Barça. Ara aquests mateixos són esclaus de Guardiola. Els recordaria que el senyor Guardiola va marxar del Barça per voluntat pròpia. Hi ha pocs clubs que tinguin entrenadors perpetus com el Manchester United amb Ferguson. Jo sóc poc donat als -ismes, sobretot si signifiquen una adhesió a una persona. Sóc del Barça, per sobre de les persones que el dirigeixen ja sigui a nivell esportiu o social.

Darrerament sembla que alguns voldrien entrenadors clonats del seu ídol personal, ja sigui aquest holandès o català. Ara critiquen al senyor Gerardo Martino acusant-lo de voler finiquitar l’estil Barça dels darrers anys. Recordo aquells temps del nunyisme en els quals semblava que la història del Barça no existís amb anterioritat al mandat de Núñez. El Barça té més de cent anys d’història i al llarg de tots aquests anys ha tingut diversos estils de joc. Jo diria que sortosament. Les crìtiques que adrecen a Martino les trobo del tot mancades de fonament. Semblen espanyols sacralitzant la constitució, de la mateixa manera que ells sacralitzen la possessió.

Ara sembla que ningú recorda el col·lapse del Barça en alguns partits en què el rival formava un mur inaccessible. Sembla que ningú recorda un Barça fatigat en determinats moments de la temporada. No a tots els culers els agrada l’estil Barça de tocs i tocs eterns abans d’enllaçar la jugada ofensiva. A alguns els agrada el joc més vertical. I és ben lícit.

Crec que cada entrenador ha de tenir llibertat de crear el seu propi estil de joc. L’estil de joc d’un equip ve, en part, condicionat per les característiques particulars dels seus jugadors. Però aquest és només un factor, n’hi ha d’altres. Crec que un entrenador ha de sentir-se lliure per implantar el seu propi estil. Aprofitarà allò de positiu que hereda, però sense ser esclau d’aquesta herència. De moment els resultats acompanyen l’equip. De moment l’entrenador està dosificant perfectament els seus jugadors per no estressar algunes peces clau de l’equip. Se suposa que tot jugador del Barça està en condicions d’ocupar qualsevol lloc en la configuració de l’equip a cada partit. El senyor Martino té dret a innovar. Només som a pocs partits de l’inici de la competició. Donem oportunitat al nou entrenador i a l’equip.

Ens cal una mentalitat una mica més oberta. En el partit d’avui ens enfrontem a un equip basc. Un equip com l’Athletic que durant desenes d’anys va fer dogma de fe el fet de no disposar de jugadors que no fossin bascos. Però allò que durant tants anys va ser un dogma va deixar de ser-ho. Fruim del moment actual, tinguem paciència, donem temps, deixem-nos d’adhesions a personalismes que en res beneficien al Barça. L’afecció no té, segons la meva percepció, els dubtes existencials que alguns creadors d’opinió tenen o estan interessats a que tinguem. Deixem-nos de punyetes i no els seguim. Som del Barça, visca el Barça.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Fart d’alguns culers