Aquests dies he tingut una experiència que algú podria qualificar de negativa. Ho podria resumir de la següent forma, sense donar més detalls. Guanyar, mitjançant l’engany, la mentida i l’arraconament de la dona.
Pel que guanya d’aquesta manera, li pot semblar que és tot un campió. El que importa és guanyar per damunt de tot. No importa ni els mitjans, ni el dany que hom pugui fer als altres. És un model d’home que potser molts voldrien imitar i potser moltes voldrien per company. Però no és el meu model. Aprofitar-se de la bona fe dels altres no és quelcom que jo tingui com a modèlic.
Aquesta és una pauta que he intentat seguir tota la meva vida, encara que sovint m’hagi costat algun disgust.
La nostra societat ha posat per damunt de tot l’èxit, sigui com sigui. Jo potser visc una mica fora d’aquest món.
Hi ha algú que ha guanyat a costa de la meva bona fe. No m’hi poso pedres. Ho dic ben sincerament, prefereixo perdre que guanyar amb mètodes il·lícits que vagin en contra dels meus principis. Això, fins i tot, pot causar incomprensió en les persones que m’envolten, fins i tot ràbia. Ho puc entendre. I no els ho retrec.
Entre ser honest o deshonest, triaré l’honestedat.
Entre aparèixer com un babau o creure’m el més espavilat del món prefereixo quedar com un babau.
Entre anar amb la veritat o anar amb la mentida, triaré la veritat, encara que això em pugui perjudicar.
Entre menysvalorar la meva dona o respectar-la sense anul·lar-la triaré el primer.
Prefereixo ensenyar això a les meves filles que no mostrar-me davant d’elles com un triomfador que fa trampes per a ser-ho.
En definitiva, he perdut i un altre ha guanyat, la bona fe ha perdut davant la mala fe, la veritat davant la mentida. Però estic convençut que jo sóc mil vegades més feliç que no qui m’ha guanyat. Potser el meu món gira al revés del món que alguns consideren real, però això no m’espanta, ni farà variar el meu camí. A vegades, perdre és guanyar i qui guanya sovint perd.