Jaume Pujol i la hipocresia

Publicat el 26 gener 2012 per JOSEP MARIA

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, s’ha trobat en l’ull de l’huracà arran d’unes manifestacions que va fer al programa els Matins a TV3. He llegit articles a tort i a dret criticant les paraules del primat de l’església peninsular. En general, són escrits crítics amb les seves paraules, tot i que, en algun d’ells, menys vehements, consideren que Pujol tan sols va ratificar la posició oficial de l’església catòlica i romana. Alguns, fins i tot, lloen la seva ràpida resposta demanant perdó si amb les seves paraules ha ofès qualsevol persona. Les seves disculpes sonen més sinceres, per exemple, que les del madridista Pepe.

Com que no vaig sentir les paraules de Pujol en directe, he volgut escoltar-les a través del servei TV3 a la carta, abans d’opinar sobre la qüestió. En primer lloc he vist que el motiu de l’entrevista era comentar el llibre que acaba de publicar l’arquebisbe en el qual explica anècdotes i records de la seva vida. L’entrevista transcorre d’una forma bastant anàrquica. La periodista no vol deixar passar l’oportunitat de preguntar-li sobre temes diversos. Entre ells, sobre el paper de la dona en l’església i sobre l’homosexualitat. D’entrada, em sembla bastant evident que l’entrevistadora sap d’antuvi el sentit de les respostes que donarà l’entrevistat, representant autoritzat de la jerarquia catòlica al nostre país. Les seves respostes encaixen en la doctrina oficial. Això no hauria de ser notícia.

Vull fer algunes consideracions. No conec personalment en Jaume Pujol, però sí que conec algunes persones que el coneixen. L’he sentit en altres ocasions i li he llegit alguns escrits. La meva primera conclusió sobre la seva persona, tot i l’evident llunyania ideològica entre ell i jo, és que es tracta d’una bona persona. Així m’ho sembla. També vull afegir que segons coneguts que hi tenen un tracte sovintejat, l’arquebisbe Pujol, tot i ser membre de l’Opus Dei, és un bisbe que deixa fer als seus capellans. No és intervencionista, ni imposa la seva ideologia. Crec que cal fer-li justícia en aquests aspectes. És un home planer, nascut a la Segarra, concretament a Guissona. Un home de la terra.

No sé si és per aquest caràcter, a vegades em sembla que la seva imatge pública no s’adiu amb la seva preparació intel·lectual, doctor en Ciències de la Comunicació, llicenciat en filosofia i teologia. Veient l’entrevista vaig confirmar aquesta impressió que ja havia tingut altres vegades, per exemple en una altra entrevista que recordo que li va fer la Mònica Terribes quan aquesta feia aquell meravellós programa de “La nit al dia”.

En l’entrevista de l’Ariadna Oltra, l’arquebisbe Pujol no va estar encertat. La postura que defensa l’església catòlica en temes com l’homosexualitat o la funció de la dona en l’església és antipàtica i genera rebuig. A això hi afegiria que Pujol no va trobar les paraules adequades, ni els símils i analogies correctes. Si sumem aquests dos factors, hom pot comprendre les reaccions que ha provocat. Crec que en la seva reacció immediata en adonar-se del rebombori que les seves paraules havien creat tampoc va estar encertat. Però li valoro més la intenció que no pas el desencert.

Així, doncs, el que ell ha dit, més enllà de com ho ha dit, és reflex de la divisa del seu escut: Quae audisti doce (ensenya el que has escoltat).

Vull, però, anar una mica més enllà. Tot l’enrenou causat em fa evident la gran hipocresia de la nostra societat. La nostra societat s’ha escandalitzat majoritàriament per les seves paraules i per la seva poca traça a l’hora d’exposar la seva opinió. Però aquesta mateixa societat que s’escandalitza tracta les dones i els homosexuals d’una manera no massa allunyada de l’opinió de l’església catòlica. Fins i tot m’atreveixo a dir que pitjor. Només cal veure les notícies setmanals plenes de crims i assassinats contra les dones. Dels maltractaments als quals les sotmetem fruit del masclisme imperant encara entre nosaltres. Ens escandalitza sentir que les dones s’han de dedicar a tenir fills, mentre nosaltres les utilitzem per netejar les nostres cases, per tenir cura dels nostres fills, per netejar les nostres vaixelles, per gestionar l’educació dels nostres fills, etc. Hipocresia pura. Ens escandalitzem que en la visita a Barcelona del papa les utilitzin per parar la taula i netejar-la i nosaltres fem el mateix a casa. En els conflictes bèl·lics ens creiem amb dret a violar-les i denigrar-les. Hipocresia.

Sobre els homosexuals pitjor. Ens escandalitza sentir en Pujol dient que considera els comportaments homosexuals no adequats i nosaltres encara els mirem amb menyspreu si els veiem pel carrer agafats de la mà, o abraçats al Metro o besant-se en públic. Ens escandalitzem mentre els neguem l’adopció, mentre els confinem en guetos preparats per a ells. Ens escandalitzem de la possibilitat de tenir un fill o filla homosexual o lesbiana. Hipocresia.

Pujol, com a mínim, va manifestar la dignitat de les persones que, segons el parer de l’església, tenen comportaments poc adequats. La majoria de nosaltres, segurament, no som ni capaços de separar els nostres prejudicis entre persones i comportaments.

L’església s’ha de posar al dia, certament. Però i nosaltres?  

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Jaume Pujol i la hipocresia

Preparats pel xoc de trens!

Publicat el 25 gener 2012 per JOSEP MARIA

El nostre país fa temps que està preparant-se per a l’inevitable xoc de trens que tard o d’hora es produirà entre Catalunya i Espanya. Bona part de la societat catalana fa temps que està preparant el combustible per fer front a aquest xoc de trens. Caldrà veure qui anirà dalt el nostre tren. Als representants polítics catalans se’ls acaba el temps per a decidir en quin tren pensen anar. El govern de Catalunya va arribar al poder amb un compromís electoral molt clar: assolir un pacte fiscal en la línia del concert econòmic amb Espanya. Aquest és un compromís electoral prou ambigu, però que obliga el govern a aconseguir un pacte fiscal que ens alliberi de l’ofec econòmic al que ens sotmet l’estat espanyol.

L’objectiu és prou important. El govern necessitarà un suport important del Parlament de Catalunya, de les forces polítiques catalanes i de la majoria del poble de Catalunya. Convergència i Unió, Iniciativa i Esquerra Republicana, sembla que estan disposats a pujar al tren. El PSC és una altra història. Aquest partit es troba embarcat en l’intent d’assalt al PSOE espanyol liderat per la senyora Chacón. Una senyora Chacón que basa la seva pretensió tot intentant amagar tot indici d’ADN català que pugui tenir. Al PSC se li acaba el temps per posicionar-se a favor del país o en contra. Ben aviat es trobarà davant la decisió de pujar al tren català o a l’espanyol, si no vol ser embestit pel mateix xoc de trens.

Al govern català també se li acaba el temps, suposant que realment vulgui conduir la màquina. A Espanya ja no es creuen els discursos que els arriben des de Catalunya. No se’ns creuen. Ens veuen incapaços de passar de les paraules als fets. El president de Catalunya està esgotant els eufemismes, tot i que segueixen sent prou ambigus, de la paraula. Ara ha parlat d’estripar les costures de la constitució. L’eufemisme progressiu s’esgota. Els representants polítics catalans corren el risc real de ser sobrepassats per la societat civil catalana. Ja fa temps que bona part de la ciutadania catalana es mou. És hora de decidir si la màquina de tren la pilota el Parlament amb el Govern al capdavant o serà la ciutadania la que es posarà al comandament.

La transició política espanyola s’ha fet sobre la base de l’anomenat cafè per a tothom. Catalunya expressava els seus anhels d’autogovern i Espanya els aigualia universalitzant aquests anhels entre els qui no en tenien cap, o sigui a la baixa per tothom, inclosa Catalunya. Tot i que jo sóc partidari de la plena sobirania nacional, o sigui, la independència i consecució d’un estat social i de dret per al nostre país, no em sembla malament el primer plantejament del pacte fiscal, sobretot perquè la força que va obtenir el suport majoritari de l’electorat català el postulava. La proposta del pacte fiscal en la línia del concert econòmic és un torpede a la línia de flotació de l’existència actual d’Espanya. En dos sentits.

El primer perquè la fa inviable. Espanya pot tolerar un concert per a bascos i navarresos, però no pot suportar-lo per a Catalunya. El nostre pes econòmic fa que sigui així. Espanya no se sostindria en la grandesa a la que està acostumada.

El segon sentit de la inviabilitat de la proposta de pacte fiscal en la línia del concert econòmic per a Catalunya és que desmunta la recepta espanyola del cafè per a tothom. La majoria de comunitats autònomes no se sostindrien si volguessin sobreviure dels impostos dels seus ciutadans. Necessiten els nostres. Essent això així, correm el risc que Convergència i Unió torni a acceptar un pacte fiscal que no vagi més enllà d’una petita reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes, tot traint la seva promes electoral. Aquesta possibilitat, atenent a la pràctica històrica dels convergents units, no és descartable. Amb la qual cosa se n’enfotarien a la cara de milers de catalans i catalanes.

En conseqüència, Espanya no pot acceptar el pacte fiscal de Catalunya amb Espanya. La màquina de tren catalana s’ha de començar a proveïr de combustible. Si volem dignitat, el xoc de trens és inevitable. L’Assemblea Nacional Catalana es constituïrà d’aquí dos mesos. El país es pot posar davant els representants polítics. Seria aconsellable la doble aliança de representants i del poble. Les oportunitats s’acaben. El govern haurà de decidir si vol salvar el nostre poble o si segueix apostant per salvar Espanya. Espanya té clar que es vol salvar ella mateixa, la darrera decisió de paralitzar la independència de l’aeroport del Prat n’es una mostra clara. Abans ja va ser la pretensió de fer múltiples corredors ferroviaris, que és el mateix que dir el corredor central. Les oportunitats se’ns acaben. És hora de posar el tren en marxa. El nostre tren.     

O això

O això

 

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Preparats pel xoc de trens!

L’espiritualitat del Barça

Publicat el 19 gener 2012 per JOSEP MARIA

Una altra vegada el Barça s’ha imposat al Real a Chamartín, i en van …. S’han dit i escrit moltes coses del Barça actual. A casa nostra, a Espanya i a la resta del món. És difícil ressaltar algun tret d’aquest Barça que algú no hagi ja ressaltat. És difícil afegir alguna cosa original. Tothom sap que aquest Barça no és fruit de la casualitat, sinó que és fruit d’una filosofia de joc i de club encetada en l’etapa de Johan Cruyf com a entrenador. Coses que ja tothom ha acceptat:

Formació: El Barça va entendre que la formació era una bona inversió. La Masia, els equips de les categories inferiors, etc. El Barça té un ADN que engloba tot el club sense excepció. Formar jugadors i formar persones. Cercar a l’exterior els complements necessaris per a completar una filosofia de joc que de forma inalterable ha donat identitat a l’equip. Cada entrenador ha aportat la seva dosi de personalitat sense abandonar la traça marcada ja fa anys. Això representa una exigència altíssima per als jugadors que s’incorporen a l’equip i que vénen de fora. Aquest tarannà ha fet fracassar més d’un jugador que havia triomfat en altres equips.

Personalitat: A part d’un estil de joc, el jugador que és fitxat de fora té un repte molt important. Un repte que exerceix una gran pressió sobre els jugadors. El barcelonisme demana als seus jugadors diverses coses. En el pla esportiu i en el pla personal. Mesura en el seu comportament dins i fora del camp. Fins i tot m’atreviria a dir que exigeix un estil de vida. Un estil de vida allunyat dels trets més negatius de la majoria de personatges que viuen rodejats de la fama. No és fàcil. Allunyats dels estereotips dels famosos, han de dominar, també, les passions pròpies de la competició. Allò que sovint es justifica des de Madrid amb arguments passionals, avui no seria admès entre el barcelonisme.

Podria seguir, però repetiria el que tothom ja ha ressaltat. Vull posar èmfasi en un aspecte que crec que no s’ha ressaltat i que potser algú trobarà exagerat. Em refereixo al títol d’aquest apunt. L’espiritualitat del Barça. Recordo aquells versos tan coneguts de Machado: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El Barça demostra amb el seu joc i la seva filosofia una profunda espiritualitat. El resultat no és l’important. Sé que alguns no estaran d’acord amb la meva afirmació, sobretot parlant d’un àmbit tan competitiu com l’esport. Però jo crec que el Barça il·lustra aquest principi.

Els lames tibetans fan uns dibuixos preciosos amb diferents sorres acolorides anomenats “Mandales”. A la finalització del seu treball, el mandala és destruït. L’important no és el resultat final, sinó el procés que els ha dut a realitzar-lo. El resultat és efímer, però el procés no. Entenc Guardiola quan diu que el que s’ha fet anteriorment no serveix, allò ja ha passat. Cal seguir el camí amb fidelitat. Amb aquest esperit hom pot afrontar el desert, els moments estèrils, els possibles fracassos. La persistència i la constància en aquests moments és l’important. La fidelitat a un camí traçat ens durà, tard o d’hora, a un resultat positiu. El que importa és fer el camí amb la vista posada en el present. El passat ja no compta, el futur no el podem preveure, el que cal és viure el present.

El Barça planteja el seu repte en el present. Sentim Guardiola parlar sempre del partit que toca jugar i bandejant parlar, com voldria la premsa, dels partits successius. Això enllaça perfectament amb aquesta visió espiritual que intento explicar. Si les entitats o institucions tinguessin ànima, podríem dir que el Barça té una espiritualitat que anima la seva vida. Ara toca oblidar ja el partit d’ahir i començar el procés per afrontar el partit que ve. Ja immersos en el partit, els barcelonistes valorem el com, confiats que aquest com ens durà a un resultat positiu, tot i les adversitats que es produeixen en el partit. Aquesta actitud ens enforteix davant les ensopegades, davant les pedres que trobem en el camí. Ens tranquil·litza, fins i tot, davant el fracàs momentani.

Sí, el Barça troba la força en aquesta espiritualitat. En podríem dir d’una altra manera, ben segur, però crec que aquest concepte explica prou bé allò que fa que el Barça sigui el que és.      

Publicat dins de Catalunya, Personal | Comentaris tancats a L’espiritualitat del Barça

Mossos, què coi feu?

Publicat el 14 gener 2012 per JOSEP MARIA

Estic content perquè CCOO, el sindicat al qual pertanyo, ha desautoritzat els sindicats dels Mossos d’Esquadra en la seva decisió d’emprar la llengua castellana com a mesura de pressió contra el govern de la Generalitat. CCOO ha desempenyat una immensa tasca en favor de la normalització de la llengua catalana i és inadmissible que un sindicat adherit a CCOO pensi que pot menysprear la llengua de la nostra nació com a arma de pressió contra el govern.

La llengua catalana no és patrimoni del govern, sinó que és patrimoni de la nostra nació, dels seus ciutadans. L’estratègia dels sindicats de Mossos de jugar amb la nostra llengua és un atac frontal als ciutadans de Catalunya. I és un error estratègic. Els Mossos semblen empenyats en dilapidar el prestigi que molts ciutadans de Catalunya vam posar en la creació d’un cos policial català. Els Mossos han tingut massa actuacions descutibles en els darrers temps com per a afegir-ne una altra. El mal ja està fet. més val que reaccionin aviat sinó volen perdre tot el crèdit davant la societat catalana i que facin autocrítica. Si no posen seny, potser serà la societat catalana que decidirà prescindir d’ells. Si han de ser com altres policies que han campat pel nostre país, potser que ens quedem amb l’original i no amb una mala còpia.

I els que tinguin ganes de cantar el “Viva España” que demanin el trasllat cap a una altre cos policial que segur que els rebran amb els braços oberts. 

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Mossos, què coi feu?

Mas ofereix el pacte fiscal per evitar el divorci amb Espanya

Publicat el 13 gener 2012 per JOSEP MARIA

Malament anem, quan el que hauríem d’estar fent és presentar els papers per fer efectiu el divorci. No hauríem de voler evitar el divorci, sinó presentar la demanda per a divorciar-nos. L’autonomisme català segueix empenyat en voler salvar una Espanya que no necessita ser salvada. Avui dia cap espanyol es creu ja les amenaces catalanes. En la teoria de la negociació hom sap clarament que quan hom llença una amenaça cap a un altre, aquest ha de percebre que el primer està disposat a complir-la. Els representants catalans de l’autonomisme regional n’han llençat tantes que nigú se les creu. Jo tampoc.

Els espanyols tenen assumit que els catalans són uns espanyols una mica emprenyadors i que en determinades ocasions els treuen de polleguera, però res més. Uns espanyols que parlen català per fer-los emprenyar i prou. Que troben empipador que Guardiola parli en català a Zurich, però trobarien normal que ho fes en castellà. Però s’aguanten, perquè saben que el més important és que seguim pagant i callant. Per això ja donen per descomptat que alguna vegada els regirem l’estómac, però ens digereixen bé.

Així, doncs, escolten Mas a Madrid i somriuen per sota el nas. Saben que fins que no es jubili no canviarà com el president Pujol, a qui ningú ja no té en compte i li perdonen les proclames de divorci pròpies d’algú que ja no pinta res.  

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Mas ofereix el pacte fiscal per evitar el divorci amb Espanya

Seguiu votant-los, seguiu!

Publicat el 12 gener 2012 per JOSEP MARIA

Una vegada més, Convergència i Unió ens mostra la seva esquizofrènia o la seva falsedat. La dita ens diu: “Pels fets els coneixereu”. Després d’haver sentit el conseller Mas-Colell dient que les mesures del govern espanyol escanyaven encara més el nostre país i augmentaven el nostre dèficit fiscal amb l’estat, el seu partit vota a favor de les mesures que ens escanyen al Congrés dels Diputats.

Després d’haver sentit el senyor Duran i Lleida dir que les mesures econòmiques del govern espanyol van contra les classes mitjanes, va i vota a favor de castigar les classes mitjanes.

Després d’haver sentit l’alcalde de Barcelona dir que l’augment de l’IBI per part del govern espanyol era un atac a l’autonomia municipal i una vergonya, el seu partit vota a favor de les mesures a madrid.

Després d’haver sentit una tinent d’alcalde de Barcelona dir que la pujada de l’IBI del govern espanyol vulneraba la constitució, el seu partit hi vota a favor a Madrid.

Esquizofrènia o cara dura? Cadascú que ho decideixi, però a mi no em sorprèn. CiU va votar a favor d’un decret de mesures del PP que té majoria absoluta i que no necessita el suport de ningú després d’haver-se omplert la boca al nostre país en contra d’unes mesures que van contra els catalans més que contra altres ciutadans.

Jo encara tinc memòria i recordo CiU votant a favor de l’Aznar quan no li feia ni falta. Imagino que els votants convergents deuen estar contentíssims perquè el seu partit segueix fent el mateix de sempre. Dir una cosa aquí i fer just el contrari a Espanya. És una postura que no té cap lògica objectiva, només la lògica convergent. Felicitats, però a mi no cal que em vulguin enredar. No m’han enredat mai. Cada vegada que veig el símbol d’aquesta coalició, sempre hi veig la cara d’algú que se n’enfot al morro dels seus votants. I sembla que a aquests els hi encanta, deu ser el rerefons d’un caràcter masoquista. Què hi farem. Sembla que la majoria de ciutadans del nostre país són així. Els agrada que els enganyin. Apa, doncs, felicitats i endavant, amb il·lusió. 

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari

El 2014 ja és aquí

Publicat el 11 gener 2012 per JOSEP MARIA

El primer ministre britànic, David Cameron, ha volgut pressionar Alex Salmond, primer ministre escocès, en acceptar un referèndum per la independència escocesa si es fa amb unes condicions que el primer volia imposar. La jugada del primer ministre britànic sembla que li ha sortit llufada. Salmond ha estat més intel·ligent. Un dia després de la proposta britànica, el govern escocès ha deixat clar que la decisió escocesa és cosa dels escocesos. Cameron ja s’ha vist obligat a matisar la seva proposta.

Els escocesos estan maniobrant amb intel·ligència. Saben el que volen i s’han traçat un camí que segueixen fil per randa i sense complexos. Si comparem la situació escocesa amb la catalana, veurem fàcilment algunes diferències importants. La primera és que el camí escocés està liderat pel propi govern escocès. Un govern escocès que compta amb l’aval de la ciutadania escocesa que li va donar empenta per a seguir el camí traçat.

A Catalunya la iniciativa es troba en la societat civil. Un procés ciutadà que va començar amb les consultes populars que molts veien com a una bajanada però que es va anar escampant arreu del país amb la implicació de milers de ciutadans de Catalunya. Ara ens trobem a poques setmanes de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. La inciciativa civil segueix endavant i va prenent impuls. Per vies diferents, Catalunya i Escòcia van fent camí. Els uneix una data, el 2014. Salmond ja ha dit que el referèndum escocès tindrà lloc la tardor del 2014. L’ANC treballa també amb el 2014 com a data clau. El primer que va posar aquesta data damunt la taula va ser ERC quan va traçar a través de l’aleshores secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira, aquesta fita. El 2014 farà tres-cents anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes castellano-franceses que van marcar l’inici de la repressió espanyola sobre la nostra nació.

Catalunya i Escòcia, doncs, per vies diferents, estan en disposició de moure els mapes europeus aquell any. Farien bé aquestes dues nacions de coordinar-se poc o molt. La causa catalana ha de traspassar les fronteres espanyoles per a esdevenir un problema europeu. Seria bo que el Parlament català no quedés al marge d’aquest procés. Recordo molt bé el lema de la marxa de la llibertat: ” Poble català, posa’t a caminar”. Crec que el context polític i econòmic bufa a favor nostre. Dependrà de la nostra habilitat com a poble, per aprofitar aquesta conjuntura. La qüestió depèn exclusivament de nosaltres. Hem de passar ja de la tàctica de justificar els nostres mals tot carregant-los als altres. Hem de fer un pas més i esdevenir protagonistes del nostre present i futur. El pas l’hem de marcar nosaltres.

Aprenem dels escocesos. Quan els britànics han volgut condicionar el procés escocès, els escocesos han reaccionat amb rapidesa. Escòcia és cosa dels escocesos i els britànics, encara que no els agradi, s’hi estan començant a avenir. Catalunya és cosa dels catalans, amb aquesta mentalitat hem de treballar, diguin el que diguin els espanyols. Serà ara o mai. El procés ha començat i l’hem de saber finalitzar. Seria bo que la nostra representació política coincideixi amb la mobilització ciutadana, en això també hauríem de ser més coherents, com ho han estat els escocesos. Això també depèn de nosaltres.   

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a El 2014 ja és aquí

Contra certa modernitat

Publicat el 6 gener 2012 per JOSEP MARIA

No em va costar gaire introduir-me al món dels ordinadors personals i a l’era d’internet. Hi vaig aprofundir fa ja força temps. Hi va ajudar el fet d’incorporar-me als estudis d’una incipient universitat que utilitzava les Tecnologies de la informació i la comunicació, la UOC, ja fa més de quinze anys. Una altra cosa va ser l’aparició del telèfon mòbil. Vaig ser un militant empedernit antimòbil. No perquè el mòbil no tingués avantatges obejectius, sinó per l’ús que la gent en feia del mateix. Anaves pel carrer i et trobaves gent exhibint mòbils per tot arreu, parlant ben fort perquè tothom els sentís. Em va semblar, tot plegat, molt esnob. Sí, em vaig resistir durant anys a comprar-me un mòbil. De fet, el primer mòbil no me’l vaig comprar, sinó que me’l van regalar sense que jo ho esperés un dia de reis. Des d’aleshores, he tingut tres mòbils. Generalment he hagut d’anar aguantant les bromes de molta gent perquè els meus mòbils passaven de moda estrepitosament. Generalment els mantinc fins que ja no trobo bateries per al meu model.

El mòbil té una vida curta. Molta gent el canvia cada any. A mi em passa com amb la roba, no em preocupen les modes, ni amb la roba, ni amb el calçat, ni amb res. De fet, encara no tinc cap televisió de pantalla plana, plasma o LCD. Em sembla que no en tindré fins que les teles que tenim no fotin un pet. Segurament no sóc un model a seguir, més aviat em sembla que dec ser una rara avis. Però no em fa res. Em resisteixo a caure en la societat consumista que ens avassalla per tot arreu i que va dictant-nos el que hem de tenir i el que no. No n’estic totalment al marge, no, però segueixo creient que la felicitat no rau en el tenir, sinó en el ser. No puc negar que aquesta manera de ser em comporta alguns problemes amb les meves filles sobretot. Les influències de les seves amistats, les comparacions, les pressions, les empenyen a pensar que les coses són les que fan que ells es puguin sentir plenament felices i realitzades. Jo les entenc, però no penso canviar la meva manera de ser o de viure. Si elles pensen que estic equivocat, ja tindran temps de fer la seva vida amb els seus models. No sé si el meu model els servirà, crec que no, però malgrat això, jo seguiré intentant fer-los entendre el que crec. Algú deu pensar que sóc un pare dur o intransigent, no ho sé, potser sí que ho sóc, qui sap!

No m’agrada el tipus de relacions humanes que s’estan establint amb la utilització de blackberris, ipads, etc. No entenc aquelles reunions d’amics i amigues o familiars en les quals cadascú està aïllat i fixat en una petita o gran pantalla pendent d’escriure o rebre un missatge d’algú situat vés a saber on. Sembla que els importants són els que estan a l’altra banda d’aquell aparell i no els que estan físicament al nostre costat. Potser el que haurien de fer aquestes persones és estar amb aquestes altres persones de qui esperen amb delit el missatge corresponent o enviar-los el que sigui i no amb les que estan realment. Sembla una caricatura aquesta descripció que faig, però no en té res de caricatura, és ben real.

Veig la cara de molta gent ansiosa perquè no arriba cap missatge durant cinc minuts al seu aparell electrònic. Diria que els hi va la vida. Ja he dit que sóc una rara avis. A casa no entenen tampoc que en determinats moments no despengi el telèfon, mòbil o fix, simplement perquè en aquells moments estic fent una altra cosa, ja sigui llegint un llibre, conversant amb la família o els amics, o no fent res. No entenc aquesta dèria d’estar sempre pendent i localitzable en tot moment i que condiciona la vida personal de la gent. A vegades, estant amb altra gent, he tingut la tamptació d’aixecar-me i marxar perquè tinc la sensació que m’he fet invisible a la resta, jo i tots. Les relacions virtuals han esdevingut més importants que no pas les reals i presencials.

Malgrat saber que vaig contracorrent, no penso canviar. Estic disposat sempre a canviar moltes coses en que he de millorar, però en aquesta qüestió no em mouré ni un milímetre. Potser sóc antiquat, però no em fa res. Potser algun dia em posaran en un racó d’un museu d’història. Però m’hi posaré a gust. Bé, espero que els reis hagin estat generosos en tot allò que la gent hagi demanat en la seva carta. Jo ja no n’he fet, per tant, no em puc queixar.   

Publicat dins de General | 3 comentaris

Una societat adormida

Publicat el 31 desembre 2011 per JOSEP MARIA

El nou govern espanyol ha començat a detallar les noves mesures econòmiques i fiscals del seu mandat. El moment escollit és perfecte. Mentre la gent que encara pot omple supermercats per omplir el rebost de les festes nadalenques i el nadal més consumista encara és viu, és un moment propici per anunciar les primeres mesures. En aquests moments ningú recorda les promeses electorals del PP que deien que no apujarien impostos. Les primeres mesures consisteixen precisament en això, en apujar impostos. Generalment quan parlàvem de tenir impostos de tipus escandinau era per tenir serveis públics escandinaus. Ara, però, ja no és així. Ara és per eixugar el dèficit que hem acumulat al llarg dels anys en infraestructures faraòniques, de nous rics, en administracions quadruplicades o quintuplicades, Línies fèrries innecessàries i aeroports fantasmes que només han servit per enriquir grans constructores. Estructures administratives estatals impròpies d’un estat autonòmic, delegacions del govern central arreu de l’estat que podrien estar en mans i sota la gestió dels ens autonòmics, administracions autonòmiques insostenibles, etc.

Augments, doncs, en l’IRPF i l’IBI. Impostos per a les classes mitjanes que cada vegada són menys mitjanes i més mediocres. Encara no tinc clar, encara que ho intueixo, que tots aquests augments de cara al 2012 seran d’aplicació retroactiva, és a dir, en la declaració que farem d’aquí mig any per a liquidar l’IRPF d’aquest any qye s’acaba ja ens els trobarem. La ciutadania sembla que va entomant totes aquestes mesures i les que vindran estoicament. No té capacitat de reacció. És un fenomen sorprenent. Si més no, per a mi.

Ens tenen tant domesticats! Per una banda tenim prou feina a mirar-nos el propi melic i hem oblidat aquella premissa que deia que la unió fa la força. Per altra banda, estem orfes de lideratges creïbles. Avui en dia no tenim cap tipus d’organització que, ja sigui per mèrits propis o per aquella dèria tan humana de carregar-nos-ho tot, amb capacitat d’aglutinar una resposta ciutadana alternativa al que els diferents governs ens imposen.

Qui ens havia de dir que en ple segle XXI la nostra societat tornaria a necesstar allò tan decimonònic que en dèiem beneficiència. Càritas, parròquies, alguna ONG que encara aguanta. Sense aquestes organitzacions la nostra societat seria un polvorí. La qüestió és si aquestes organitzacions podran suportar gaire temps prestant aquests serveis. Quan la ciutadania ja no estigui en condicions de ser solidària perquè tots necessitarem solidaritat, qui ens sostindrà?

Mentre Rodrigo Rato va cobrant 2,2 milions d’euros al capdavant de Bankia, el salari mínim es congela, els pensionistes incrementaran un 1 per cent les seves pensions, els funcionaris redueixen els seus salaris, els treballadors i autònoms s’empobreixen, etc. Els moviments d’indignats s’han diluït com un grom de sucre, com ja vaig preveure. El panorama és ben depriment.

Com posar remei de debò a aquesta situació? Crec que ha quedat suficientment demostrat que no podem dipositar la nostra confiança ni en polítics, ni en economistes, ni en grans organitzacions internacionals que l’únic que fan és treballar per sostenir un sistema que ha fet fallida. Ja vaig dir en el seu moment que la seva feina era la de fer veure que canviaven coses sense canviar realment res. Massa interessos. La conclusió lògica seria acceptar que no hi ha remei. Estem a les seves mans perquè nosaltres així ho hem decidit. Podríem decidir alguna altra cosa?

Digueu-me il·lús, però jo encara crec que sí. El primer pas ha de passar per cadascun de nosaltres mateixos, a títol individual. Ens cal arribar a la conclusió ferma que aquest sistema no ens serveix. El següent pas seria també lògic. Cal destruir-lo. Sí, destruir-lo, perquè reformar-lo és el que ja hem vist, reformar-lo és mantenir-lo i sostenir-lo. Això demana compromís. Primer individual. Tot seguit, arribarem a la conclusió que individualment no ho aconseguirem. El convenciment individual és una condició sine qua non, però no ens serveix. La història de la humanitat ja ens ha ensenyat com fer-ho. A partir del compromís individual, el pas següent és organitzar-nos. Organitzar-nos per fer saltar pels aires el sistema. Simplificar la nostra vida i simplificar la nostra organització social. Objectius concrets i no pas cartes als reis com les dels indignats que van bastir una llista interminable d’objectius impossibles d’aglutinar voluntats. Quatre eixos bàsics d’organització política, econòmica i social. Tot plegat comporta riscos. Sense risc no hi ha alternativa. Només ens queda seguir essent mesells i acotar el cap.

L’indigneu-vos, ja no serveix, el que ens convé és un fort DESPERTEU-VOS, DESPERTEM-NOS! O ho fem en una època en què gaudim encara de pau social, o la situació ens superarà i serà ingovernable, el caos. Si no ho fem la ciutadania, els que ho faran seran els de sempre, però de tal manera que res no canviï per mantenir els seus privilegis i repetir d’aquí uns anys els mateixos errors. DESPERTEM-NOS.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Una societat adormida

You raise me up (em dónes força)

Publicat el 20 desembre 2011 per JOSEP MARIA

Ha passat la Marató de TV3, més aviat diria la Marató de Catalunya. No afegiré res. Crec que no hi ha paraules per descriure un poble capaç de mobilitzar-se com ho ha fet el nostre quan tenim objectius tan lloables. Abans va ser la recapta d’aliments, pocs dies abans, ara la Marató.

Hi ha una cançó del disc de la Marató que em sembla que resumeix molt bé totes les paraules que pugui dir. Us la deixo aquí. També us deixo la versió original de Secret Garden, “You raise me up”. Aquesta cançó s’inspira en una tonada popular irlandesa. Realment, té i dóna molta força, la de l’amor.

 

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari