Sí, vaig ser a Tarragona aquest passat Onze de Setembre. I tu no hi eres. Et seré sincer, em vaig sentir decebut. Un any més, i ja en són molts, enlairàvem la nostra veu i les nostres banderes per a reclamar i exigir als nostres representants polítics que ara sí, que ara ja en som molts que desitgem allò que fa tants anys enrere només anhelàvem quatre gats. Sí, a les cinc de la tarda ens aplegàvem a la plaça d’Urquinaona de Barcelona i reclamàvem als nostres conciutadans que per tenir un país econòmicament pròsper, socialment just i políticament sobirà, ens calia assolir la nostra independència nacional. Tu no ho saps, però ens hi aplegàvem no més de cinc mil persones. Però persistíem. Un any vam arribar a ser-ne quinze mil. Tot un èxit. Així, any rere any, anàvem sumant, amb comptagotes, nous compatriotes. T’estic parlant de desenes d’anys insistint, sense defallir, que no hi havia cap altra alternativa per assolir aquells nobles objectius.
Tu ets molt jove, estàs a l’efervescència de la vida, construint el teu propi futur. No t’ha calgut aquella experiència, a voltes frustrant, però que mai, mai, ens va vèncer. T’has trobat un país alçat, una ciutadania compromesa, que ha agafat el relleu a aquells pocs milers que van mantenir desperta una il·lusió contra tota mena de dificultats. Enguany era el cinquè any consecutiu de mobilitzacions ciutadanes en favor de la construcció de la nostra República. Cinc anys (una vegada a l’any) no cansa ningú. Com un jove fornit i a la flor de la vida pot dir a algú que va amb cadira de rodes, o a un avi que en els seus darrers anys surt al carrer, a l’immigrant que ha decidit deixar de ser-ho, que està cansat després de sortir quatre anys? No tens dret a estar cansat.
Saps que t’estimo, per això et parlo amb tanta sinceritat. Dius que ets sents decebut de que et prenguin el pèl. Suposo que ho dius dels nostres representants polítics. T’entenc, però crec que et falta una mica de perspectiva. Si som on som, en plena cursa per arribar ja a la meta, és precisament perquè els hem empès a emprendre el camí. Ells sols no ho haguessin fet mai. Ets fill d’una època en què els resultats els voleu imminents. No us ha costat massa obtenir allò que volíeu. Parlo de la vostra generació en general. Els que tenim alguns anys més, sabem de les dificultats que hem tingut per a arribar fins aquí i sabem que el camí encara no l’hem fet tot. Les coses costen, surten entrebancs, apareix el desànim. Però no tenim excusa per defallir. Tot el que hem guanyat en el darrer segle ha costat esforços i sacrificis individuals i col·lectius. Res no se’ns ha regalat en cap àmbit. Vosaltres heu afegit saba nova. La vostra impaciència, al costat de la nostra persistència, és un regal. No ens pots abandonar. No tens dret a estar cansat.
L’objectiu que perseguim és més per vosaltres que per nosaltres. Nosaltres ja encarrilem l’etapa final de la nostra vida. Quan érem quatre gats, desitjàvem poder-ho viure, però sabíem que no ens acompanyava la majoria de la societat. Ara que som més, qui se n’ha de beneficiar més que ningú són els joves com tu, com les meves filles. Vosaltres sou principalment el nostre motor. Vosaltres sou la benzina que ha de substituir el gasoil que nosaltres hem utilitzat durant tants anys. No ens podeu fallar, no us podeu fallar. No podeu estar cansats. Sense vosaltres, els anhels que perseguim són morts.
Estic segur que el que tu descrius com a cansament és simplement un defalliment. Tots n’hem passat. Jo el primer. Però mai he acceptat llençar la tovallola. Com jo, molts altres. La nostra claudicació era la seva victòria, i ho sabíem. El poble pla, la ciutadania, no ens podem permetre el luxe de claudicar. Sense nosaltres ells ja haurien claudicat. Ho hem experimentat durant massa anys. No et cansis, no t’ho pots permetre. Reposa forces, respira profundament i endavant. No abandonis el somni. Per fer-lo realitat, sense haver d’esperar massa, et necessitem. És el regal que us volem deixar, però necessitem la teva cooperació per fer-lo realitat.
No cal que et recordi les dificultats i els fracassos que hem viscut en un àmbit que t’agrada, el dels castells. T’has cansat mai de perseguir un objectiu després de fracassar en l’intent? Mai. Hi has tornat les vegades que calguin per aconseguir-ho. Has plorat, t’has vist defraudat, però has reconegut la satisfacció i la felicitat de participar en la seva construcció. I quan l’has aconseguit, el patiment, la suor i l’esforç que hi has dedicat s’evaporen. És la lliçó de la vida! Nosaltres no tenim dret a cansar-nos!
T’estimo!