El camí que no hem seguit

«Per què repetir els vells errors havent-ne tants de nous per cometre?» Bertrand Russell

He llegit una i altra vegada frases repetides com a eslògans a través de les xarxes socials. Sovint les he vistes en moments delicats, moments en els quals la sort et gira l’esquena. Una de les més repetides darrerament ha estat la de «orgullós de ser de la Joves». Amb frases com aquesta intentem expressar la nostra determinació davant els moments difícils, com un mantra que ens recorda que no ens rendirem davant l’infortuni. Personalment no és una frase que em fascini massa. Sovint la frase amaga una reacció davant la impotència o davant la frustració, no pas deguda a la mala sort, sinó a errors o estratègies desencertades.

La història de la nostra colla ha estat plena d’èxits des de la nostra aparició dos segles enrere amb els diversos noms amb els quals hem estat coneguts. Però cal reconèixer que la nostra història ha estat plagada també de fracassos i ha estat massa discontínua. Podem trobar raons externes a aquesta discontinuïtat, però hem d’admetre que hi ha raons internes que expliquen també els nostres mals. Hi ha en el nostre genoma quelcom que es va repetint una i altra vegada i que ens fa caure una i altra vegada en la mateixa pedra. La nostra manca de compromís, la nostra poca constància, la nostra poca capacitat de sacrifici, etc. Si ens fixem en el període més recent de la nostra història crec que podríem constatar que no hi ha altra colla que hagi tingut tants caps de colla com nosaltres. No he fet l’exercici comparatiu, ni estadístic, però tinc la percepció que no trobarem cap altra colla que hagi canviat tan sovint de dirigents. Hi ha raons objectives que expliquen aquest fenomen tan propi. Jo no he tingut prou interès en cercar-lo, però n’intueixo algunes de les causes.

Aquest fenomen ens ha portat a mantenir dues característiques que constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda. Per una banda, m’atreveixo a afirmar que som la colla que ha assolit els èxits més rotunds en el període de temps més breu. És natural, o el cap de colla triomfa ràpidament o ja no hi és a temps. Per altra banda, l’altra cara de la moneda no és tan positiu. Els èxits són generalment efímers. Esclatants, sí, però efímers. No tenim una progressió constant que ens permeti aprofitar la feina feixuga feta anteriorment i això fa que cada nova temporada sigui incerta. Hem sigut i som, ara per ara, una colla antiga, poc moderna, desubicada dins el panorama casteller actual. La història dels castells és apassionant. Sovint ha estat dominada per la rauxa i l’èpica. Molts dels èxits castellers del passat rauen en aquesta característica. Però el món dels castells actual basa els seus èxits en altres valors. Uns valors que nosaltres encara no hem assumit i, per tant, no hem posat en pràctica. Les colles que estan avui dia en l’elit castellera sí que ho han fet. Les que any rere any s’hi acosten també. Si volem formar part d’aquesta elit, cal que ens ho rumiem.

Com ja vaig escriure temps enrere, tenim sempre la temptació de fer dels defectes virtut. Ens hem declarat sempre amants dels castells nets. Jo hi tinc predilecció també. Però hem amagat que aquest gust nostre té la seva base en la nostra incapacitat d’afrontar les estructures complexes que afronten les colles que lideren el món casteller actual i les que pretenen compartit aquest lideratge. Comparant l’evolució d’algunes d’aquestes colles, podríem constatar que han fet una evolució inversa. Afrontant els castells complexos actuals han arribat a dominar també els castells nets. La nostra aposta inversa, sigui forçada o no, no ha demostrat encara que el nostre camí sigui el correcte. Alguns diran que era l’únic possible per a nosaltres, jo em permeto discutir-ho. L’altre camí, el que nosaltres no hem seguit, demana esforç continu, paciència, constància, etc. Valors que ara per ara no formen part del nostre ADN.

D’un temps ençà, he vist alguns símptomes que em feien pensar que ens acostàvem a la modernitat castellera. Però he arribat a la conclusió que era un miratge. Res no desitjo més que errar el meu diagnòstic, déu ho sap. Hem incorporat a la nostra forma de fer nous assajos setmanals, sí. Ha costat déu i ajuda, però ho estem duent a terme, però cal reconèixer que encara som a les baceroles. Si hi persistim, potser aconseguirem vèncer un d’aquells tòpics que hem encunyat i que ens ha allunyat de la modernitat. Potser arribarem a la conclusió col·lectiva que els castells s’aconsegueixen a base d’esforç i continuïtat i constància. Si al costat d’aquests valors hi posem la vàlua dels nostres xiquets i xiquetes, ens en sortirem. Però com deia, crec que no n’estem massa convençuts. Per Sant Fèlix vam carregar el Dos de Nou amb folre i manilles. Hi hem treballat a la nostra manera, sí, però encara no és l’òptima. D’aquí a final de temporada veurem si finalment hem aconseguit passar de ser la colla de l’orgasme puntual a ser la colla que cerca la felicitat permanent, prenent el concepte de felicitat no només com l’èxtasi final, sinó el camí que cal recórrer per a aconseguir-lo.

Un altre símptoma que em fa dubtar de la nostra entrada a la modernitat castellera és la nostra relació amb el pilar. L’any passat tothom parlava de l’eclosió fulgurant de la nostra relació amb el pilar de prestigi. En dos mesos vam mostrar el nostre pas del de sis al de vuit. Tothom en parlava, ens elogiaven, però en realitat no deixava de ser la mostra que encara pertanyem a l’antiguitat. Vam arribar al pillar de nivell per l’esforç d’uns pocs que van dedicar-hi cor i ànima. Treballant a la manera moderna, amb constància, insistència, tossuderia, vies totes elles que ens havien de dur a la il·lusió, a la felicitat de la que parlava suara. Però quan el vam portar a la plaça el vam mostrar a l’antiga. Uns havien treballat el pilar amb paciència, l’havien construït de zero, però altres el van dur a plaça. Orgasme esclatant momentani, èxtasi. Però enguany res, És el resultat de la nostra manera antiga de treballar.

Malgrat això, malgrat la nostra recaiguda en l’antigor, o potser precisament per això, enguany hem tornat a començar de zero. Amb la il·lusió de la joventut a la qual se li diu que són el futur, però a la qual li amaguen que el futur mai esdevindrà present. Ens envaeixen les presses i tornem a caure en els nostres típics defectes. Amb això hem creat de nou frustració en aquells que hi tenien tota la il·lusió. A la colla hi tenim magnífics castellers i magnífiques persones, que ningú hi vegi cap crítica personal envers ningú. Critico la nostra impaciència, la nostra poca confiança, les nostres decisions, i, en part, la manca de coherència en el camí traçat inicialment. I si ho faig, no em cansaré de repetir-ho, és perquè aquesta i no cap altra és la colla que estimo. És difícil establir un diàleg casteller dins la pròpia colla. Més, si qui opina és algú com jo que no tinc cap crèdit en els meus coneixements castellers, però porto molts anys veient castells arreu quan ja m’hi portava el meu pare i fent castells amb la meva colla des de fa 35 anys. Perquè els castells no els fan només els que veiem un damunt de l’altre, al menys en la meva opinió, els fan i els fem els que formem part de la pinya, d’un folre, unes manilles i fins l’enxaneta. Per això tan sols puc expressar pensaments lliures a través d’un mitjà escrit com aquest, que tan sols jo controlo. No tothom, potser ningú, estarà d’acord amb el que hi exposo, però sóc i vull ser un ciutadà lliure i n’exerceixo.

Acabo. La pressa ens torna a trepitjar els talons. La manca de confiança en l’esforç constant, en el compromís individual i col·lectiu, ens fa tornar enrere. Prenent decisions que sabem injustes, que no estimulen cap d’aquests valors. Col·loquem, de nou, el passat davant el present i el futur.

Recordo la cita de Bertrand Russell que obre aquestes ratlles, perquè entossudir-se en cometre els errors del passat i no aventurar-nos, arriscar-nos a cometre’n de nous?