El meu Sant Fèlix particular

Acabo d’arribar a casa després d’un llarg i calorós dia a Vilafranca. Sant Fèlix és això, moltes hores i molta calor. Gent arreu, uns que podem estar palplantats hores i hores sense moure’ns i uns altres que no poden estar quiets i fan la guitza anant amunt i avall, alguns amb un elegant «perdó», altres atropellant-te com si fossin elefants. Però ja se sap, si no vols pols, no vagis a l’era.

No he escoltat ni la ràdio, ni he vist la televisió. Volia processar el que he viscut i vist internament, sense influències. Volia donar la meva visió particular i intransferible, sense interferències. Els únics comentaris que he llegit han estat en un apassionat debat familiar a través del Whatsapp. Un debat en el qual no he participat, tan sols hi he assistit com a simple espectador. Els que em coneixen saben que acostumo a fugir dels acaloraments i sóc més amant de la reflexió pausada i freda. Tinc la capacitat d’apassionar-me, sí, però intento mesurar-la sempre que puc.

Parlaré de totes les colles començant per les més llunyanes i seguint per les més properes, tant geogràficament com per la meva pertinença.

Minyons de Terrassa. No es pot dir gaire cosa més que enviar-los una felicitació sincera. Una jornada rodona. De les millors del seu historial, ben segur. No m’he entretingut a comprovar-ho. Algú hi posarà un «però» en no descarregar el pilar, jo no. Han anat per feina atacant el més difícil des del començament. Una demostració de la meva teoria. Els castells no es fan a plaça, sinó que es fan a l’assaig. Després es mostren a plaça. Més endavant faré èmfasi en aquesta qüestió. Felicitats, doncs, Minyons. Bona feina i em trec el barret que duia a plaça per la vostra brillant actuació.

Castellers de Vilafranca. En línia. Alguns diran que han començat a flaquejar. Ja se sap, tothom els hi té moltes ganes. Jo no ho diré perquè no ho penso. I precisament per ser coherent amb l’afirmació que he fet en el paràgraf anterior. Els castells es fan a l’assaig i si algú ha demostrat això al llarg de la darrera dècada són ells. La seva capacitat de treball és infinita. Ens poden agradar més o menys, ens poden caure més simpàtics o menys, però crec que s’equivocaran aquells que creguin i diguin que comença el seu crepuscle. Més aviat, diria jo, són altres colles que s’han acostat molt a ells. La temporada és llarga i estic segur que ho demostraran. Felicitats vilafranquins.

Colla Vella dels Xiquets de Valls. Ja ho vaig escriure fa unes setmanes. Estan en un moment molt dolç, segurament el moment més dolç des que en Manel Urbano dirigeix la colla. Han tingut actuacions memorables, avui hi han posat la cirereta amb tres grans, molt grans castells. Crec que la seva temporada és la millor dels darrers anys per la seva sostenibilitat. Un nivell envejable que dia rere dia obté la recompensa. I estic segur que la cosa no s’aturarà aquí. Vull afegir una nota més que avala la meva opinió. La Colla Vella, des del meu punt de vista, ha madurat. Fa pocs anys, estic segur que després de l’intent del 3 de 10 la Vella s’hagués encaparrat amb aquest castell i hi hagués tornat una i altra vegada. Avui crec que han encertat l’estratègia i han demostrat una capacitat de resiliència envejable. I els ha resultat. La seva gamma de castells es va arrodonint. Castells magnífics i la feina pendent d’avui caurà pel seu pes. Cal saber reconèixer els mèrits dels nostres adversaris, és un signe de grandesa i de respecte.

Colla Joves Xiquets de Valls. La meva colla. Hi pertanyo des de l’any 1980. Me l’estimo amb els seus defectes i les seves virtuts. La meva participació avui dia és minsa. Una esquena massa tocada m’ho impedeix. Hi he fet una mica de tot. De crossa, he pujat als primers folres, fins i tot hi vaig fer un quatre de set a segons. Quan ho recordo a les meves filles se’n foten. Sí, la meva colla, la que em dóna alegries i algunes tristors. Mirat de cara enfora la nostra actuació no ha estat a l’alçada. Al costat dels castells de les altres colles hem quedat petits. I ho hem de dir així de clar. Si girem la mirada cap endins podem extreure’n aspectes positius. El primer de tots és recordar la teoria que he apuntat més amunt. Els castells es fan a l’assaig i es duen a plaça. El nivell casteller ha pujat tant que ja no serveix assajar massivament un dia o una setmana abans d’una actuació. Exigeix treball i més treball. Compromís i més compromís. La rauxa no és suficient. El nervi i el geni tampoc. Hi ha de ser, però amb això no n’hi ha prou. La pregunta que ens hem de fer la gent de la nostra colla, els xiquets i xiquetes, és si volem pertànyer al selecte grup dels bons o ens acontentem formant part dels que segueixen. Ningú, absolutament ningú gosarà posar entredit el potencial de la nostra colla, dels que la formem. Però aquest potencial apareix tan sols en comptades ocasions. Massa comptades, en la meva opinió. La pregunta no l’han de respondre els que dirigeixen la colla, no. L’hem de contestar cada un de nosaltres. En quina divisió volem jugar, en la d’honor o en aquella dels petits que un dia donen la sorpresa al gran. Si ens decantem per aquesta darrera opció, no tinc res a dir. Seguim com sempre. Si ens decantem per la primera, hem de canviar el xip. El nostre cap de colla ja intenta inculcar-ho, però hi responem nosaltres? Els castells es fan a l’assaig, dia rere dia.

Avui hi ha gent a la colla que estan de celebració. Jo, per l’actuació que hem fet no. Altres estan ensorrats. Jo tampoc no ho estic. Precisament el dia que hem quedat empetitits a Vilafranca tinc esperança. Una esperança que em dóna no opinar a cop calent. He sortit dolgut, sí, però hi ha signes d’optimisme. Avui he vist una pinya, un folre i unes manilles que feien la seva feina. No és casualitat, sinó fruit del treball de poques setmanes. Sabrem mantenir aquest treball les setmanes que segueixen? Per saber-ho haurem de retornar a la primera pregunta, a quina divisió volem jugar?

Més signes d’esperança. Tenim un dels pocs cap de colla que hem tingut que treballa a mig i llarg termini, que no ho fia tot a l’èxit present. I això m’encomana optimisme. No s’arruga davant l’ensopegada. Però no s’arruga sabent que hi hem de posar remei i la recepta és seguir picant pedra setmana rere setmana. Tenim grans valors a la nostra colla. Grans persones i sí, també algun capsigrany, com a tot arreu.

En una cosa discrepo dels nostres dirigents. Per ser allà, entre els millors, ens cal canviar el nostre ritme. No em serveix allò de: “nosaltres no podem“. Si els altres poden, nosaltres també podem. No podem fer dues actuacions seguides en un cap de setmana fent castells de nivell? Llavors tenim un problema que cal resoldre. No podem començar els assajos més aviat com fan les altres colles i no esperar a fer-ho entrada la primavera? Recordem la pregunta i la resposta que hi volem donar.      

Som en temps de campanya i tenim eslògans com «Ara és l’hora», «Junts pel Sí», «Catalunya Sí que es pot», etc. Doncs ara és l’hora de respondre on volem jugar i quin paper volem jugar en el món casteller d’avui tan exigent. Si responem que entre els grans, no hi ha secrets per aconseguir-ho: TREBALL, COMPROMÍS i IL·LUSIÓ. Al costat d’això, paciència i constància, encert i intel·ligència. Jo, amb les meves mancances, hi aposto. Hi apostem?