3 de 7 Jove de Vilafranca 8 de juliol 2012 (algú aprecia res anormal?)
No tinc cap ganes d’alimentar la polèmica, ni de donar publicitat al llibre de la noia de Vilafranca que ha fet un llibre basat en el castell que va caure un juliol de 2012 i en el qual l’autora va perdre un ronyó. Però sí que vull dir-hi la meva, com a Xiquet de Valls des de l’any 80 del segle passat i com a pare d’una Xiqueta de Valls boja pels castells i que s’ha enfilat en multitud de castells des de l’any 2011 fins ara.
Abans de res, un petit esment al tractament de l’accidentalitat en el món casteller donat per 8TV i pel seu presentador estrella. Em sembla repugnant. Per diversos motius. Tracta el tema aprofitant la subjectivitat d’una persona que arran d’una mala experiència personal en els castells va decidir abandonar aquesta activitat i fer-la abandonar al seu fill. El presentador no busca en cap moment l’objectivitat que se li ha d’exigir a tot periodista. No aporta ni una sola dada objectiva, ni contrastada i s’abona a emetre un judici particular sobre una qüestió en la qual, ni ell, ni els seus col·laboradors, han perdut un segon en cercar entre l’abundant documentació que existeix. Fins i tot, capgira el treball seriós de tota una sèrie de professionals de la medecina que porten anys treballant en la seguretat dels castellers, per dir que l’ús del casc és una prova clara que els castells són una activitat molt arriscada per la canalla. Reitero la meva repugnància per aquest programa, pel periodista que el presenta i per tot el seu equip. La ciutat de Valls la va espifiar i molt en fer a aquest senyor «ambaixador dels Xiquets de Valls» fa algun any. Buscar personatges mediàtics sense cap vinculació amb els nostres xiquets és, a parer meu, un error garrafal atribuïble als promotors d’aquesta figura. Caldria que si volen mantenir aquesta figura, es replantegessin els criteris amb els quals fan la seva tria.
L’autora del llibre i els conductors del programa fan unes afirmacions que denoten el seu desconeixement del món casteller. Parlen de la competitivitat en sentit negatiu i l’emmarquen en els temps actuals i com a element nou i perjudicial per als castells. Si s’esforcessin una mica, podrien haver esbrinat que la competitivitat és connatural als castells des del moment del seu naixement. Competitivitat envers un mateix i competitivitat envers les altres colles. Part del progrés en el món casteller es troba en aquest factor. Al segle XIX ja es feien la majoria de castells que es fan en l’actualitat. La noia vilafranquina, no sé si de naixement o d’adopció, ho hauria de saber, ja que és a Vilafranca un dels llocs on es realitzaven per part dels Xiquets de Valls aquests castells i en plena competitivitat.
Parlaven, també en el programa esmentat, de la seguretat. L’àmbit de la seguretat és precisament un dels que més ha evolucionat en el món casteller. Des de diversos punt de vista. Des del punt de vista de la investigació mèdica a la recerca de proteccions per a tots els membres de les colles, des dels més grans als més petits, en la formació en seguretat dels components de les colles, etc. Un dels més eminents investigadors en aquest camp és el terrassenc doctor Jaume Roset, una eminència i precursor amb molts treballs a la seva espatlla. La recerca per millorar la seguretat en els castells és dinàmica i viva. No s’atura. Si els conductors del programa i l’excastellera se n’haguessin preocupat de contrastar-ho per tal de confirmar-ho ho haurien pogut corroborar amb facilitat. Però potser no interessava si això implicava desmentir les seves afirmacions subjectives sobre la qüestió.
Un altre fet objectiu basat en l’estadística que haurien pogut buscar són els estudis existents en els quals haurien comprovat que ni tan sols l’eclosió per tot el país de noves colles castelleres no ha suposat un augment de les caigudes en el món casteller. No els facilitaré jo la feina, tot i que conec les dades i m’he preocupat de buscar-les. Però evidentment, ni a la premsa groga que practica 8TV, ni a la senyora esmentada, no els interessa perquè això rebatria fàcilment els seus posicionaments.
Una altra mentida, així de clar ho dic, que en el programa van deixar anar com si res, és que s’amaguen els accidents en els castells. Em podrien dir els protagonistes de l’esmentat programa els accidents produïts en la pràctica de la boxa que es produeixen al llarg de l’any? Segurament que no, igual que jo. Perquè no m’interessa la boxa. O els accidents produïts en els esports de muntanya? Només els afeccionats a la pròpia activitat coneixen aquestes informacions, i alguns ni això, a la resta simplement no els interessen. Deduir d’això que s’amaguen com van afirmar en aquell programa és mentir descaradament. Per tant, em permeto de dir-los obertament que són uns mentiders. El públic en general només ens assabentem d’alguns detalls quan hi ha algun cas amb gran ressó sensacionalista que passem a oblidar tot seguit. Particularment puc afirmar que conec abastament els accidents importants que s’han produït en el món dels castells. Els greus i els menys greus. Fins i tot, puc afirmar que jo mateix n’he informat d’alguns ben obertament i se n’ha parlat. Per tant, la idea d’amagar aquests fets només existeix en les ments recargolades i malintencionades d’alguns, com els que van aparèixer en l’esmentat programa. L’exigible és que tot plegat sigui tractat amb rigor i objectivitat, cosa que no interessa ni als periodistes del sensacionalisme i potser als que volen fer negoci al voltant d’això.
Ja per acabar, sóc Xiquet de Valls, com ja he dit, des de l’any 80 del segle passat. Al llarg d’aquests anys he viscut accidents dolorosos de persones estimades, amigues. He vist en els familiars una enteresa personal de la més gran qualitat. He vist desaparèixer gent estimada en el món de la muntanya, activitat que he practicat al llarg de la meva vida des de ben petit. Mai he pensat, però, que això fos un motiu per limitar aquestes activitats, sinó que hi he vist un estímul per a augmentar la seguretat de tots plegats quan practiquem allò que omple les nostres vides. I en tots els camps, la seguretat ha crescut exponencialment. Però no ha fet desaparèixer el risc totalment. Però déu n’hi do el que l’ha minimitzat. Sempre, però, quedaran factors en els quals no podrem incidir.
A part de Xiquet de Valls, sóc pare, com també he dit, d’una Xiqueta de Valls. Jo no sé perquè la senyora de Vilafranca va decidir pujar als castells. No sé perquè ho va fer el seu fill. El que sé és perquè hi puja la meva filla. Simplement perquè li agrada. Aquest factor sembla que no té importància per als protagonistes del programa televisiu. La meva filla hagués pogut començar a pujar als castells dos anys abans del què ho va fer. Però nosaltres la vam retenir. No per por en quant a la seva seguretat. Simplement perquè els infants sovint es mouen per impulsos. A vegades diuen interessar-se per alguna cosa, alguna afecció, que ben aviat els passa. Ho havíem experimentat amb l’atletisme i en alguna altra activitat que iniciada amb molta il·lusió ha minvat amb la mateixa rapidesa amb la qual va néixer. En els castells dels Xiquets de Valls la meva filla per decisió pròpia hi va posar tota la seva il·lusió. Ha fet els castells més grans imaginables. Ha caigut, poques vegades, no us penseu, però sap el que és. S’ha emocionat amb els èxits col·lectius de la colla. També ha passat per l’hospital. Però en cap altra activitat no he vist en els seus ulls l’emoció i la il·lusió que li he vist en relació amb els castells. I què ha de fer un pare o una mare que veu la felicitat en la cara de la seva filla quan aquesta s’enfila i baixa d’un castell superant un repte com tants altres li posarà la vida. Doncs per mi és fàcil, gaudir amb ella i ser partícip de la seva il·lusió i de les seves ganes de viure plenament. Si algú pensa que com a pare he de fer alguna altra cosa, que vingui i que m’ho digui.
Sí, sóc Xiquet de Valls, pare de castellera i marit d’una estupenda noia no vallenca a qui no feia molta gràcia que la felicitat de la seva filla passés per estones de patiment connaturals en una mare. Però ella, la mare, ha comprès que quan hom veu il·lusió, felicitat, passió, amistat, en el rostre de la seva filla, el que ha de fer és acompanyar-la en la seva il·lusió, la seva felicitat, la seva passió, ni que aquesta suposi uns segons d’incertesa, d’ai al cor a les seves pròpies entranyes, sabedora que s’han pres totes les mesures necessàries per a minimitzar els riscos existents.